“Un acord que identifiqui quan i com podem tornar a exercir el dret a decidir. Com han fet el Canadà i el Quebec”. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, va presentar així l’acord de claredat, el setembre de 2022, i sis mesos després ha presentat el Consell Acadèmic que ha de pilotar el projecte. Però com valoren des del Quebec la Llei de Claredat del 2000 (aprovada pel govern federal canadenc sense acord amb els independentistes)? L’ACN ha parlat amb experts del Quebec, que adverteixen que l’acord de claredat comporta “riscos”, i recomanen “prudència” a Aragonès. A més, el diputat independentista Jöel Arseneau (Partit Québécois) anima el Govern a “entendre’s” amb la Moncloa, i a buscar suports perquè l’Estat accepti un referèndum.
“Si el Govern vol inspirar-se en la Llei de la Claredat, millor ser prudents”. Ho diu Daniel Turp, professor emèrit de la Facultat de Dret a la Universitat de Montreal (Quebec), especialitzat en dret constitucional i internacional. Turp, que va fer d’observador el 9-N de 2014 i el 27-S de 2015, recorda que la legislació del Canadà pretenia “dissuadir” els independentistes del Quebec d’organitzar més referèndums -després de les consultes del 1980 i el 1995, mai acordades amb el Canadà.
En conversa amb l’ACN, Turp constata la “noblesa” del “gest” del Govern en impulsar l’acord de claredat. “De què té por Espanya? És molt democràtic”, subratlla. El president de l’Institut de Recerca sobre l’Autodeterminació dels Pobles i la Independència Nacional (IRAI) considera que la proposta d’Aragonès està orientada a aconseguir el mateix que va fer Escòcia després de negociar amb el Regne Unit, i que va permetre el referèndum de 2014.
“Un punt de partida de mínims”
A aquesta opinió s’hi suma un altre acadèmic. Alain G Gagnon també és professor de la Universitat del Quebec a Montreal, especialitzat en projectes de federalisme i plurinacionalisme. Defensa que l’acord de claredat que impulsa Aragonès “almenys seria un punt de partida per exercir l’autodeterminació”, un fet que considera “de mínims”. En aquest sentit, Gagnon opina que el Govern presentarà aquest projecte com un “pas endavant” per poder avançar en el dret a decidir.
El professor, coautor de la publicació ‘El procés català: sobirania, autodeterminació i democràcia al segle XXI’ (2017), també pronostica la reacció del govern espanyol: “Dirà que no ha de donar cap opció als catalans perquè puguin exercir l’autodeterminació, encara que sigui la via més modesta”. Com a síntesi, Gagnon conclou que l’acord de claredat “comporta alguns riscos”, perquè indica que “la sobirania no és plenament compartida”.
Al seu torn, Turp -també diputat de la Cambra dels Comuns de Canadà pel Bloc Quebequès (1997-2000), i membre de l’Assemblea Nacional per l’independentista Partit Québécois (PQ), del 2003 al 2008-, recomana que el sobiranisme català “continuï insistint” en l’exercici del dret a decidir en cas que l’acord de claredat no culmini amb èxit.
A més, Turp aplaudeix l’elecció de Marc Sanjaume com a president del Consell Acadèmic: “Els guiarà bé”. Tots dos van escriure junts ‘L’aparició d’un dret democràtic a l’autodeterminació a Europa’ (2016).
“Riscos” per a Espanya
Un tercer acadèmic consultat per l’ACN, Patrick Taillon, és més optimista, i assevera que la Generalitat té “tots els avantatges” per treballar les seves reivindicacions a partir del dret internacional. Taillon, professor de dret constitucional a la Universitat Laval (Quebec) i membre del Centre de Recerca Interdisciplinària sobre Diversitat i Democràcia (CRIDAQ), sosté que la comparació entre el cas català i el cas quebequès és “rellevant”. I, de fet, apunta que el govern espanyol “també es beneficiaria d’inspirar-se en l’exemple canadenc”.
Així, Taillon reflexiona que, des del punt de vista de Madrid, deixar que Catalunya decideixi el seu futur implica “riscos polítics” per a la unitat d’Espanya. Però també remarca que els exemples de Quebec i Escòcia mostren “com és de difícil” assolir el llindar d’un suport del 50% en un referèndum.
“Val més un autèntic debat democràtic i una votació lliure, que no un deteriorament de les relacions”, apunta el professor de dret constitucional. En aquesta línia, Taillon aventura que, si Madrid continua sense resoldre el conflicte polític, a llarg termini l’Estat haurà d’afrontar “riscos molt més greus per al futur d’Espanya”. És per això que el professor recomana a Madrid que exerceixi “amb bona fe, diàleg, negociació i deliberació” per evitar un “bloqueig constitucional”.
Pressió a Madrid
L’ACN també ha parlat amb representants polítics actuals del Quebec. Jöel Arseneau és diputat del PQ (nacionalista de centreesquerra) des del 2018 i portaveu de l’àrea internacional del seu partit. I opina que la Llei de Claredat que va impulsar el Canadà es va fer per “limitar els quebequesos”, i no pas per facilitar un nou referèndum al Quebec. Arseneau, que durant 8 anys també va ser alcalde, anima els independentistes catalans a “poder-se entendre amb el poder espanyol”.
A més, apunta que paral·lelament els sobiranistes hauran de buscar suports a escala internacional per exercir una “certa pressió democràtica” sobre el govern espanyol, per tal que accepti un referèndum a Catalunya.
Finalment, una diputada de la Coalition Avenir Québec (nacionalista i conservadora de centredreta) explica a l’ACN que veu “riscos” en l’aposta d’Aragonès per l’acord de Claredat. La dirigent parlamentària -que prefereix no revelar el seu nom- sosté que negociar amb Madrid és “bo”, però que el president del Govern ha d’assumir que pot “tornar a fracassar” si a la Moncloa no s’avenen a pactar un nou referèndum.
Pactar les condicions
La idea d’Aragonès s’inspira en l’Acord de Claredat del Canadà, una llei aprovada pel parlament del país nord-americà l’any 2000 i que estableix les bases perquè l’executiu pugui negociar la secessió d’una de les seves províncies.
Si bé la norma canadenca pot ser aplicada a totes les regions del país, la llei va ser creada com a resposta al referèndum del Quebec de l’any 1995, marcat per un resultat molt ajustat -50,6% a favor de la independència i 49,4% en contra- i una pregunta que molts van considerar “ambigua”.
L’Acord de Claredat del Canadà té com a objectiu que el govern regional que vol organitzar una votació i el govern del Canadà pactin les condicions que ha de tenir un referèndum. A través d’aquesta llei, es busca que les bases quedin clares i que no hi hagi marge per a la interpretació del resultat. En aquest sentit, la normativa esmentada per Aragonès incideix en àmbits com la pregunta, les majories necessàries perquè tirin endavant certes decisions i futurs canvis en la constitució del país.
En primer lloc, la llei canadenca atorga el poder a la cambra dels comuns del Canadà –la cambra baixa del país- per decidir si la pregunta del referèndum és clara. D’aquesta manera, si la cambra considera que l’enunciat pot donar peu a confusions, aquest s’ha de tornar a formular.
La norma també permet decidir a la cambra dels comuns quin és el percentatge necessari perquè tiri endavant la secessió. Amb aquest punt, es dona a entendre que cal una majoria reforçada, és a dir, que un procés d’independència necessitaria un suport força més ampli que un 50%.
Per altra banda, la cambra baixa del Canadà també té el poder d’anul·lar una decisió si considera que s’han violat alguns dels principis de l’Acord de Claredat. En cas que una província finalment es posicioni a favor de la secessió, la llei també estableix que cal fer una esmena a la constitució i acceptar la independència.
A tot això, durant la conversa amb l’ACN, el professor Taillon apunta que el “descens” de l’independentisme al Quebec té diverses causes, entre elles la pròpia llei de claredat. Però també un canvi demogràfic que ha provocat una davallada de l’independentisme entre el jovent, o l’augment del nombre d’immigrants al territori, la majoria dels quals són “més desfavorables” a l’opció rupturista. Finalment, també constata un “cert” cansament polític.
