Soc conscient de la matèria complicada que hi ha en joc en aquest article. Tanmateix, no crec que per ser delicat, aquest sigui un tema que haguem d’eludir. De fet, considero una necessitat prioritària que s’abordi com l’Estat està intentant capitalitzar la crisi del Covid-19 al seu favor per dinamitar el projecte independentista, recentralitzar Espanya i, de retruc, ser felicitats per la seva proesa. Aquest article, per tant, no té vocació de frivolitzar, sinó de posar en solfa uns discursos paral·lels —que, això sí, intersecten en alguns punts— que, interessadament, s’han volgut considerar incompatibles.
Els morts
Entomar aquest tema —ho reconec— pot ferir susceptibilitats, però espero que s’entengui per on vaig. L’expressió, amb una deliberada ressonància a James Joyce, pretén evidenciar que l’Estat espanyol ha tornat a posar els morts damunt del tauler de joc, de manera indecent. En efecte, en el decurs dels anys de la lluita contra ETA, la dreta ja havia invocat els difunts repetidament, a fi de desgastar l’alternativa política del PSOE. Així, no es podia fer segons quines polítiques o pactar segons quines aliances «perquè hi havia morts» per enmig. I, per no deshonorar aquests morts no s’hi valia de practicar polítiques susceptibles d’importunar la seva memòria i, a aquest efecte, empraven les associacions de víctimes amb una finalitat partidista. És a dir, PP i PSOE es llançaven els morts pel cap.
Ara, el fantasma dels morts —seguim amb Joyce— sobrevola l’independentisme amb la idea de desactivar-lo, fracturar-lo i erradicar-lo definitivament, en forma d’operació d’estat, amb l’exercici de la dreta de sempre, però també de l’esquerra, i amb els mitjans de comunicació d’ambdues bandes arrenglerats per combatre un enemic comú. En essència, el missatge que prové de Madrid i que envien a l’independentisme podria sintetitzar-se com «ara deixeu-vos estar d’independència, perquè hi ha morts pel mig, i tot plegat seria de mal gust». Res de nou, i res que ens hagi de suposar cap novetat. Tanmateix, pot ser que hi hagi la temptació de rendir-se al soroll politicomediàtic que ve de Madrid i, en conseqüència, acabem per inhibir-nos de practicar l’independentisme. Si ho expressem amb paraules pròpies de l’unionisme, el que pretenen és que el soufflé independentista es desinfli, finalment.
Llavors, no és sobrer recordar que l’Estat espanyol esguarda la crisi mèdica actual amb la consigna que això del coronavirus «és una guerra». Aquest imaginari que Espanya ha volgut crear apel·la a l’orgull ancestral d’un antic imperi, massa altiu com per reconèixer errors, que es vanta de no necessitar ajuts externs, i que té en la seva —fictícia— unitat l’element aglutinador davant del protestantisme centreeuropeu. Així, el món ha observat atònit com militars uniformats compareixien en rodes de premsa per explicar les seves temptatives de resoldre la crisi. L’esperit es fonamentava en treure poder a les autonomies i ignorar-ne els seus precs, talment com si consideressin que, quan les coses es posen serioses, l’únic poder que val és el poder central. Tant és si les autonomies són les encarregades de la gestió de la sanitat: atès que hi ha morts pel mig i que això és una guerra, cal recentralitzar l’Estat i deixar-nos de jocs d’autonomies.
Doncs bé, aquests morts han deixat en evidència la nul·la consideració que l’Estat espanyol té de les autonomies, i han desemmascarat el que els catalans ja sabíem: que Espanya té trets autoritaris molt interioritzats, i que el poder real és a Madrid. La resta són jocs de nens per repartir-nos les engrunes que a l’estat profund convingui.
La independència
Malgrat la crisi del Covid-19, la lluita per la independència continua, i és absolutament necessari que així sigui. Algú, ara, podria estar temptat de pensar que ens volem aprofitar de la crisi d’Espanya, de la seva pèssima acció, per aparèixer com possibles gestors competents. En realitat, no és que ens n’aprofitem, és que no volem silenciar que la nostra aposta política és la independència. La nostra indignació, davant la incompetència d’Espanya, i la nostra impotència per la impossibilitat de fer les polítiques que creuríem necessàries per sortir-nos-en ens condueix a valorar com ho hauríem fet com a estat independent.
D’aquesta manera, fruit del fenomen dels morts que abans exposava, sembla que parlar de la independència sigui considerat una frivolitat inoportuna. Gosen dir-nos, mitjançant els seus altaveus mediàtics, que el que toca ara és estar amb el Gobierno i sortir a aplaudir als balcons. Tot el que se surti d’això és de molt mal gust. I si, al damunt de tot, el que reclamem és la independència, doncs encara pitjor. Així, no ens hauria d’estranyar pas que les peticions del president Torra —elaborades amb assessorament tècnic altament qualificat— siguin menystingudes a camí entre la ignorància i l’ofensa.
Perquè allò que se’ns presenta, veritablement, és un fals dilema: la crisi del Covid-19 ens permet de visualitzar, encara que sigui temptativament, com hauria gestionat la crisi una Catalunya independent. En canvi, si ens deixem arrossegar pel soroll que ve de Madrid —i dels sectors unionistes a Catalunya, incloent-hi els que crèiem aliats, els Comuns—, fer valer la certesa que ho hauríem fet millor representa una aberració humanitària i una desconsideració als metges que s’hi deixen la pell, o com l’enèsima evidència que l’independentisme és voraç i egoïsta per naturalesa. El dilema és fals com un ull de vidre: volen dir que tan sols podem reivindicar la independència quan els temes que l’afecten són menors? No podem contrastar, doncs, en què milloraria les vides dels catalans un país independent? Ens prohibeixen aquest debat perquè saben, indefectiblement, que el guanyem. Que, efectivament, amb les eines d’un estat propi i sense estar lligats al poder centralista i militaritzat espanyol, hauríem seguit una resolució ben diferent de la crisi.
Però —ai las!— tornem al dogma del mal gust. Els nous puritants del nacionalisme sanitari, que s’han erigit en la nova lliga de la decència, ens diuen, tot assenyalant-nos amb el dit, que no és moment de treure rèdit de la situació perquè hi ha morts. Evidentment, podria argumentar-se anàlogament, que els nacionalistes sanitaris —una nova encarnació del nacionalisme espanyol— estan fent servir els morts per silenciar, ajornar i anestesiar —mai millor dit— la pulsió independentista catalana. És a dir, allò que es pretén és substituir estelades als balcons per aplaudiments al personal sanitari que, de retruc, repercuteixen en el nou imaginari que intenten instal·lar amb l’eslògan polític «este virus lo paramos unidos».
A més, en negar-nos el dret a comparar gestió d’una hipotètica Catalunya independent amb les atzagaiades que ha anat perpetrant l’Estat espanyol, entren en flagrant contradicció amb el mateix discurs anterior de l’unionisme. En efecte, recordeu quan ens deien que no explicàvem a la població què guanyaríem amb un estat propi? O quan clamaven als quatre vents el reguitzell de plagues bíbliques que patiríem el dia que obtinguéssim la independència? Doncs resulta que ara, amb un cas tan seriós, i amb morts implicades, precisament perquè és tan seriós no en podem parlar en relació a la independència. En resum, hem d’explicar a la gent els perjudicis de la independència però, en canvi, no en podem explicar els beneficis perquè «és de mal gust». Senzillament, la contradicció és evident, i la lògica, inexistent.
Discurs únic
Com hem vist, el fet que hi hagi un escenari de morts ha estat aprofitat per voler aixafar la dissidència, especialment la independentista. S’ha promogut, a efectes propagandístics, que la gent surti als balcons per crear un magma de suposada concòrdia, i un clima en què sembli de baixa estofa criticar l’acció del Gobierno. La població, dels balcons estant, aplaudeix la lloable tasca del personal sanitari, així com d’altres professionals que han estat treballant exposats al virus al llarg del període de confinament. En canvi, l’Estat espanyol ha volgut capitalitzar aquesta imatge tan icònica per vendre l’imaginari d’una Espanya unida que, tot apel·lant a la manca de fronteres internes —«este virus no entiende de territorios», deien—, se’n surt de l’atzucac gràcies a la comunió del poble espanyol. Una argumentació absolutament nacionalista, la qual no ha estat prou contestada per l’independentisme català, per la por ancestral a no semblar inoportuns o, pitjor encara, oportunistes.
Aquesta lògica retorçada ha dut dirigents com la socialista catalana Eva Granados a exigir lleialtat en aquest «projecte comú que és Espanya» als independentistes. És a dir que, davant de la pandèmia, que s’oblidin d’independentismes, i que passin a ser espanyolistes. Això en clau interna; pel que fa a la política exterior, hem pogut veure com el ministre Salvador Illa responia a un periodista holandès sobre l’estat d’alarma que «ningú no pot donar lliçons d’exemplaritat als espanyols». Aquesta supèrbia entronca directament amb el que el ministre del PP Zoido havia manifestat, tot referint-se a Bèlgica en el cas de la no-extradició del president Puigdemont: «Ningú no donarà lliçons de democràcia a Espanya». Com veiem, quan convé, l’Estat actua com a una entitat uniforme amb estructura ancestral —el deep state — en què és impossible de distingir els dirigents de la dreta dels de l’esquerra. El primer, sempre, Espanya.
Per tant, hi ha morts, sí. Però això no hauria de ser excusa ni pretext per adormir el debat polític de fons, ni tan sol per posposar-lo. Especialment quan, precisament, aquesta és la intenció de l’unionisme: aparcar tota conversa sobre la independència —un debat a què, d’altra banda, sempre s’hi han negat en rodó— amb la vana esperança d’anestesiar-nos i propiciar que sortim de la situació present del Covid-19 sense ganes ni tan sols de parlar-ne. De fet, quan acabi la crisi sanitària vindrà la crisi econòmica, i tampoc no ho trobaran adequat i, posteriorment, ves a saber quina una s’empescaran per fer que això nostre mai no estigui veritablement damunt de la taula.
No ens oblidem de la independència, doncs, perquè això és el que volen, i per això treballen encobertament.
David Ferrer (@DFerrerC)
