Jaime Rosales (Barcelona, 1970) porta al Festival de Sant Sebastià el seu últim film, Petra, un drama familiar que se serveix de l’estructura de la tragèdia grega per abordar la condició humana. Estrenada a Canes, el film posa en òrbita la humiliació i el perdó amb una trama que trenca la linealitat per jugar amb l’espectador. Partint d’aquesta premissa, Rosales explora la “tendència natural de la cultura espanyola” a la humiliació que, alhora, troba camins cap al perdó. “La humiliació és una perversió del poder totalment innecessària”, ha reblat en una entrevista a l’ACN. A Petra, el director barceloní treballa amb actors consolidats com Marisa Paredes o Bárbara Lennie al costat de debutants com Joan Botey, el protagonista del film, que és en realitat un enginyer propietari de la finca on es va rodar la pel·lícula.
El motor de la cinta és la Petra (Bárbara Lennie), una pintora que fa una residència a casa del Jaume (Joan Botey), un artista plàstic de fama internacional. Durant l’estada, coneixerà la dona de l’artista (Marisa Paredes) i el seu fill Lucas (Àlex Brendemühl), que viu sota l’ombra perversa del seu pare, un home que va destruint vides al seu voltant amb total indiferència. La trama porta els personatges al límit per un espiral de maldat i violència que, finalment, obre el camí a l’esperança i la redempció.
En la cita, el director barceloní treballa amb actors de naturaleses diversa. Així, des d’una Marisa Paredes i Bárbara Lennie amb ampli reconeixement internacional, passant per intèrprets consolidats com Àlex Brendemühl –que ja havia treballat amb el director en el seu primer llargmetratge- o Oriol Pla i fins al no professional Joan Botey, que en paraules de Rosales, encarna un personatge “molt aliè a ell mateix” i protagonista en el qual “descansa” tota la dramatúrgia. De fet, el cineasta barceloní reconeix les dificultats per trobar el mateix to amb intèrprets de procedència tan diferent i celebra el resultat homogeni de les interpretacions.
L’ésser humà, capaç del millor i el pitjor
Petra, la protagonista, se sent turmentada i atribueix aquesta carència al desconeixement de la identitat del seu pare. Alhora, però, dubta de si la trobada li resultarà reparadora. “S’inicia, així, una inèrcia destructiva”, ha avançat Rosales, que trasllada aquesta estructura de tragèdia greca al mon contemporani. Alhora, però, tot i la ferida, és una persona capaç d’entendre a l’altre, allunyant-se de l’egoisme. “Sovint em sorprèn que l’ésser humà sigui capaç del millor i del pitjor alhora”, reflexiona a l’ACN.
Així, el també director d”Hermosa juventud’ reconeix que hi ha una relació perdó-humiliació “molt forta però complexa”: “Qui humilia i perdona estan indirectament relacionats a través de tercers”. Alhora, la trama se situa en un entorn artístic, de manera que la reflexió sobre l’art es converteix en un teló de fons rellevant en sí mateix.
Una oportunitat per reflexionar sobre la cultura pròpia
Jaime Rosales veu en el film una oportunitat per reflexionar sobre la cultura espanyola, amb una tendència que veu “molt natural” a la humiliació, a diferència del cas, per exemple, de l’anglosaxona. “Té quelcom atàvic per la humiliació, però troba camins per al perdó”, precisa.
Així, ha recordat que en la resolució del conflicte d’ETA els últims anys, els anglesos se sorprenien de determinades actituds i demanaven una sortida dialogada, lluny d’humiliacions. “La humiliació és la llavor perquè torni l’odi”, augura. Amb tot, defuig en declaracions a l’ACN traslladar la reflexió al cas català: “No em sento còmode parlant de l’actualitat política”.
