Abans de reprendre el camí cap a la reedició de la Declaració del 27 d’octubre de 2017, cal ser ben conscients dels diferents agents —o fronts— de què el país disposa per dur a terme l’estratègia, finalment guanyadora, que ens porti cap a la consecució del nou Estat català. Cal identificar, doncs, quins són aquests fronts de lluita —democràtica i no-violenta.
És evident que, després de la Declaració del 27, alguna cosa va fallar perquè tot l’engranatge que el govern havia posat en marxa per al dia després no s’acabés portant a terme i la feina feta acabés en un calaix, tot esperant millor ocasió. El fet que hi hagués una estratègia dissenyada i que aquesta fallés —en molts menys punts, per cert, del que la gent no es pensa— ha conduït, d’una banda, a un desànim d’aquells que consideraven els seus polítics infal·libles i, de l’altra, a la conclusió precipitada que aquells els havien enganyat i traït. A més, desafiant la lògica més elemental, hi va haver qui arribà a la conclusió que, com que l’estratègia havia fallat, havíem d’evitar trenar una nova estratègia guanyadora. Amb això s’iniciava el que, pejorativament, es titlla encara ara de «jugada mestra», consistent en desacreditar qualsevol pla elaborat per retornar al camí cap a la independència. Gran error, atès que, si volem arribar a l’anhelada independència, hem de saber jugar les nostres cartes amb habilitat. I aquesta habilitat ha de venir acompanyada, necessàriament, de l’experiència que hem acumulat aquests tres anys.
L’exili
De fet, qui ha capitalitzat aquesta necessitat de tornar a l’estratègia per a la independència ha estat l’exili. En efecte, els qui tenien el mandat democràtic de dur-la a terme es van sentir amb el deure de continuar amb l’encàrrec des de l‘exterior, com Tarradellas havia fet des de Saint Martin-le–Beau. En primer lloc, amb les institucions a l’interior derogades de facto amb l’article 155, el govern de Carles Puigdemont va continuar mantenint viva la institució del govern i de la presidència de la Generalitat a l’exili. Així van continuar reunint-se el mateix dia i hora en què ho feien quan eren a Catalunya —els dimarts a les 10—, i representaven el país amb una precarietat de mitjans que ni tan sols les noves tecnologies aconseguien de dissimular. Posteriorment, davant de l’evidència que Puigdemont no seria investit pel parlament, malgrat tenir-ne els vots suficients, es va estructurar l’acció de l’exili en una nova institució: el Consell per la República.
Els viatges de Puigdemont a fora de Bèlgica per reunir-se amb polítics i personalitats civils d’arreu aconseguiren d’omplir auditoris allà on anava, i es feren amb el ressò de la premsa mundial. No debades, un d’aquests desplaçaments, al parlament de Finlàndia, va acabar amb l’empresonament del president legítim a Alemanya que, de retruc, va donar lloc a la victòria judicial incontestable d’Schleswig-Hölstein. Gràcies a l’exili, doncs, Catalunya és al mapa de temes per resoldre a Europa —adobat ara amb la presència de Puigdemont, Comín i Ponsatí al Parlament Europeu—, i el prestigi del nostre país petit ha fet un tomb impensable, camí del reconeixement del nostre conflicte com a «causa justa» dels catalans.
Les institucions a l’interior
Amb l’aplicació del 155 i l’acció repressiva de l’Estat, la part del govern que no va optar per a l’exili va decidir d’entregar-se a les autoritats espanyoles, en espera de la gràcia d’una justícia que, poc després, vam poder descobrir com d’inexistent era. Així, aquesta fracció del govern legítim reclosa a la presó, ens agradi admetre-ho o no, resta indubtablement desactivada per exercir qualsevol política que no sigui la de la mera subsistència, menys encara la de tornar a activar els mecanismes cap a una nova confrontació democràtica amb l’Estat.
Però, descartada ja d’inici la capacitat dels consellers legítims a la presó per fer la independència, el govern i el parlament a l’interior tampoc no gaudeixen de gaire bona forma. En efecte, allò que aleshores es (mal)anomenà «govern efectiu» ha demostrat repetidament que es troba sotmès a l’acció invisible però demolidora d’un 155 latent. Tota resolució, tota llei o tot debat es realitza amb el fre de mà posat, amb sordina, i la majoria independentista es comporta com una ombra d’allò que va arribar a ser. A més, cal afegir que la pressió que exerceix el sottogoverno i l’alt funcionariat sobre el parlament i el govern és insostenible i actua, potser sense pretendre-ho, com una maquinària censora que talla de soca-rel les poques iniciatives republicanes que el govern efectiu tingués ganes de fer.
Com a proves d’això últim, els quatre intents d’investidura emanats del parlament mateix —Puigdemont, primer, Sànchez, Turull, i un altre cop Sànchez— van acabar amb la presidència de Torra que, al seu torn, va acabar inhabilitat i processat grotescament per desobediència a causa d’una mera anècdota. De la mateixa manera, la mesa del parlament va suspendre de sou i càrrec a diputats com Puigdemont, Junqueras i la resta dels consellers legítims, o va aconseguir eliminar de les actes resolucions votades a l’hemicicle. Així, una legislatura que s’havia anunciat en campanya com de «restitució del govern legítim» va acabar tancada en fals pel Tribunal Supremo i pel poc ànim de resistir-s’hi. Evidentment, efectiu allò que se’n diu efectiu… res de res.
L’ofensiva judicial
Íntimament vinculada a la feina feta des de l’exili, l’arquitectura judicial que està trenada, orquestrada i desenvolupada magistralment per un equip internacional d’advocats sí que està oferint grans victòries parcials a l’independentisme. En efecte, més enllà d’una defensa individual dels seus clients, Boye i companyia han bastit una litigació estratègica encaminada a defensar tot un país, i a apropar-lo a un reconeixement del seu estatus com a minoria nacional amenaçada o oprimida.
Malgrat que la rematada final d’aquesta ofensiva jurídica encara està per arribar —la justícia és lenta però sòlida, i crea jurisprudència—, èxits com la resolució alemanya de no retornar Puigdemont —que descartà rebel·lió i sedició—, la no entrega de Lluís Puig perquè el jutge belga considerà que el Suprem espanyol no tenia atribucions per a jutjar-lo, o l’estratègia contra tot l’Estat espanyol que va acabar amb Puigdemont, Comín i Ponsatí al Parlament Europeu són d’un gran valor també polític. I ho són perquè desacredita la separació de poders a Espanya, legitima Catalunya com un subjecte víctima de les arbitrarietats del primer, i posiciona les relacions de simpaties de manera ben diferent a com ho estaven l’octubre del 2017.
És a dir, geoestratègicament, el front judicial internacional ha reubicat algunes peces, de manera que pot haver-hi conseqüències futures si la resta de fronts de què disposem s’hi sincronitzen.
El poble i la societat civil
«El poble us passarà pel damunt» és un altre mantra recurrent amb el qual s’intenta posar en valor la voluntat de la ciutadania i el seu poder per doblegar la voluntat dels seus governants. És a dir, la frase fa valer que la força del poble preexisteix a aquella dels seus polítics i que, per tant, aquests es deuen als seus votants. Tanmateix, tampoc no s’acaba d’entendre què es vol dir amb això de passar-hi pel damunt. Sí que és cert que el poder de la gent ha tingut un paper preeminent en el procés cap a la declaració d’independència del 27 d’octubre. Però aquest rol sempre s’ha circumscrit a fer sentir la seva veu al carrer, a fi de propiciar que els governants sentin l’alè dels votants al clatell. Mai, en absolut, en moviment independentista ha pretès enderrocar cap institució sinó, més aviat, fer que les institucions ens escoltin i no tinguin més remei que adaptar-se als nous temps.
En el seu moment, aquesta mobilització popular es va vehicular a través d’un moviment nou —l’ANC—, de la reconversió d’una vella entitat —Òmnium—, i de la creació d’associacions intermunicipals —l’AMI—. Aquestes estructures van fer el seu servei i ara, això és cert, han perdut la seva eficàcia, sobretot perquè han estat víctima de l’ànim dels partits polítics per fer-se amb el control d’aquests contrapoders. Ara, doncs, davant d’aquesta pèrdua d’eficàcia de l’ANC, Òmnium i companyia, sembla com si la ciutadania s’hagués quedat orfe d’algú capaç de vehicular els seus anhels independentistes. Per això, la desorientació del moment ha portat molts a pensar en una simbòlica presa de la Bastilla, i que l’únic recurs que queda és aquest eteri «poble», com una mera suma d’entitats individuals que, telepàticament, puguin posar-se d’acord sobre què cal fer, sobre quines passes donar, sobre quina estratègia a seguir.
Del poble es necessita que recuperi la moral guanyadora, i que faci sentir ben fort la seva veu als carrers, a fi de tornar a treure els polítics de la seva zona de confort. És a dir, cal que tornem a creure en la victòria —que tan a prop vàrem tenir—, que ens apoderem com a agent transformador de la societat, i que propiciem que als nostres governants els torni a ser impossible donar-nos l’esquena. A més, arribarà un moment propici en què el poble serà imprescindible per a la consecució de la independència. Cal estar amatents, activats, i amb ganes de forjar-nos un futur molt millor, lluny del jou de l’estat opressor.
Aleshores, qui?
Siguem sincers, no ens enganyem, i verbalitzem allò que tots sabem. Això és, Puigdemont no farà cap roda de premsa un bon dia des de Waterloo per a pronunciar, «catalans, aixeco la suspensió de la DUI»; el poble tampoc no s’alçarà d’un dia per un altre i prendrà espontàniament el control del parlament, de la policia, del port i l’aeroport, tancarà fronteres i nomenarà un president revolucionari que engegarà la República; ni, menys encara, el Parlament decidirà que ja està bé de submissió a Espanya, i que reactiva el mandat popular del 2015 i posa en marxa les lleis de transitorietat jurídica i de desconnexió. I tampoc no esperem que un jutge del TJUE o del TEDH estudiï tota una sèrie de casos judicials contra catalans, plens d’arbitrarietats i d’injustícies, i acabi comminant la Comissió Europea a acceptar la independència de Catalunya per tal d’aplicar allò que és més just per a la humanitat. No. Cap d’aquests fronts no pot, per si sol, activar la independència de Catalunya.
El que cal, doncs, és una combinació estratègica —sí, he dit estratègica— de tots aquests agents de què disposem. Cal doncs, que coneguem els diferents fronts en joc, i que tots els posin a disposició dels altres com si d’un sudoku es tractés. La independència de Catalunya no serà fruit exclusiu de la mobilització popular, d’un victòria judicial, de l’acció exterior de l’exili, ni d’una llei del parlament. La independència arribarà quan entenguem que totes aquestes peces han de jugar el seu paper en aquesta partida d’escacs. Aleshores, cal que totes estiguin en bona forma i preparades per quan arribi el moment de conquerir la llibertat que ens mereixem.
