Marta Lloret Blackburn (La Garriga, 1982) és coneguda sobretot pel seu sobrenom a les xarxes socials: “La Caçadora de Masies”. És tècnica de Patrimoni Cultural i treballa en una empresa privada dedicada a l’arqueologia. Va estudiar Humanitats i un màster de gestió de patrimoni cultural. És directora de la Fundació Mas i Terra, una entitat que es dedica a promoure la conservació i recuperació del patrimoni històric, arquitectònic, natural i cultural dels Països Catalans, centrant-se sobretot en les masies. Ara estan impulsant el projecte “Masiaire” destinat a trobar masovers que puguin rehabilitar masies abandonades i, així, ajudar a la recuperació del patrimoni i a la dinamització del món rural. Durant el seu temps lliure es dedica a visitar i fotografiar masies i ens les ensenya a través dels seus comptes de Twitter i Instagram. Per Sant Jordi publicarà un llibre que esperem amb candeletes.
D’on ve el teu interès per les masies?
A la meva feina em dedico a documentar patrimoni i dins d’aquest patrimoni sempre m’ha interessat molt el cas de les masies perquè és el que ens explica més qui som i com vivien antigament els nostres avantpassats. Entrar a una masia t’explica moltes coses i ho trobo fascinant. Treballo en una empresa privada d’arqueologia i els encàrrecs que rebem tant poden venir de l’administració com de privats: quan algú ha de fer obres i la casa està protegida s’ha de fer un estudi i és el que fem nosaltres.
Quantes masies has arribat a visitar?
No ho sé, no ho compto. Fa 17 anys que vaig a veure masies i no les he comptat. Segurament en són milers.
Dius que “diu molt d’un país la manera com vetlla per la conservació del seu patrimoni cultural”. Què diu del nostre país la manera com tractem les masies?
No només el patrimoni de les masies, sinó bona part del patrimoni de Catalunya està en mal estat. Això indica que no sabem valorar el llegat dels nostres avantpassats i no sabem valorar el que tenim. Als Estats Units, si tinguessin una desena part del patrimoni que tenim aquí, n’estarien orgullosíssims i el sabrien tractar com es mereix. Aquí no només no fem això, sinó que a la mínima que ha de passar una carretera o que ha de créixer un municipi les cases van a terra sense pietat.
Quines mesures creus que es podrien prendre des de les institucions?
Hi ha moltes mesures. Jo aniria més en el sentit de deixar de posar normatives, més que en el sentit de posar-ne més. S’ha de facilitar la manera de viure a les masies eximint d’impostos, que els permisos d’obres es donin amb rapidesa i amb silenci administratiu positiu… Hi ha cases que han hagut d’estar sis anys esperant un permís d’obres. Hi ha un llarg seguit de mesures que facilitarien la vida a les masies.
En quines experiències d’altres països ens hauríem d’emmirallar?
A Alemanya fins i tot et paguen si tu mantens patrimoni cultural. Jo entenc que no arribem a aquests nivells. Hi ha moltes situacions complicades. Per exemple, que a tu l’administració et protegeixi la casa aquí es vist negativament perquè et comporta tot de greuges. Aquí la protecció del patrimoni s’ha plantejat com que tot el patrimoni està dins del mateix sac. Per mi no és el mateix una església, que té una funció religiosa, que una masia, que és un lloc on s’hi ha de viure. La gent no està orgullosa del fet que li protegeixin la casa perquè t’obliguen a fer les coses d’una determinada manera però, en canvi, no t’ajuden ni econòmicament ni tècnicament a fer-ho. Si l’administració posés els diners per posar bigues de fusta en comptes de formigó, que et paguessin la diferència, doncs estaria molt bé. Però que tot només suposi un perjudici cap als propietaris és insostenible.
Quan es tracta d’un Bé Cultural d’Interès Nacional sí que hi ha una exempció de l’IBI
Poquíssimes masies estan protegides com a BCIN. De fet, els Béns Culturals d’Interès Local, o fins i tot els béns catalogats, també haurien de tenir aquesta exempció. I amb això no n’hi hauria prou. Realment ara revertir la situació és molt complicat i no és tan fàcil com prendre unes mesures en concret. És que estem en un punt gairebé irreversible.
Al Regne Unit es va crear l’any 1895 el National Trust, una organització sense ànim de lucre que és el propietari més gran de l’estat. Tenen més de 500 cases històriques i castells i el seu principal objectiu era la preservació de les Country Houses que els seus propietaris no podien mantenir.
El que ara volem fer amb la Fundació Mas i Terra no és ben bé com el National Trust, perquè aglutina tot tipus de patrimoni, però sí que volem centrar-nos en el patrimoni rural. Volem que la gent que tingui una masia es pugui dirigir a nosaltres per tal que els ajudem d’alguna manera. Sí que tenim la intenció de fer alguna cosa semblant. Més que esdevenir propietaris com a associació, volem ser un lloc on els propietaris es puguin adreçar per intentar resoldre els problemes que puguin tenir i facilitar línies d’ajudes i altres informacions. Tot això està començant i tampoc ho puc explicar amb massa detall. Ja sé que altres tipus de patrimoni també passen per una situació difícil però ho hem centrat en l’àmbit de les masies perquè és on hem detectat més deixadesa institucional i també és el que més ens representa com a país, des del meu punt de vista.
Expliques que hi ha més de 40.000 masies a Catalunya. No sé si hi ha xifres de quantes d’aquestes estan abandonades.
No tenim xifres exactes però ja et puc dir que són moltíssimes. No sé si en són la meitat, però se n’estan perdent milers. L’administració el que primer de tot hauria de fer és fer un inventari general de tot Catalunya, de quantes masies tenim i en quin estat es troben. Per trobar solucions a un problema primer hem de saber quina magnitud té.
Molts ajuntaments disposen de catàlegs de masies.
A nivell local s’ha fet feina però ningú ho ha aglutinat. Aquest és el problema. En un municipi pots tractar la problemàtica i, fins i tot, trobar-hi solucions, però es tracta d’un problema de país. Que un municipi ho tingui bé no fa que a tota la resta es faci bé i podria ser un oasi enmig del desert.
En Martí Boada explica que un moment crític al Montseny va ser l’expansió dels combustibles fòssils, que va fer que l’explotació forestal fos abandonada. Calcula que 700 de les 741 masies del massís van ser abandonades durant la dècada dels 60.
Això no es trasllada en les mateixes proporcions a tot el territori. De fet aquest cas és molt concret del Montseny i en zones d’alta muntanya com al Pirineu. A les zones més de plana agrícola no va passar amb la mateixa intensitat perquè va molt lligat a la qüestió forestal. Fora d’aquest entorn de muntanya també hi ha influït el pas dels combustibles tradicionals als combustibles fòssils, però no n’ha estat la causa tan clara i evident ni ha estat tan dramàtic. Als altres indrets l’abandonament de les masies ha estat més gradual.
Ets crítica amb la reconversió de les masies en cases d’estiueig. Fins a quin punt és possible recuperar el seu ús tradicional si l’antic model d’explotació econòmica dels masos ja gairebé no existeix en la vida moderna?
És que les cases de cap de setmana no aporten gaire res al territori. Són un lloc on un s’hi pot anar a refugiar. Potser sí que econòmicament fan alguna despesa a l’entorn però no estan gestionant ni el bosc, ni el camp, ni res, ni generen cap activitat al seu entorn, que al final era el que feien els masos. Es tracta d’un lloc on escapar-se des d’un punt de vista molt egocèntric, que no contribueix a cap altra cosa que no sigui el benestar de la persona que l’utilitza. És legítim, però a nivell de repoblament no és útil. Seria possible recuperar els masos com a tal si l’administració veiés que és necessari reactivar aquest sector, però com que l’ull està posat en el segon i el tercer sector, el primer, que és el que ens dona de menjar, està totalment menyspreat. No hi ha una aposta de país cap al sector primari. Partint d’això, les masies queden en un cul-de-sac. Seria convenient que totes les masies fessin la funció de mas, però és impossible. És veritat que, coneixent aquesta impossibilitat, s’han d’obrir els usos que poden tenir. Ara bé, si l’administració volgués, per exemple, podria donar subvencions o fer exempcions d’impostos només en els casos on funcionessin com a mas: amb això haurien de veure que no només estarien ajudant a la restauració d’una casa sinó també a la gestió del territori.
Abans parlaves de la Fundació Mas i Terra, de la qual n’ets la directora. Què feu exactament?
Aquesta fundació va néixer amb l’ànim de dedicar-se a l’estudi i la difusió del món de la masia. Van voler començar a inventariar totes les masies de Catalunya amb uns fons europeus. Finalment només ho van poder fer de la Garrotxa i el Solsonès, però la seva idea era donar-hi continuïtat i anar per tota Catalunya i, després, en l’àmbit dels Països Catalans. Van treballar a la Catalunya Nord i a L’Alguer. Per manca de finançament el projecte va quedar interromput amb la idea de recuperar-lo algun dia. Hem fet moltes publicacions sobre el tema. Ara hem reactivat la fundació amb més empenta i hem impulsat el projecte “Masiaire”, que consisteix en buscar masovers i és com una segona missió que té la fundació.
Pots donar més detalls d’aquest projecte “Masiaire”?
Fem d’enllaç entre propietaris i masovers. Busquem gent que vulgui anar a viure en una masia i que, en comptes de pagar un lloguer, facin les obres necessàries per arreglar la casa. D’aquesta manera hem trobat una fórmula de recuperar patrimoni. Ara mateix tenim més de 1.800 sol·licituds per fer de masovers. El que fem a les entrevistes que fem a tota aquesta gent és buscar un perfil que encaixi amb el que el propietari està buscant. Normalment, si la casa està en mal estat, busquem algú que tingui coneixements per restaurar les cases ells mateixos o bé recursos econòmics per fer-ho o algú que els pugui ajudar a fer-ho. Dit això, nosaltres donem preferència a la gent que hi vulgui fer una activitat agrícola o ramadera. Però hi ha casos molt diversos. Hi ha cases que s’ofereixen soles i que la terra no entra en l’acord, mentre que en d’altres sí que hi entra.
Les masies se solen restaurar bé?
Hi ha de tot i també té molt a veure amb la situació econòmica amb la que s’ha trobat en cada moment cada masia. Hi ha masies que al segle XVIII van tenir molts diners i van tenir un gran creixement, mentre que les que en aquell moment no ho passaven bé es van mantenir com més antigues. Però si després, més endavant, als anys 70 del segle XX, van tenir possibilitats econòmiques, van posar el terra de terrasso. També és la gràcia de les masies, que pots veure l’evolució que ha tingut la família que hi ha viscut amb les diferents reformes que s’hi ha fet. Sí que durant els últims anys hi ha hagut intervencions més greus. A les que es feien antigament es tendia a aprofitar molt. No s’enderrocava i es tornava a fer de nou. Ara sí, ara s’enderroca i es torna a fer de nou deixant només, de vegades, els murs perimetrals. Això fa perdre tota l’essència de la casa perquè no et permet veure les fases històriques de l’edifici.
Amb quins recursos compteu? L’administració us ajuda d’alguna manera?
No. Ara mateix tenim un conveni a punt de signar amb el Consell Comarcal d’Osona a través del qual ens faran assessorament. És una ajuda tècnica. Però no tenim ajuda econòmica de cap administració. Ni l’hem trobat, ni ningú s’ha ofert.
Tenim l’exemple del mecenes Rafael Patxot, que va impulsar l’estudi de la masia catalana, inventariant les masies de Catalunya i els Països Catalans, encarregant-lo al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l’arquitecte Josep Danés. Potser aleshores ja hi havia la consciència que el món de la masia estava condemnat a desaparèixer.
M’agrada molt que m’esmentis Rafael Patxot perquè és el primer cop que me’l citen a una entrevista i és el meu gran inspirador. Era un món que s’acabava però que també es valorava. Ara som conscients que aquest món s’ha acabat però no es valora del tot… però potser sí. L’interès que hi ha cap al meu compte de Twitter ve de gent que ara s’ho estima i ho valora, però no hi ha consciència a nivell institucional i això és el que jo estic denunciant. Quan la Generalitat parla de patrimoni, jo encara estic esperant sentir alguna vegada que es refereixin a les masies. Mai de la vida.
La tasca que fas es podria equiparar a la d’aquest encàrrec de Patxot que ara dèiem i és una feina enciclopèdica. Tens pensat publicar-ho? Penso també en en Josep Maria Gavín i el seu inventari d’esglésies.
Sí, el conec i m’agradaria molt fer com en Gavín però amb les masies. Però tot això al final, el que jo faig a les xarxes, ho faig durant el meu temps lliure i per amor a l’art perquè no he cobrat ni un duro d’això. Com que ho faig des de la iniciativa privada, ara mateix és un fons fotogràfic privat. Que algun dia el compartiré? Segurament. Fins i tot podria cedir-lo a la mateixa Fundació Mas i Terra. De moment vaig fent la meva feina i m’honora que citis aquesta gent perquè els admiro moltíssim. Han fet una feina molt important per veure què tenim i què hem perdut. Per Sant Jordi sortirà un llibre que he escrit que és un recull de masies. A part d’aportar-hi part del meu fons privat de fotografies hi parlo d’uns casos d’arreu de Catalunya que serveixen per denunciar la situació en què es troben totes les masies.
Has donat a conèixer la teva feina sobretot a través de Twitter. Aquests dies s’està especulant amb la continuïtat d’aquesta xarxa social.
Si Twitter tanqués posaria en perill la meva tasca de difusió perquè la repercussió mediàtica que he tingut ha estat sobretot gràcies a Twitter. També hi ha l’Instagram, que de fet és on va néixer el projecte, però té molta menys repercussió mediàtica.
Diu molt d’un país la manera com vetlla per la conservació del seu patrimoni cultural. pic.twitter.com/MwFW5RUdlv
— La Caçadora de Masies (@martamasies) February 23, 2021
Ver esta publicación en Instagram
