Lleïr Daban (Girona, 1984) està al capdavant de la Delegació del Govern a Mèxic i a l’Amèrica Central des de la seva creació l’any 2019. Politòleg i consultor de comunicació política, porta més d’una dècada al país centreamericà. En aquest període de quatre anys com a delegat, ha tingut com a caps a quatre persones diferents: Alfred Bosch, Bernat Solé, Victòria Alsina i, ara, Meritxell Serret. Aprofitem un dels seus habituals viatges a Catalunya per trobar-nos i fer aquesta entrevista. En plenes votacions internes a Junts, en aquell moment hi ha incertesa sobre la titularitat de la Conselleria d’Exteriors i desconeix que Alsina serà substituïda per Serret. Anem a la cafeteria d’un hotel proper a la catedral de Barcelona, a prop de la Casa dels Canonges, seu de la conselleria. Sembla fet expressament que al fil musical hi soni un tema de Maná seguit d’una cançó d’Els Catarres.
Has estat el primer i únic delegat a Mèxic de la Generalitat. Com es viu el fet d’aixecar de zero una delegació?
És una experiència molt interessant perquè, al final, represento la meva pàtria Catalunya a la meva segona pàtria, que és Mèxic. Jo porto molts anys allà, la meva dona és mexicana, i poder fer de pont entre els dos països és un plaer. Al principi va ser molt complicat perquè quan va néixer la delegació va ser en plena pandèmia, va costar molt arrencar al principi, però quan ja tens equip i comences a treballar doncs ja vas creixent. La gent ha respost molt bé. Quan hem trucat a la porta d’institucions públiques i privades de Mèxic i l’Amèrica Central, pensant que ens costaria molt poder entrar i que ens escoltéssim, ens hem sorprès que quan dius “Catalunya” t’obren la porta de bat a bat. Ens coneixen, ens tenen ubicats i és molt fàcil poder treballar i explicar cada dia què estem fent des del govern de Catalunya.
Des de l’espanyolisme hi ha una fixació amb les delegacions exteriors catalanes. Diuen que es dediquen a la propaganda. Què ens pots explicar de l’activitat de la vostra delegació?
Nosaltres la delegació la tenim dividida en quatre parts. La primera és la part institucional que consisteix en crear vinculacions entre Catalunya i diferents estats: Catalunya és reconeguda per la innovació i la creativitat i cada cop més la gent es fixa en com treballant en temes d’innovació, de les start ups, en política nacional educativa, en polítiques per persones amb discapacitat, en polítiques d’igualtat i feminisme… Per tant ens dediquem a explicar què estar passant a Catalunya i establim unes vinculacions a partir de les bones praxis que realitzem. En aquest sentit ens expliquem, oferim tot el nostre know how i també escoltem per tal que sigui un diàleg i no un monòleg. La segona part és l’econòmica. Si bé tenim les oficines d’ACCIÓ, que en són 42 a nivell internacional, molta de la feina que fan és internacionalitzar les empreses catalanes. Nosaltres el que fem, en aquest cas a Mèxic, tenim una vinculació amb Prodeca, que és l’empresa pública catalana per ajudar a la comercialització i internacionalització del sector agroalimentari català, i a través seu ajudem a posicionar el sector. Per exemple el sector del vi: quan ja posicionem les denominacions d’origen i algú vol un celler en específic, acostem l’interessat a ACCIÓ perquè puguin fer la feina que millor saben fer, que és acostar empreses. O si algú vol conèixer els productes enllaunats o els productes gourmet doncs treballem en la mateixa línia. El tercer pilar de la delegació és la cultura, que fa de punta de llança per poder entrar en molts àmbits. Per exemple aquest any hem presentat una exposició de Yann Arthus-Bertrand titulada “Catalunya des del cel” que va estar un mes a Ciutat de Mèxic, a Reforma, que és l’avinguda principal, i la van veure més de 500.000 persones. Per tant són 500.000 impactes que d’una manera o altra s’han aproximat a Catalunya amb fotografies de Montserrat, Castellfollit de la Roca, Girona, el Delta de l’Ebre… i han anat podent conèixer una forma diferent de fer turisme. I ara l’exposició s’ha passat dos mesos a Guadalajara. També participem amb Sant Joan o amb Sant Jordi. Hem fet una vinculació per Sant Jordi amb 22 llibreries del país en les quals aquell dia es poden comprar llibres d’autors catalans i rebre una rosa de regal i fem activitats pels nens. Durant la Diada per primer any hem fet un acte institucional amb la participació de diverses ambaixades, partits polítics i diputats i hem tingut la Judit Neddermann que va venir expressament per tocar amb nosaltres. I el quart pilar és la comunitat catalana. Hi ha una paraula molt maca mexicana que és “apapacho”, que significa “abraçada amb l’ànima”. Nosaltres som allà. La part més burocràtica la fa el consolat i nosaltres acompanyem a la gent perquè sàpiguen com fer les coses. El consolat et diu una informació però has de fer 4.000 papers. Doncs ajudem a la gent a ajuntar-los, a trobar-los i els acompanyem i si tenen dubtes els ajudem a resoldre. Per primer cop hem fet una trobada d’estudiants catalans que van a Mèxic a estudiar i els estem ajudant a fer els visats i enim relació amb el consolat de Mèxic a Barcelona perquè els ajudin. La nostra feina és estar a prop dels ciutadans de Catalunya i dels mexicans per poder fer de pont.
Des del govern sempre s’ha defensat que aquestes delegacions tenen un paper actiu en la captació d’inversions. Fins i tot s’havia arribat a parlar de quantitats econòmiques concretes. Vosaltres ho teniu quantificat?
És una mica delicat parlar de números perquè les empreses són reservades i són refractàries a donar aquestes dades. El que et puc dir és que en l’any i mig que portem treballant amb Prodeca conjuntament amb ACCIÓ hem aconseguit que al voltant de quinze empreses catalanes tinguin presència als supermercats mexicans. En aquest primer impacte en el qual nosaltres els acompanyem ens podrien arribar a dir els números però després la relació comercial continua perquè la idea no és que sigui només un impacte i prou, sinó que la relació es consolidi. Tema inversions? Doncs ara aprofitarem que ve l’Smart City World Congress a Barcelona per fer una comitiva de diversos alcaldes de l’Amèrica Central i de Mèxic i d’algun governador perquè vinguin a Catalunya per lligar possibles inversions, tant d’aquí cap allà com a la inversa. Quantificar-ho com a tal de vegades no és la dada més indicada, sinó que el que busquem és poder fer més vinculacions entre uns i altres.
Entre el novembre de 2019 i el gener de 2020 vau haver de suspendre cautelarment l’activitat després que el TSJC acceptés un recurs del govern espanyol. Com vau viure aquell episodi?
A mi em van nomenar al càrrec el 8 d’octubre i el 27 de novembre estava en un taxi i m’arriba un whatsapp que em diu “Lleïr, has vist el que acaben de publicar?” , em passen un tuit i veig que el TSJC ens ha suspès. Ho havien publicat a Twitter abans de dir-nos-ho. Vaig trucar al cap de gabinet i li pregunto si en sap res i em diu que no. Al cap de deu minuts em va tornar la trucada dient que els acabava d’arribar un fax notificant la suspensió de manera oficial. A nivell personal, per poder ser delegat has de deixar la feina que tinguis, ja sigui una empresa o el que sigui. Acabava de traspassar la meva consultora i em vaig trobar de cop i volta que havia estat un mes i mig de delegat i em quedava sense feina i amb moltes incògnites. Per sort durant aquell temps vaig poder treballar en projectes al sector privat amb temes de comunicació i gestió de crisis i quan es va poder tornar a posar en marxa la delegació m’hi vaig poder tornar a incorporar.
Com es veu des de l’Amèrica Llatina la realitat política catalana?
Hi ha una forma molt senzilla de detectar com estan les coses que és “l’índex taxi”. Quan puges a un taxi i dius que ets de Girona, de Barcelona o de Catalunya i a partir d’aquí comences a veure l’evolució. Al principi et deien “Messi” i “Barça”. Després et deien “Catalunya, els que es volen separar” o “Catalunya, com Escòcia” i ara molts cops també et parlen de referents culturals. Poc a poc ho van coneixent i ho comencen a identificar. Això a nivell de ciutadania. Quan parles amb institucions ens coneixen perfectament. De fet, hem arribat al punt que ens hem sorprès perquè ja no estem tocant les portes, sinó que ens toquen la porta nosaltres: “Catalunya, sabem que sou aquí i volem fer coses amb vosaltres i les vostres empreses”. Ja ens tenen com a referència, ens venen a buscar i tenen molt clar el que els podem aportar a nivell de coneixements i de dinàmiques. A nivell polític quan nosaltres ens acostem a diputats o senadors alguns tenen en ment la qüestió de la independència. La nostra feina com a delegació és explicar què està passant al dia a dia i acostem les polítiques que s’està fent des de cada departament. A la que expliquem que ja tenim un nanosatèl·lit, o que per primer cop a la història tenim una conselleria d’Igualtat i Feminismes que ha fet alguns projectes molt innovadors, o quan expliquem que tenim des d’Universitats i Recerca projectes molt nous d’investigació, que aviat tindrem una de les primeres vacunes 100% europees feta a Catalunya… aquests punts de seguida atrauen. Ja saben que dins de la Unió Europea i de l’estat espanyol som pioners i ens busquen per això. És molt senzill que coneguin Barcelona i que coneguin Catalunya. De seguida tothom hi té algú proper que hi viu, algú que hi ha estudiat… Però sí que de vegades hi ha confusió de com està la situació.
Com és la relació amb les ambaixades espanyoles?
És cordial. Nosaltres quan fem dinàmiques els convidem perquè sàpiguen què fem i ens conviden a les seves dinàmiques, amb molt de respecte entre uns i altres. Però al final ells fan la seva feina i nosaltres fem la nostra. En cap moment m’han dit què no puc fer ni jo els demano permís per fer res. Anem a la nostra, treballem per Catalunya i fem el que creiem convenient per Catalunya. Ara, quan vam tenir la visita de la consellera Alsina sí que vam notar la seva manera de treballar. De fet un dia abans que ella arribés teníem una trobada amb la comissió d’exteriors del Congrés de Diputats Federal i van rebre pressions els diputats directament de l’ambaixada per tal que cancel·lessin l’acte. El president de la comissió em va trucar i em va parlar d’aquestes pressions i li vaig dir “vosaltres sou legítims i sobirans, no heu de deixar que ningú us faci aquestes pressions”. Finalment es va tirar endavant però sí que hi va haver certs partits polítics que no hi van participar. Aquí vam veure la pressió. O quan vam anar a cancillería, que és el ministeri d’Afers Exteriors, per fer una reunió bilateral, arribem i ens trobem gent de l’ambaixada asseguda allà com si fos un àrbitre de tennis, mirant d’un costat a l’altre, sense dir res i anotant. Sabem que quan convidem els ambaixadors de l’Amèrica Central a actes que fem a Mèxic tots pregunten a l’ambaixada espanyola i l’ambaixada espanyola ve als actes, escolta el que diem i marxen.
Mèxic i l’Amèrica Llatina en general van acollir molts catalans tant després de la Guerra Civil com, prèviament, per migracions econòmiques. Encara hi és activa aquella comunitat? Quina relació teniu amb els casals catalans?
Quan vaig arribar com a delegat una de les primeres coses que em van dir és “hi ha una reunió de casals”. Entro a la reunió, juntament amb el delegat d’aquell moment al Con Sud, i vaig fer-ho una mica tard. Vaig demanar perdó per entrar tard i vaig demanar si podien fer una ronda de presentacions per poder-los conèixer i vaig dir “ja sé que entre vosaltres ja us coneixeu” i la resposta va ser que no, que entre ells no es coneixien. Des de la Conselleria hi havia un feedback amb els casals però entre ells no hi havia coordinació. El primer que vaig fer va ser muntar un xat amb tots ells i que ells fossin administradors per tal de teixir dinàmiques conjuntes. Això ha derivat en que hi ha diversos casals que fan programes culturals com poden ser el “Xocolata i contes”, el “Punt de trobada” o “Casals en xarxa” i la idea és que es vagin enllaçant entre ells. A part d’això, una de les coses que hem fet a Mèxic és impulsar el casal Virolai de Querétaro que havia estat apagat durant gairebé quinze anys. O el cas de L’Orfeó Català de Mèxic, que és el segon casal català més antic i és un casal que està format per fills d’exiliats o nascuts a l’exili i que els estem ajudant a fer més activitats culturals empenyent des de la delegació. A l’Amèrica Central hi ha un casal molt potent, que és el de Costa Rica, on en Pasqual Masforroll està fent una feina gegant i un casal que s’està acabant de constituir oficialment és el de Panamà, que està funcionant molt bé. Hi havia un casal que havia sigut molt important a Guatemala i un altre a El Salvador que ara no hi són però estem buscant gent per anar-ne creant de nous. He de dir que en Sergi Marzabal des de Catalans al Món ens està ajudant moltíssim. Ell té una xarxa amb tots els xats de diferents països i jo puc accedir a 32 xats de catalans a diferents territoris per poder saber què fan i poder tenir un vincle. Pel que fa la relació amb els catalans que van venir primer, he de recordar que Mèxic és un dels països que va acollir amb els braços oberts, amb el president Cárdenas, a tots els catalans i va ser l’únic país del món que mai va no reconèixer la dictadura franquista. Per tant, hem d’estar-li doblement agraïts. Aquells catalans són gent molt gran. De fet el Nadal de l’any passat vam donar reconeixements als catalans que havien arribat exiliats essent nens petits. Vam donar 30 reconeixements per tota la feina que havien fet a favor de Catalunya, ja sigui conservant o fent difusió de la llengua, o difonent les tradicions catalanes. Pel que fa a les noves generacions, alguns han perdut l’idioma però encara conserven les tradicions com el Tió o la diada de Sant Jordi i hem d’anar ajudant-los a seguir-ho fent. Aquestes noves generacions han establert dinàmiques. Tant és així que s’ha donat una Creu de Sant Jordi a la Rosa Maria Duran, que és una catalana de Mèxic. Vam donar-li en directe a Mèxic mentre es feia l’acte a Catalunya. Per tant, hi ha una bona comunitat allà i els nous catalans que hem arribant estem intentant buscar un espai comú amb ells.
La teva relació personal amb Mèxic com comença?
Jo estudiava màrqueting polític i un dels paradisos de fer campanyes electorals és Mèxic. En aquell moment a Mèxic hi havia campanyes cada any i el país és la porta d’entrada a l’Amèrica Llatina. Jo estava donant classes a la Universitat de Girona i estava amb una petita consultora aquí a Catalunya i una amiga mexicana es casava i em va convidar al seu casament. Vaig pensar d’aprofitar el viatge per intentar aconseguir entrevistes amb consultories d’allà per poder tornar a Catalunya tenint vincles allà. Però l’aposta va anar molt bé i ja vaig trobar feina allà. Això juntament amb el fet que en 20 dies de ser a Mèxic vaig conèixer la que avui és la meva dona, la Yun, amb qui portem ja gairebé 8 anys casats i, per tant, va ser un all in. A partir d’aquí vaig fer la trucada a casa dient “Escolteu, que em quedo”. Amb Mèxic va ser com un amor a primera vista, tot i que he de dir que jo ja havia conegut el país el 2004 quan Catalunya va ser la cultura convidada a la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, que és la segona fira més important del món i la primera dels països de parla hispana, perquè jo estava fent el primer any de Ciències Polítiques a l’Autònoma, van convidar estudiants de la universitat i vaig ser un dels seleccionats per anar-hi. Aquest va ser el meu primer contacte amb Mèxic i em va despertar les ganes de poder-hi anar. Ara ja fa 11 anys que hi sóc.
El col·leccionista d’art i galerista Salvador Riera –que, per cert, va ser nomenat per Tarradellas delegat de la Generalitat a l’exili a Brasil-, deia que Josep Pla li havia dit que “l’emigrant va a Amèrica i hi viu provisionalment, hi treballa provisionalment i s’hi mor provisionalment”. Tens previst tornar a Catalunya?
Sí. Hi ha un concepte en llengua nàhuatl que es diu “nepantí”, que significa “entre dues terres”. Jo sóc un nepantí en tant que estic entre la meva terra d’acollida, Mèxic, i la meva terra, Catalunya. Els catalans quan som fora sempre tenim la mirada posada en la idea de tornar a Catalunya, encara que no sapiguem ni quan, ni com. En el meu cas ho hem parlat molts cops amb la meva dona i volem tornar. El que tenim clar és que quan tinguem criatures que hagin de començar l’educació volem venir cap aquí. Hi ha un personatge molt interessant, un català que va néixer a l’exili, en Pelai Vilar, que diu que no té el cor dividit, sinó que té dos cors: un de català i un de mexicà. I això també li he sentit dir a en Josep Maria Murià, un dels catalans històrics a Mèxic i també condecorat amb la Creu de Sant Jordi. És aquesta la sensació que tenim.
Ets fill del músic infantil Àngel Daban. Deuries tenir una infantesa distreta.
Passes per fases. Quan ets més petitó cantes i balles i et fas el xulo perquè el teu pare és el cantant i quan ets adolescent et fa vergonya i et separes una mica d’aquesta idea. Però com que sempre he sigut de cau sempre he viscut molt de prop l’animació infantil, “l’animainació”, que diu el meu pare, que és una manera de dir “animació per la mainada”. Una cosa que em va ensenyar i que ell sempre m’ha repetit és que la música per nens no ha de ser una música senzilla o simple, sinó que ha de tenir un rerefons educatiu. Es tracta de tenir un respecte per la mainada i una estima per la il·lusió, perquè una de les principals diferències entre un adult i un nen és que els nens encara tenen il·lusió per moltes coses. Lligant-ho amb el que hem estat parlant: jo crec que he tingut molta sort perquè la il·lusió la segueixo tenint i el projecte de delegat m’ajuda cada dia a matenir-la. Molt content que l’Àngel sigui animador. A més, ara, juntament amb Noè Rivas i en Pep López, és un dels animadors infantils amb més trajectòria de Catalunya. Quan s’ajunten fan el “Tria-t’ho” i fan espectacles molt macos. El dia que tingui criatures el meu pare segur que serà la seva banda sonora.
