L’autora Irene Solà (Malla, 1990) escriu a ‘Canto jo i la muntanya balla’ (Anagrama) a través dels ulls d’éssers humans, de dones d’aigua, de fantasmes, bolets, cabirols i de la tempesta que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. En una entrevista a l’ACN, Solà celebra que les paraules permetin parlar des d’aquestes veus tan dispars i encara va més enllà: “La literatura amb la seva força i potència permet fer ballar muntanyes en un sentit literal i metafòric”. L’autora volia investigar sobre la idea “de les subjectivitats narratives” i explicar una història a partir d’aquestes mirades diferents. Solà va guanyar el quart Premi llibres d’Anagrama de novel·la amb aquest llibre, que es publicarà pròximament la seva versió en castellà també per Anagrama.
A ‘Canto jo i la muntanya balla’, l’autora volia investigar o pensar la idea de la veu i la perspectiva de les subjectivitats narratives i explicar una història a partir de les mirades i les percepcions d’un seguit de personatges que habiten o passen per un tros de món entre Camprodon i Prats de Molló. Solà no volia que els personatges fossin només humans, sinó “tothom qui hi habita o hi passa” i això inclou a animals, bolets, una tempesta, fantasmes i també personatges mitològics de Pirineu com les dones d’aigua. Introduir-se en aquestes diverses veus li va permetre jugar i explorar amb la irreverència i l’atreviment de posar-se dins de tots aquests personatges: “Té un punt de màgia poder mirar el món dins els ulls d’un cabirol o d’una tempesta”.
Solà també analitza al llibre el llenguatge i la percepció. “No tots veiem ni entenem el mateix ni som capaços d’explicar el món d’una mateixa manera. El món no és només com els humans el veiem, sinó que tot té moltes capes diferents”. En aquest sentit, li interessava repensar la perspectiva i la mirada des d’on generalment s’han explicat històries com les de les dones d’aigua, que “s’explica sempre a partir de la mirada d’homes que s’enamoren d’elles, però elles mai tenen la veu o expliquen la seva pròpia història”. Irene Solà també juga amb el català al llibre amb diferents parlars.
A la història, hi ha dos esdeveniments que detonen el que és la trama de llibre. Primer, en Domènec, un pagès poeta, que va morir abatut per un llamp i 20 anys després, el seu fill, l’Hilari, mor en un accident de caça a la muntanya.
El llibre no pretén ser una crítica molt directe, assegura, sobre què fan o deixen de fer els humans i recorda “una cosa fantàstica que poden fer les persones que és la creativitat i explicar i inventar històries”. Al llibre també hi apareix “les coses terribles” que fan els homes, però no en culpa les persones, sinó que “es fixa amb les coses que passen bones i dolentes, terribles o no a damunt dels territoris i espais”.
Solà destaca “la violència cega i sense moral de la naturalesa. Els homes poden fer coses terribles, però la naturalesa sense una intenció concreta, també”. Ha posat l’exemple d’un personatge que mor per un llamp que li cau a sobre. “La força i la brutalitat de la naturalesa no entén de termes sobre què és just o injust, però en aquesta mateixa violència o agressivitat pot ser optimista perquè a la primavera apareixeran els brots verds i tot tirarà endavant”.
En el procés creatiu, l’escriptora té una estructura al cap de què vol explicar i a nivell literari busca molta documentació i trepitja el terreny fent entrevistes i coneixent els llocs dels que vol parlar.
Premi llibres d’Anagrama
El llibre ‘Canto jo i la muntanya balla’ d’Irene Solà va guanyar el quart Premi llibres d’Anagrama de novel·la. El jurat va destacar “l’energia desbordant i encomanadissa de la novel·la, la bellesa d’una prosa vitalista i plena de textures i un joc amb els punts de vista que llisca amb tota naturalitat”.
Solà ha publicat la novel·la ‘Els dics’ (L’Altra Editorial), premi Documenta 2017; el recull de poemes ‘Bèstia’ (Galera edicions), premi Amadeu Oller 2012, i la seva traducció a l’anglès, ‘Beast’ (Shearman Books, 2017).
