En una fotografia enviada pel president Puigdemont a les xarxes socials ha dit: “Avui que és la diada de Tots Sants he anat a Prada a posar unes roses a la tomba de Pompeu Fabra, en record també de totes les persones que ens han precedit i que han ajudat a ser el que som.”
Avui que és la diada de Tots Sants he anat a Prada a posar unes roses a la tomba de Pompeu Fabra, en record també de totes les persones que ens han precedit i que han ajudat a ser el que som. pic.twitter.com/3Dyi7hoi4u
— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) November 1, 2022
Pompeu Fabra, un català universal
El 1934 va ser detingut arran dels fets d’octubre com a cap del Patronat Universitari, juntament amb la resta de membres de l’organisme. Van ser tancats al vaixell-presó Uruguay, on també es trobava empresonat el Govern català. Hi va estar tancat durant sis setmanes i un dia. El 8 de desembre la seva causa va ser sobreseguda i va ser posat en llibertat. No obstant això, cal destacar que durant el seu captiveri no va abandonar la seva obra, amb permís de les autoritats del vaixell va fer algunes conferències, que van ser seguides pels polítics i intel·lectuals empresonats i que impressionà els guàrdies.
L’hivern de 1939 va anar a la casa de Sant Feliu de Codines, des d’on marxa a l’exili a l’Estat francès.[18] Tot i que la seva figura no era perseguida, per la seva situació inestable, cada vegada era més difícil viure a Catalunya, i la seva condició de republicà i catalanista el van fer marxar. Abans es va reunir amb alguns companys, com Joan Oliver o Antoni Rovira i Virgili, per decidir continuar l’obra de la Institució de les Lletres Catalanes, fos dins o fora de Catalunya. Finalment, la matinada del 24 de gener la família Fabra va partir de la seva casa, Can Viladomat, amb direcció Girona, després a Bescanó, Olot i Agullana, on al cap de pocs dies van començar a arribar refugiats.[26] Van travessar la frontera franco-espanyola el 31 de gener del 1939, cinc dies després que entressin les tropes del general Franco a Barcelona. Després va viure un llarg pelegrinatge amb estades a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, al número 15 del carrer dels Marxants.
El 30 de gener del 1940, el tribunal provincial de responsabilitats polítiques de Barcelona els va obrir a l’editor Josep Queralt i Clapés i a ell un expedient –el 2223– com a sospitosos de filiació catalanista. La Guàrdia Civil el va acusar de ser un «element separatista acèrrim», sentència que va corroborar el mateix tribunal regional en catalogar-lo d’hostil a les coses d’Espanya». El 10 de maig del 1941 es va dictar sentència. Pompeu Fabra va ser condemnat a pagar una multa de 5.000 pessetes pel seu catalanisme «i profund menyspreu i enemistat cap a Espanya», sanció que va anar acompanyada d’una inhabilitació absoluta perpètua i estranyament perpetu del territori nacional». La situació financera, però, en què es trobava Pompeu Fabra va provocar que, el 15 d’octubre del 1941, el jutge Francisco Eyre Varela decretés la seva insolvència. El 15 de març del 1947, l’Audiència Provincial de Barcelona va deixar sense efecte la sentència. Haurien de passar 11 anys perquè la comissió liquidadora de la normativa els acabés indultant i restituint-ne l’honor, encara que fos a títol pòstum.[28]
Entre el 14 de setembre del 1945 i el 22 de gener de 1948, va ostentar el càrrec de conseller de la Generalitat a l’exili.
Els últims anys de la seva vida van ser molt precaris, vivint gràcies al menjar i roba que li feien arribar. Malgrat les condicions adverses, continuà treballant i enllestí una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament el 1956[30] per Joan Coromines, i les Converses filològiques.
L’any 1947 li diagnostiquen un càncer a la seva filla Teresa, un fet que el va trasbalsar; va fer que prengués consciència de la seva edat i comencés a pensar tot sovint en la mort. Tant és així que el 27 de novembre de 1947 va anar a Andorra a fer testament.[31] La mort de la seva filla va afectar moltíssim Pompeu Fabra, que aleshores estava a punt de fer 80 anys.[32] Les paraules de Joan Alavedra al seu enterrament recullen el sentiment de la comunitat de catalans exiliats que estaven preparant una celebració pel vuitantè aniversari del filòleg transmutada en dol per la pèrdua familiar.[33] Amb tot, l’homenatge pel seu vuitantè aniversari es va acabar fent i la comunitat catalana a l’exili li va oferir una medalla d’or adquirida per subscripció popular, amb el seu bust modelat per l’escultor Joan Rebull.
Va morir a la seva residència de Prada el 25 de desembre de 1948.
