El documental de Netflix: Dos Cataluñas, es va estrenar el divendres 28 de setembre. Els subtítols estan disponibles en 42 llengües. El documental mostra els preparatius de l’1-O fins a les eleccions del 21-D, amb entrevistes a persones anònimes, polítics i intel·lectuals.
Els directors; Gerardo Olivares i Álvaro Longoria, no contrasten el relat exposat pels entrevistats en cap moment, les afirmacions d’unionistes, equidistants i separatistes són tractades amb la mateixa falta de rigor. D’aquesta manera, hom pot dir que una massa de votants és vàlida per arribar a la situació X i l’altre que no. Però l’espectador, lluny de poder construir-se una visió pròpia, queda encegat per les posicions.
D’altra banda, la situació de la nació catalana no queda clara en cap moment, ni l’origen o ideologia dels partits que mouen els fils del documental. Així doncs, no és que no s’expliqui la història de Catalunya, és que no se situa a l’espectador en les idiosincràsies de la política catalana. Un fet que farà que l’espectador estranger, no entengui els fons de les reclamacions dels unionistes o separatistes.
Amb aquest arguments, doncs, podem pensar que el documental està pensat pel consum català i espanyol, no pas per ser vist a l’estranger. Hem de lamentar doncs, que una oportunitat per fer un documental canònic, quedi circumscrita a l’autoconsum i no aporti noves dades que ens facin arribar a conclusions diferents que a les ja esmentades en altres produccions. Els directors declaraven a l’ACN: “Intentar desxifrar què passa a Catalunya” per explicar-ho no només al públic espanyol, sinó també al de “Sydney, Mongòlia o la Patagònia”. Una afirmació que després de veure el documental queda desmentida.
