Josep Ginesta (Sant Antoni de Vilamajor, 1968), es defineix com a “treballòleg”, que és una manera de dir que la seva formació i pràtica professional gira a l’entorn de les relacions laborals. Ha estat professor de relacions laborals, dret del treball i negociació i gestió de conflictes en diverses universitats catalanes. Després de treballar en diverses empreses privades, va ser secretari de Treball de la Generalitat de Catalunya. Després d’aquest pas pel govern, va ser nomenat secreari general de Pimec el març de 2021. És en qualitat d’aquest càrrec a la patronal de les petites i mitjanes empreses catalanes que ens concedeix aquesta entrevista. La fem en una sala de reunions de la seu de l’organització. Arriba una mica tard, sortint d’una reunióo, lluïnt la seva elegància llampant d’estampats arriscats. Marxa escopetejat cap a una altra cita quan acabem.
De la pandèmia a la inflació. Una crisi darrere l’altra.
No només la inflació. Quan encara no havíem resolt del tot la crisi COVID, van anar apareixent microcrisis que van començar amb la crisi dels aprovisionaments i la dificultat d’aconseguir components importantíssims per a la indústria. Això va anar acompanyat també d’un increment del preu de cost de determinades matèries primeres. Paral·lelament, hi va haver algunes dinàmiques d’especulació d’alguns països productors. També al mateix temps hi va haver un encariment del transport, que havia passat uns anys amb uns preus irreals a causa d’una competència creixent. L’enviament d’un contenidor va passar de mil dòlars i escaig fins a més de 6000. A tot això hi hem afegit la crisi d’Ucraïna i tota la tensió que ha produït en la fixació de preus. La crisi inflacionària hauríem pogut atacar-la molt més ràpidament si s’haguessin pres decisions en el moment que tocava, amb valentia i pragmatisme en l’àmbit polític. La recuperació parcial que tenim de l’IPC en aquest moment s’ha produït després de més mesos dels que haguéssim volgut. Si s’hagués actuat durant el mes de març o abril de manera decidida en el preu de l’energia, no hauríem arribat a l’estiu amb la tensió que teníem i a sortir-ne amb gairebé un 11% d’IPC. Això ha produït un tenallament important de moltes pimes. Respecte a l’energia el problema comença amb la crisi d’Ucraïna i l’increment especulatiu dels preus, però això, vist en perspectiva, ha produït determinades decisions de la Unió Europea que fa temps haurien estat impensables, com ara quan s’ha parlat de la possibilitat dels estats de capturar els beneficis excessius de les empreses energètiques. És una cosa que nosaltres ja havíem dit: la crisi d’Ucraïna és la punta de l’iceberg que identifica un problema estructural que té la UE en la fixació del preu de l’energia. Aquest mercat no pot seguir funcionant com ara perquè s’hi especula. A nosaltres ens agrada molt que les empreses guanyin diners, però el límit d’aquests guanys s’han de posar allà on comencen a afectar la competitivitat de la majoria. Aquestes crisis també han evidenciat que Espanya és un dels països on el consumidor petit paga un dels preus més cars de l’energia de tota Europa.
Parlaves de la voluntat de les institucions europees de posar uns certs límits als beneficis de les energètiques. També es va parlar d’establir algun impost sobre la banca. Aquestes mesures no tenen consens a Espanya, ja que el PP s’hi ha mostrat contrari. Podria haver-hi una involució amb un canvi de govern?
Una cosa és el que dius quan estàs a l’oposició i una altra és el que fas quan estàs a govern. El PSOE té la pressió d’haver de contenir la inflació i ho ha fet. S’ha demorat a l’hora de prendre decisions, però hem arribat a un escenari de millora. Però també és veritat que el govern espanyol tenia la pressió de les institucions europees. Si el PP estigués a govern, tindria altre remei que fer el que va fer el 2012 amb la crisi financera: seguir les indicacions europees. Aleshores, estant al llindar de la intervenció, va haver de prendre decisions que no hagués volgut prendre des del punt de vista de les seves prioritats polítiques. Parlant de les mesures en concret, crec que la qüestió no és fer un impost sobre la banca o les energètiques com a tal, sinó que el tema és més prendre decisions per tal que el país pugui competir en igualtat de condicions que la resta. És perquè hi ha un excedent de benefici extraordinari en aquestes empreses que justifica aquesta decisió. Aquests impostos han d’estar en relació amb la pèrdua de competitivitat del país i han de ser mesures conjunturals, que no poden ser estructurals.
Segons Eurostat, Espanya és un dels països que millor està afrontant la qüestió de la inflació
Sí que és cert, perquè ens hem situat a la banda baixa de la tensió inflacionària i això és molt important perquè en la balança comercial internacional fa que l’estat sigui molt més competitiu, ja que tenim menys costos per vendre a fora i això fa que puguem vendre a millors preus. S’ha fet més tard del que hauríem volgut, però, en termes comparatius, estem en un moment bo. Ara bé, és cert que quan es prenen aquestes decisions de vegades hi veiem gestos que no ens acaben d’agradar. Per exemple, veiem que es prenen mesures de minoració de l’IVA, però es descuiden la carn i el peix. Sabent que hi ha algun ministeri que ha tingut una certa tendència a estigmatitzar el consum de carn, hi veiem un cert biaix ideològic. Tampoc en matèria energètica no s’ha pres la mesura de fixar una tarifa específica pel petit consumidor empresarial.
La transició energètica és un dels grans reptes generacionals. Com ho estem fent?
Diria que anem tard i que encara tenim vertigen davant del pragmatisme que ha d’imperar en la presa de decisions en aquesta matèria. La crisi energètica ressalta la necessitat d’accelerar aquestes decisions. En la mesura que demorem aquestes decisions estem encarint la factura que haurem de pagar al final perquè ja tenim un deadline que esperem que no es vagi prorrogant sine die. Encara tenim dificultats a l’hora de donar llum verda a determinats projectes de producció d’energia renovable. Si la prioritat és produir energia renovable per complir amb la reducció de les emissions, haurem de prendre decisions que puguin significar que hi hagi territoris que es puguin sentir pitjor tractats, de la mateixa manera que passa quan es fa una presó o es fa una carretera. Hi ha un interès col·lectiu que ha de prevaldre. Encara estem en l’escull de debatre si l’impacte ambiental ha de ser més important que les necessitats del país. També hi ha molts sectors productius en els quals hem de fer una aposta important per la transformació tecnològica per aconseguir l’eficiència energètica. Hi ha empreses que utilitzen tecnologia antiga, que consumeix molt més, i és molt important que se’ls acompanyi per modernitzar-se.
Els pressupostos de la Generalitat continuen encallats. Com es viu això des de les empreses que vosaltres representeu?
Ho veiem amb certa dosi d’incomprensió. Creiem que, si no hi hagués pressupostos del 2023, estaríem davant d’un fracàs absolut de la política. Des del món empresarial no s’entén que en moments en què s’assoleixen acords de tot tipus -fins i tot en temes de gran càrrega política com és la desjudicialització del Procés-, no es pugui acordar una cosa tan senzilla com són uns pressupostos. Quan es demora la presa de decisions d’aquest tipus, en les que estem parlant de progrés, d’economia, etc., la percepció que té l’empresariat és que hi ha molta dosi de partidisme, de calculadora electoral, de conjuntura de tendència de vot… i això no s’entén, especialment quan les empreses tenen dificultats per tancar convenis col·lectius, pagar factures i quan hi ha una gran incertesa en l’àmbit econòmic mundial. Aquesta tarda [23 de gener] ens reunim amb el cap de l’oposició per traslladar-li aquesta inquietud, tal com hem fet aquest matí amb el president de la Generalitat. Catalunya és un país pobre, malgrat que de vegades ens pensem que som rics. Tenim unes dificultats de finançament importants i tenim uns pressupostos altament compromesos en despesa corrent. En un país amb aquestes dificultats no es poden deixar passar les oportunitats com la d’aquest any, en la que se’ns permet incrementar el sostre de dèficit, podent destinar una important quantitat a inversions que permetin millorar el futur del país. L’última cosa que ens podem permetre és deixar de progressar. És el mateix que passa amb l’aeroport: quan arriba un euro per invertir a Catalunya, d’entrada l’hem d’agafar i després ja veurem com l’invertim.
Pel que fa a l’aeroport, vosaltres vau demanar la creació d’una comissió per trobar un consens per a la seva ampliació.
Nosaltres apostem per l’ampliació, però no per un tipus concret d’ampliació. Aquest és el matís. Sabem que hi ha moltes opcions. Hi ha millores tecnològiques que permeten optimitzar l’espai de l’Aeroport de Barcelona i que s’hi pugui ampliar l’arribada. Però nosaltres fem un plantejament que va més enllà de l’espai disponible a Barcelona. Això és el que fan la majoria de conurbacions importants arreu del món. Hem de veure Catalunya com un espai aeri, amb diverses pistes ubicades en diversos llocs del territori. Això ens permet repartir els beneficis i els costos d’aquestes infraestructures. Cal fer-ne una gestió integrada per tal que no sigui l’operador el que et fa la política. L’operador no ha de prendre les decisions polítiques i estratègiques. L’operador ha d’adoptar l’estratègia que li manin els consensos i els acords polítics.
El vostre punt de vista, doncs, és que no necessàriament s’ha d’ampliar l’aeroport del Prat, sinó que també podem parlar de Girona, Reus o Alguaire.
No estan aprofitats. Però és que, a més, en el cas concret de Barcelona no és només l’ampliació de metres de pista que estaven proposant allò que permet rebre més trànsit. Si es fes inversió en millora tecnològica es podria fer el que es fa a Heathrow amb els slots, que permet més arribades. Si hi hagués un canvi en l’orientació de les pistes, això seria possible. Cal que es posin sobre la taula totes les opcions, amb tots els costos i beneficis associats que tenen, i que decidim quina és la millor opció.
L’altre escull pels pressupostos sembla que és el projecte del Hard Rock. Foment, com a patronal, hi va donar suport activament. Creieu que és motiu suficient per a bloquejar els pressupostos?
Nosaltres creiem que no hi ha res que sigui motiu suficient per a bloquejar els pressupostos. Del Hard Rock no se’n pot bloquejar l’execució perquè aquest projecte ja va tirar endavant i està pendent d’una sentència judicial que acabarà determinant quin ha de ser definitivament el projecte. És un projecte que aquest país, en un moment concret i amb un govern determinat, va donar llum verda per tirar endavant i que ara no està en discussió. Una altra cosa és que els operadors i una part del territori estan queixosos per les demores, però és cert que l’assumpte s’ha judicialitzat i això ho condiciona. El debat sobre si el Hard Rock ha de tirar endavant és una pantalla passada. Aquell és un territori on és important que hi arribin inversions, perquè les dades d’ocupació hi són pitjors que a la resta de Catalunya.
El passat novembre hi va haver un gran acte a Barcelona que va reunir representants empresarials del País Valencià, de Catalunya i de Múrcia per demanar avenços en el famós corredor mediterrani.
Nosaltres no hi vam ser perquè era una proposta vinculada a la CEOE, que és una organització en la qual nosaltres no hi som. És clar que secundem la demanda, sobretot perquè té a veure amb la millora de la infraestructura ferroviària. No només parlaríem del corredor, sinó que també podríem parlar del fil al port de Tarragona i de tantes altres mancances. Fins i tot hauríem de parlar de la connexió dins mateix del país. El dèficit que tenim en infraestructures no és només en el camp de les mercaderies, sinó també en la mobilitat de persones, i això té un impacte claríssim en la nostra economia. Tota persona que es desplaça per anar a la feina, si arriba tard això té un impacte en la productivitat del país. Respecte a això, les ciutats, quan estableixen les mesures per reduir les emissions i regular la mobilitat interna, haurien de tenir en compte especialment les infraestructures que té el país. No es pot pretendre fer una ciutat com Amsterdam quan tens unes infraestructures com les d’un país del tercer món. En una ciutat com Barcelona hi entren a treballar cada dia entre 500.000 i 600.000 persones. A aquestes persones se les ha de tenir en compte a l’hora de prendre les decisions.
Ja que parlem d’infraestructures, com veieu l’alliberament de l’AP7?
La nostra proposta sempre havia anat en la línia de la vinyeta. El que no pot ser és que nosaltres tinguem un cost en la mobilitat alt i que la resta de l’Estat no ho tingui, perquè això et suposa un desavantatge en termes de competitivitat. La mobilitat de mercaderies per carretera a Catalunya tenia un sobrecost respecte a altres territoris. Però també som conscients que el manteniment de les vies ràpides requereix un model de negoci al darrere. El que no ens ha de passar és que, en treure els peatges, convertim una via ràpida en una via més lenta del que era una carretera nacional. S’haurà d’aprofundir en veure com es finança aquesta infraestructura i les seves millores i ampliacions. Un model com el de la vinyeta pot aportar els recursos que es requereixen. En determinades zones la mobilitat s’ha fet complicada, com ara al desdoblament de l’autopista on pots triar seguir cap a Barcelona o cap al Vallès, al nivell de Mollet. Reclamàvem que es tragués el peatge, però el que no pot ser és que es deixi d’invertir per resoldre aquests problemes específics.
El govern està treballant en un pla pilot per a la renda bàsica. Què us sembla?
Nosaltres apostem pel treball com la millor política social. És la manera menys dolenta que les societats avançades s’han imaginat per garantir les oportunitats i redistribuir la riquesa. Aquesta política és la que fan la majoria de països competitius arreu del món. Nosaltres pensem que qualsevol prestació ha d’anar dirigida a dur la persona cap al terreny de la inclusió social i també cap a la integració laboral, anant cap a l’autonomia i autosuficiència. La renda bàsica, en tant que situa el treball com una opció, ens sembla que és entre surrealista i errònia. Si a aquest pla, tal com s’ha anunciat, s’hi destinen 100 milions a tres anys vista, en un país amb el dèficit que tenim d’atenció a la dependència, en l’àmbit de les residències, en l’atenció primària i en tantes altres coses… em sembla que destinar 100 milions d’euros a aquest invent és una mala política social. No hi ha cap país que hagi demostrat que això funcioni i, en tot cas, pensem que això és la política que pot fer un país ric, que té un excedent de recursos. Un país amb els dèficits que té el nostre no es pot permetre el luxe de fer plans pilots d’una cosa que, a més, a Catalunya no es podria aplicar fins que no tingués la sobirania fiscal absoluta.
Llegim que les exportacions catalanes creixen, que l’ocupació augmenta, que l’economia creix moderadament. Hi ha motius per ser optimistes?
Veiem el got mig ple. Les mipimes són la part feble de la cadena de l’economia i apliquen el criteri de prudència i moderació. És cert que el 2022 hem aguantat bastant perquè no hem destruït llocs de treball. També és cert que veníem d’una pandèmia i que la recuperació i activació que hem tingut ha estat més lenta del que prevèiem. Els indicadors que tenim no són per tirar coets perquè només hem aguantat. Encara tenim empreses al nostre país que expressen la manca de professionals al seu sector. Quan ens reunim amb empresaris arreu del país, les primeres queixes són el dèficit en formació professional i la manca de professionals. Ens falten 13.000 instal·ladors per poder fer la transició energètica, per exemple, i el mateix passa en molts sectors. No ens quadra que hi hagi aquest problema i que, al mateix temps, Espanya tingui el 27% de l’atur de la zona euro. Alguna cosa no funciona en aquest país quan ens mirem les dades associades a l’atur. No hem aprofitat del tot la recuperació per reduir la taxa d’atur estructural que tenim. El 2023 el veiem amb molta incertesa. Tots els indicadors diuen que hi haurà un creixement inferior al que s’esperava i sembla que alguns països estan al llindar de la recessió.
Una altra cosa que hem llegit recentment és que les distàncies entre rics i pobres s’han aguditzat.
És una dada objectiva que també és certa a Catalunya. Seria absurd negar-ho. També creiem que aquestes desigualtats no les creen les mipimes, que són el teixit productiu del país: els botiguers, el forner, les empreses del polígon… Estem d’acord amb el que diu Intermón, que hi ha empreses que han guanyat molts diners i que això no s’ha traduït en una millora del poder adquisitiu. Ara bé, les petites i mitjanes empreses estan en risc i no han guanyat diners. Moltes d’elles n’han perdut i estan en risc de desaparèixer. Els estats han de vetllar perquè els grans que s’aprofiten de la seva situació de domini no guanyin tant i que el teixit productiu, que és la classe baixa o mitjana de l’empresariat, pervisqui. Entre altres coses perquè som el 99,1% de les empreses. Sovint es legisla sense distingir la dimensió de les empreses i hem de tenir en compte que som un país de mipimes. Quan parlo de “mipimes” vull dir “micro, petites i mitjanes empreses”. El 85% de les empreses a Catalunya tenen menys de 10 treballadors i aquestes són les micro. De vegades quan es legisla es pensa que tothom és la Nissan o la Seat. Pimec defensa el postulat del “capitalisme més inclusiu” o del “capitalisme conscient”. Hi ha gent que en diu “l’economia del bé comú”. Estem en contra del privilegi i d’aquell que té una posició de domini i fixa les regles als altres. Defensem també que el desenvolupament no és a qualsevol preu i que ha de ser sostenible.
Quina és la vostra relació amb les patronals de les grans empreses?
A Catalunya hi ha la competència perfecta. Hi ha Foment del Treball i Pimec. O ens posem d’acord abans d’entrar a la reunió o sortirem sense plomes. El mateix passa en l’àmbit europeu, amb una patronal de pimes i una altra de grans empreses. A Espanya, en canvi, aquest esquema no es reprodueix. A Espanya hi ha la CEOE i hi ha una cosa que la treuen de tant en tant que es diu Cepime, però que està integrada dins la CEOE. Per tant, no té una veu autònoma. El que sempre diem és que és impossible que els interessos d’El Corte Inglés siguin els mateixos que els de la merceria de davant. I si ha de prevaldre algun interès a la CEOE, ja us podeu imaginar que no és el de la merceria. Per això és important que a escala d’Espanya es faci la transició democràtica al món empresarial i econòmic. Fins que les pimes no hi tinguin veu pròpia en l’àmbit social no acabarem tenint una regulació que sigui mínimament raonable. L’únic interlocutor que té el govern espanyol és el de la gran patronal que defensa els interessos de les grans empreses. Això acaba fent que tinguin una visió esbiaixada de la realitat del país.
