El ple del Tribunal Constitucional (TC) ha avalat per majoria de 9 a 2 la llei de l’eutanàsia i ha desestimat el recurs de Vox. La sentència considera que la Constitució empara un dret d’autodeterminació individual que permet a la persona decidir de manera lliure, informada i conscient la forma i el moment de morir en situacions mèdicament contrastades de malalties terminals o greument incapacitants.
El text que avala la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia (LORE) té el vot particular contrari dels magistrats Enrique Arnaldo i Concepción Espejel. La sentència confirma la constitucionalitat de l’eutanàsia, de la manera de practicar-la i garantir-la i també la forma com s’ha legislat aquest dret que el tribunal considera fonamental.
La impugnació de caràcter general de Vox se sustenta en dos motius, un de formal i un altre de material. El vici formal que imputaven afectaria el procediment d’elaboració i aprovació parlamentària de la llei. El seu origen va ser una proposició de llei orgànica del grup majoritari que recolza el govern, cosa que suposava a parer dels recurrents un frau de llei perquè es pretenia eludir l’emissió d’informes del Consell General del Poder Judicial i del Comitè de Bioètica i, així, restringir el debat parlamentari.
Al marge que el Comitè de Bioètica va elaborar un informe que va ser de coneixement públic, les proposicions de llei d’origen parlamentari no requereixen informes tècnics, a diferència dels projectes de llei que presenta el govern al Congrés. I les Corts Generals, podent fer-ho, no van demanar altres informes.
La segona impugnació de caràcter general sosté que el dret fonamental a la vida té naturalesa absoluta, és indisponible i l’Estat l’ha de protegir fins i tot contra la voluntat del seu titular, per la qual cosa l’eutanàsia o el dret a morir no pot ser objecte de regulació pel legislador i no té fonament constitucional. Amb caràcter subsidiari al·leguen que la llei incideix de manera desproporcionada en el dret a la vida. Aquest és el qüestionament central que fan els diputats recurrents.
El tribunal respon a aquesta impugnació, tenint en compte que no hi ha precedents a la jurisprudència constitucional, advertint que el seu pronunciament es limita exclusivament a la concreta qüestió que plantegen el recurs i la llei orgànica, sense abordar altres problemes que suscita l’adopció de decisions en el final de la vida.
La llei reconeix un dret subjectiu de naturalesa prestacional –l’eutanàsia activa directa, sota dues modalitats de prestació d’ajuda a morir–, sempre que es produeixi a petició expressa i reiterada del pacient, en un context eutanàsic mèdicament verificat, és a dir, en un context de patiment degut a una malaltia o patiment incurable que la persona experimenta com a inacceptable i que no ha pogut ser mitigat per altres mitjans.
La Constitució ofereix cobertura a aquest dret subjectiu en forma de dret d’autodeterminació de la persona perquè pugui decidir la manera i el moment de la seva mort. En concret, segons el tribunal, ho fa als articles 15 (dret fonamental a la integritat física i moral) i 10.1 (principis de dignitat humana i lliure desenvolupament de la personalitat). Per arribar a aquesta conclusió el tribunal pren en consideració que la interpretació de la Constitució ha d’atendre el context històric i tots els principis i drets que enuncia el seu text, que es troben en relació i interdependència.
No cal acceptar el marc d’anàlisi que proposen els recurrents de considerar única i aïlladament el dret fonamental a la vida. En un context eutanàsic es produeix una greu situació de tensió entre la llibertat i la dignitat de la persona i la seva vida, drets i principis constitucionals que pertanyen a la mateixa persona, a diferència dels conflictes intersubjectius ordinaris entre drets fonamentals, diu la sentència.
El dret a la vida es configura com un dret a la protecció de l’existència física de la persona, i comporta per als poders públics deures negatius d’abstenció i positius de protecció davant d’atacs de tercers. El tribunal argumenta que aquesta configuració no permet atribuir al dret a la vida un valor absolut, ni que imposi a l’Estat un deure de protecció individual que impliqui un paradoxal deure de viure, ni impedeix el reconeixement constitucional de la facultat de la persona de decidir de manera autònoma sobre la pròpia mort en situacions de patiment causat per una malaltia incurable, mèdicament constatada, i que el pacient experimenta com a inacceptable.
La tesi absolutitzadora de la vida i el necessari corol·lari d’una obligació de mantenir-se amb vida no és compatible amb la Constitució, diuen la majoria de magistrats. La jurisprudència constitucional ha donat suport, sobre la base del dret fonamental a la integritat personal, a les decisions lliures i informades del pacient de rebuig d’un tractament salvador encara que pugui conduir a un resultat fatal –com la retirada d’aparells de suport vital– i la sol·licitud de cures pal·liatives terminals, que avancen el procés de la mort.
El tribunal no aprecia diferència valorativa constitucional entre aquestes decisions i l’eutanàsia. El dret a l’autonomia del pacient s’insereix, com el d’autodeterminació en contextos eutanàsics, en el disseny constitucional de la convivència que té la llibertat com a valor superior de l’ordenament jurídic i la dignitat i el desenvolupament lliure de la personalitat com a fonaments de l’ordre polític i de la pau social.
Per això, davant del que defensa el recurs, la Constitució no acull una concepció de la vida –sigui com a dret fonamental, sigui com a bé jurídic a protegir– desconnectada de la voluntat de la persona titular del dret i indiferent a les seves decisions sobre com i quan morir. La facultat d’autodeterminació conscient i responsable de la pròpia vida cristal·litza en el dret fonamental a la integritat física i moral, que protegeix l’essència de la persona com a subjecte moral amb capacitat de lliure i voluntària decisió, un dret que resulta vulnerat quan se’l mediatitza o instrumentalitza, oblidant que tot ésser humà és un fi en si mateix. La vida és via d’exercici de l’autonomia individual, sense restriccions més que les justificades per la protecció d’altres drets i interessos legítims.
El respecte a l’autodeterminació de la pròpia vida s’ha d’ocupar de les situacions de patiment extrem objectiu que la persona considera intolerable perquè afecten el dret a la integritat personal en connexió amb la dignitat humana. En conclusió, el dret a la integritat física i moral en connexió amb la dignitat i el lliure desenvolupament de la personalitat protegeixen un àmbit d’autodeterminació que empara la decisió individual, lliure i conscient, de matar-se per part d’un mateix, en un context de patiment extrem com el que descriu la llei.
Aquest dret inclou la facultat de demanar i fer servir l’assistència de tercers que sigui necessària per portar a la pràctica la decisió de morir d’acord amb la seva dignitat i integritat personal, de manera segura i indolora. El reconeixement constitucional del dret d’autodeterminació en contextos eutanàsics demana als poders públics el deure d’habilitar les vies necessàries per possibilitar l’ajuda de tercers.
L’Estat no pot romandre aliè a aquesta situació tràgica, ja que això podria abocar la persona a una mort degradant, a un final indigne i dolorós de la vida segons el seu propi judici. Encara que no se’n derivi, adverteix el tribunal, un permís automàtic, total i indiscriminat de l’ajuda de tercers, perquè una regulació que empari aquesta col·laboració resulti compatible amb la Constitució cal que el legislador, com ha fet en aquesta llei, estableixi mesures de protecció suficients dels drets i els béns afectats per l’exercici del dret d’autodeterminació.
El tribunal desestima a continuació la queixa relativa a la desproporció de la regulació de la LORE, perquè el legislador ha adoptat garanties suficients que la mort causada així no afecta el dret a la vida, ni el bé constitucional objectiu de la vida humana, ni al dret a la lliure determinació de la pròpia mort en contextos eutanàsics. Perquè la voluntat de la persona és la frontera de delimitar el dret a la vida del dret a l’autodeterminació en context eutanàsic. La LORE ha establert un procediment administratiu rigorós amb garanties sòlides de protecció d’aquests drets i béns.
Es preveu un control previ en mans de personal sanitari que intenta assegurar que la decisió és informada, lliure i responsable (tres sol·licituds successives, períodes de reflexió amb el personal sanitari, consentiment escrit), el control mèdic de la situació eutanàsica (mitjançant un metge responsable i un metge consultor expert en les patologies que pateix el sol·licitant, que emeten informes), el reconeixement del dret a la prestació per part d’un organisme administratiu multidisciplinari de caràcter independent (la Comissió de Garanties i Avaluació, composta per sanitaris i juristes), els drets del sol·licitant davant de resolucions desfavorables (remeis i impugnacions), la materialització de la prestació sota dues modalitats (d’administració mèdica, una, i de prescripció facultativa i autoadministració pel pacient, la segona) i el control posterior de la prestació realitzada (informes i revisió per la Comissió).
Amb això, es preveuen garanties de reclamació administrativa i judicial i responsabilitat administrativa de les infraccions, fins i tot responsabilitat penal quan l’ajut de tercers es presta sense respectar els requisits legals. Davant la queixa dels demandants, la LORE defineix amb precisió els supòsits de l’anomenat context eutanàsic. En concret, el patiment greu s’ha de presentar sempre com una malaltia somàtica a l’origen, encara que els patiments constants i intolerables poden ser d’ordre psíquic. De manera que la LORE no inclou entre els patiments greus la malaltia psicològica o la depressió.
La LORE preveu la disponibilitat de cures pal·liatives integrals, que es troben regulades a la normativa del Sistema Nacional de Salut i previstes a la carta de serveis. Davant del que els recurrents assenyalen, el tribunal considera que el tractament pal·liatiu no constitueix una alternativa en totes les situacions de patiment a què es refereix el dret d’autodeterminació de la mort eutanàsica, encara que la mateixa llei ho contempla com una opció terapèutica que s’ha d’oferir al pacient durant el procés de sol·licitud de la prestació perquè pugui decidir lliurement i informadament.
El règim de garanties i controls que estableix la llei satisfà l’estàndard constitucional de protecció de la vida davant ingerències de tercers, perquè garanteix suficientment que l’ajuda per morir es presti únicament a qui, trobant-se en una situació de patiment extrem i sent un subjecte capaç, així ho sol·liciti amb plena llibertat i consciència, conjurant suficientment el risc d’errors, abusos i ingerències no permeses per part de tercers.
El tribunal desestima la resta de les impugnacions contra preceptes concrets de la llei. Els recurrents sostenen que només cal impugnar la denegació de la prestació o l’informe desfavorable que acordessin els metges o la Comissió, però no les decisions favorables. El tribunal contesta que en el cas dels facultatius no es tracta de veritables resolucions sinó d’informes i dictàmens previs, que només en cas de ser desfavorables impedeixen la continuació del procediment, els altres només fan viable la sol·licitud.
La Comissió de Garantia i Avaluació en estimar la impugnació del sol·licitant davant de l’informe desfavorable del metge responsable no reconeix la prestació, com sostenen els recurrents en una interpretació asistemàtica del precepte, sinó que ordena tornar a tramitar la fase prèvia de constatació del supòsit eutanàsic amb la intervenció d’altres facultatius.
És la Comissió, òrgan administratiu, el que reconeix o denega el dret a la prestació, no els metges que intervenen a la primera fase de verificació dels requisits. El llenguatge una mica erràtic de la llei no afecta la validesa de les seves previsions, ja que els actes mèdics i les resolucions administratives s’han d’ubicar al si d’un veritable procediment administratiu que contempla dues fases -una prèvia i una altra decisòria-, informes preceptius i resolució definitiva, així com mecanismes d’impugnació. Les resolucions de la Comissió estan sotmeses al control judicial com tot acte administratiu, en contra del que opinen els recurrents, encara que la llei no ho disposi específicament.
Sobre la consideració com a mort natural de la causada en practicar-se l’eutanàsia, el tribunal diu que es tracta d’una ficció legal que indica que es deu a causes no violentes ni sospitoses de criminalitat, en termes de la Llei d’enjudiciament criminal. La LORE preveu un control per part de la Comissió de Garantia de cada cas una vegada practicada la prestació eutanàsica. Però aquesta presumpció no obsta que si existissin indicis de delicte, el fet de la mort fos investigat per l’autoritat judicial.
Sobre les persones amb incapacitat de fet i el seu accés a la prestació, la denúncia dels recurrents tampoc no és admesa pel tribunal. En els supòsits d’incapacitat, els requisits per accedir al reconeixement del dret són més estrictes, ja que només s’admet quan el pacient hagi subscrit prèviament document d’instruccions prèvies, testament vital, voluntats anticipades o documents equivalents reconeguts legalment.
Un document que ja contemplava la Llei d’autonomia del pacient, revocable en qualsevol moment i del qual, mentre la persona no ho deixi sense valor, és raonable presumir que la voluntat expressada així continua sent autèntica. Si el document no existís, només el pacient capaç i conscient podria interessar i rebre la prestació d’ajuda per morir. La definició legal de la situació d’incapacitat no ofereix problemes per a comprendre-la i la prèvia intervenció judicial no és exigible constitucionalment perquè aquesta realitat pugui ser apreciada per un facultatiu.
Finalment, la LORE no remet a instàncies administratives per determinar aspectes substancials sobre l’eutanàsia. La llei es limita a encomanar a diversos òrgans de l’Administració l’elaboració de protocols d’actuació i de manuals de bona pràctica. La reserva de llei orgànica per afectar drets fonamentals no impedeix la remissió a ulteriors ordenacions d’assumptes de caràcter tècnic marcat.
Sobre l’objecció de consciència del personal sanitari directament implicat en la realització de la prestació, són conformes amb la Constitució les previsions que obliguen el professional a informar anticipadament per escrit i la creació d’un registre de professionals objectors, la finalitat dels quals és facilitar a l’administració sanitària l’organització del servei i l’eficàcia del dret que regula la llei.
La sentència compta amb els vots particulars discrepants dels magistrats Enrique Arnaldo i Concepción Espejel per entendre que la sentència excedeix l’abast i els límits del control que corresponen al tribunal. En crear ‘ex novo’ el que anomena “dret fonamental d’autodeterminació respecte de la pròpia mort en context eutanàsic” al qual lliga la naturalesa de dret prestacional. D’aquesta manera, en comptes de limitar-se a examinar si l’opció legislativa és respectuosa amb la Constitució, el model de la llei l’imposa com l’únic model constitucional possible, de manera que tanca qualsevol altra opció legislativa.
Igualment, tots dos magistrats objecten la qualitat de la norma, que conté múltiples imprecisions en diversos preceptes que afecten el judici de proporcionalitat des de la perspectiva de la prohibició de la inexistència o insuficiència de protecció, d’una banda, i de les garanties de la decisió lliure, conscient i autèntica. De fet, la sentència conté diverses interpretacions de conformitat, com a úniques possibles, si bé no han estat aportades, com cal, a la decisió, afirmen.
