Els enginyers i economistes veuen les dessaladores mòbils com una solució “d’urgència” davant l’entrada en emergència per sequera, però asseguren que en cap cas pot convertir-se en “estructural”. Entre d’altres, pels costos econòmics i perquè el model de dessalinització està pensat per a grans plantes com les del Prat i la Tordera. Arran del projecte que impulsa el sector hoteler de Lloret de Mar (Selva), i que es podria replicar en altres llocs de la Costa Brava, els experts també creuen que cal redactar una normativa que en reguli la implantació. En paral·lel, l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua també proposa que aquella que surt de les depuradores del litoral, en comptes d’abocar-se al mar, s’injecti als aqüífers per recarregar-los.
L’Observatori Intercol·legial de l’Aigua l’integren tres col·legis d’enginyers (els Industrials, els Agrònoms i els de Camins, Canals i Ports) i el d’Economistes. Aquesta tarda, l’observatori ha celebrat a Girona la segona sessió del cicle de debats i conferències que organitza al voltant de la gestió de l’aigua, que es va engegar el desembre passat a Barcelona.
La jornada ha posat el focus en la necessitat d’avançar cap a la transició hídrica, passant de l’aigua de pluja a aquella altra que aporta la tecnologia. I en aquest camí, precisament, un dels pilars és la dessalinització. “És una de les solucions que ens han de permetre arribar a fer aquesta transició, per evitar dependre del clima i produir aigua de manera constant”, explica l’enginyer químic Guillem Gilabert, expert en la matèria.
Gilabert concreta que a l’estat espanyol hi ha zones -posa com a exemple Eivissa o les Canàries- que periòdicament estiren aigua del mar per tractar-la i nodrir les seves xarxes d’abastament. “No cal anar massa lluny; a l’illa del Hierro, el 100% de l’aigua que es consumeix és dessalada”, explica l’enginyer.
Ara bé, Guillem Gilabert també subratlla que aquest model està pensat, sobretot, per a plantes grans (per a les quals hi ha una legislació específica). De retruc, l’expert també subratlla que la dimensió d’aquestes dessaladores -pensades per a grans bosses de població- permet produir aigua potable amb menor despesa.
“Deixant de banda que res té un cost energètic tan baix com bombejar-la d’un riu, hem de pensar que si es pren com a referència una família de quatre persones, el consum energètic per abastir-la amb aigua dessalada durant un any serà el mateix que la despesa que els faci la nevera de casa”, concreta Gilabert.
Referint-se al cas de Lloret de Mar, l’expert concreta que la proposta dels hotelers d’invertir 1,5 milions en una dessaladora mòbil per poder omplir piscines, ja d’entrada “posa en relleu la importància que té l’aigua com a motor per sostenir qualsevol activitat econòmica”. Gilabert sí que creu, però, que caldria impulsar una normativa per regular la implantació d’aquestes dessalinitzadores i que “es poguessin desplegar amb totes les garanties”.
“A llarg termini, no són la solució”
Ara bé, els enginyers i economistes també afirmen que, si bé les dessaladores mòbils poden garantir aigua en contextos d’emergència com l’actual, en cap cas s’han de pensar com una “solució estructural” per a la sequera. El president de la Comissió d’Economia Circular i Canvi Climàtic dels Enginyers Industrials de Catalunya, Marc Oliva, sosté que aquestes plantes permeten “resoldre l’abastament” en situacions com l’actual, però que cal pensar més a l’engròs.
“Està bé que sorgeixin iniciatives per posar petits grans de sorra, però la solució estructural passa per fer dessalinitzadores grans que permetin subministrar aigua a un cost raonable”, concreta Oliva. I aquí, el president de la comissió reitera que la imatge de municipis del litoral esquitxats de dessaladores no és “la gran solució a llarg termini” sinó que aquestes plantes mòbils “s’han de posar en el context d’emergència que vivim ara mateix”.
De la depuradora a l’aqüífer
En paral·lel, a l’hora d’avançar cap a la transició hídrica, els enginyers i economistes també demanen tenir més en compte el rol que han de jugar-hi els aqüífers. “Hi hem de començar a treballar en dues direccions”, explica Oliva. Per una banda, fent-los servir com a reservori; però per l’altra, també nodrint-los amb aigua regenerada.
I aquí, els experts proposen que aquella aigua regenerada que surt de les depuradores del litoral no s’aboqui al mar, sinó que s’injecti als aqüífers (com ja es fa en el cas del riu Llobregat). “S’està fent un gran esforç per depurar-la i s’acaba diluint al mar, d’on al mateix temps també se n’està captant per dessalar-la”, reflexiona el president de la comissió.
Durant aquesta segona jornada de l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua, entre les ponències, també s’ha parlat de l’ús que en fa la indústria agroalimentària o aquelles tecnologies i sistemes que han de permetre produir més aliments amb menys recurs. La tercera de les jornades se celebrarà el mes d’abril a la seu del col·legi d’Enginyers Agrònoms de Lleida.
