El Tribunal Constitucional avala la llei de l’avortament 13 anys després amb una sentència amb quatre vots particulars

El TC també avala la constitucionalitat de l’article de la llei del 2010 que regula la possibilitat que els metges es declarin objectors de consciència per no practicar avortaments. Aquella llei permetia, per primer cop a Espanya, la interrupció voluntària de l’embaràs per decisió lliure de la dona dins de les primeres 14 setmanes de gestació, introduint el denominat “sistema de terminis”, vigent a la majoria dels països de la Unió Europea. Aquest sistema va substituir l’anterior d’“indicacions”, en què només es permetia en aquells supòsits de risc per a la vida o salut de l’embarassada, violació, o probabilitat que existissin al fetus greus tares físiques o psíquiques.

El tribunal considera que l’aprovació i l’entrada en vigor a finals de febrer passat de la nova llei de l’avortament no deixa sense objecte aquest recurs, ja que en les sessions plenàries que van tenir lloc els dies 8 i 9 de febrer el ple va deliberar tots els punts de fet, les qüestions i els fonaments de dret de la demanda i va acordar per majoria desestimar el recurs en la seva integritat.

A això se suma la circumstància que allò qüestionat per la demanda d’inconstitucionalitat amb caràcter principal no és la regulació concreta continguda en la redacció originària de la llei del 2010, sinó la possibilitat de passar d’un sistema d’indicacions a un altre de terminis, qüestió que continua plenament vigent després de l’entrada en vigor de la llei d’aquest 2023. El qüestionament global del sistema de terminis, que es fonamenta pels recurrents en l’incompliment del deure estatal de protecció de la vida prenatal, afecta un dels aspectes capitals del sistema constitucional, i fa particularment necessari un pronunciament del tribunal sobre això, diu la sentència.

La sentència té en compte la important afectació existencial que l’embaràs i el part suposa per al cos i psique de la dona, així com sobre els seus drets constitucionals, que l’estat ha de respectar en tot cas en articular la necessària protecció de la vida prenatal. El tribunal considera que el sistema de terminis és conforme a la Constitució perquè reconeix a la dona embarassada l’àmbit raonable d’autodeterminació que requereix l’efectivitat del seu dret fonamental a la integritat física i moral, en connexió amb el dret a la dignitat i el lliure desenvolupament de la seva personalitat.

Aquests drets constitucionals, diuen els magistrats, exigeixen del poder legislatiu el respecte i reconeixement d’un àmbit de llibertat en què la dona pugui adoptar raonablement, de forma autònoma i sense coerció de cap mena, la decisió que consideri més adequada sobre la continuació o no de la gestació. El text declara que el sistema de terminis garanteix el deure estatal de protecció de la vida prenatal -desestimant així la queixa nuclear del PP- ja que existeix una limitació gradual dels drets constitucionals de la dona en funció de l’avenç de la gestació i el desenvolupament fisiològic-vital del fetus, així com en atenció a la possible aparició de circumstàncies que impliquen una afectació extraordinària dels drets de la dona (risc per a la seva vida o salut o detecció de greus anomalies al fetus).

La resta de les queixes d’inconstitucionalitat, dirigides contra articles específics de la llei han resultat igualment desestimades. Pel que fa a la garantia d’accés efectiu a la interrupció voluntària de l’embaràs, el tribunal, acudint a la seva consolidada doctrina -concordant amb la del Tribunal Europeu de Drets Humans- recorda que els poders públics no només tenen el deure de respectar i no lesionar els drets fonamentals, sinó també l’obligació positiva de garantir-ne l’efectivitat. L’obligació de les administracions públiques d’assegurar la prestació d’interrupció voluntària de l’embaràs deriva d’aquest deure positiu de vetllar per l’efectivitat dels drets fonamentals.

Per resoldre sobre la inconstitucionalitat que els recurrents imputen a la regla d’interpretació favorable a l’efectivitat dels drets de la dona, el tribunal porta a col·lació la seva extensa doctrina en matèria de prohibició de la discriminació per raó de sexe, d’acord a la qual té aquesta consideració qualsevol limitació de drets fundada en circumstàncies que tinguin una connexió directa i inequívoca amb el sexe de la persona -com passa amb l’embaràs, el part i la lactància natural-. Aplicant aquesta doctrina, afirma la “necessitat d’interpretar qualsevol limitació dels drets de les dones, fundada en esdeveniments que només poden afectar-les, de la manera més favorable a l’eficàcia d’aquests drets”.

Rebutja també el retret d’inconstitucionalitat dirigit contra la regulació en matèria d’objecció de consciència. Acudint, una vegada més, a la seva doctrina prèvia, recorda que el dret a la llibertat ideològica no és suficient, per si mateix, per alliberar els ciutadans del compliment dels deures constitucionals i legals per raons de consciència. Això no obsta que l’objecció de consciència pugui ser excepcionalment admesa per la llei respecte d’un deure concret. Partint d’aquesta idea, declara que, com a excepció, l’objecció de consciència ha de ser interpretada de manera restrictiva, i, en tot cas, el seu exercici s’ha de compatibilitzar amb el dret de la dona a accedir efectivament a la prestació sanitària d’interrupció voluntària del embaràs.

D’això en deriva l’exigència que l’exercici de l’objecció de consciència es limiti al personal sanitari que practica intervencions clíniques directes, amb exclusió d’altres actuacions auxiliars, administratives o de suport instrumental. Les exigències que l’objecció es manifesti anticipadament i per escrit constitueixen un pressupost indispensable per a l’exercici mateix del dret. Totes aquestes exigències són, consegüentment, constitucionals.

Finalment, la sentència subratlla la importància de la incorporació de la perspectiva de gènere a les polítiques sanitàries, educatives i socials per a la salut sexual i reproductiva. Després d’examinar amb detall el significat i l’abast de l’expressió “perspectiva de gènere”, afirma que constitueix un enfocament metodològic i un criteri d’interpretació de les normes jurídiques orientat a promoure la igualtat entre dones i homes, com a part essencial d’una cultura de respecte i promoció dels drets humans. Conclou que no es pot considerar inconstitucional la transmissió, a través de l’educació i a tots els nivells educatius, d’idees o creences enllaçades amb la igualtat entre home i dona, que la Constitució proclama com a valor superior de l’ordenament jurídic, i a l’efectivitat de la qual s’ha d’adreçar l’actuació dels poders públics.

Han anunciat vot particular discrepant a la sentència els magistrats Enrique Arnaldo, Ricardo Enríquez i César Tolosa, per entendre que aquesta excedeix greument l’abast i els límits del control jurisdiccional que correspon al tribunal. En primer lloc, entra a resoldre, indegudament, sobre impugnacions de la llei del 2010 que, d’acord amb la doctrina constitucional, han perdut de forma sobrevinguda objecte com a conseqüència de la reforma d’aquesta llei per la llei del 2023.

A això s’hi afegeix que la sentència no es limita a examinar si l’opció regulatòria sobre la interrupció voluntària de l’embaràs plasmada en els preceptes legals concrets sotmesos a enjudiciament és respectuosa amb la Constitució, sinó que, excedint l’abast i els límits del control de constitucionalitat que correspon a aquest tribunal, reconeix un nou dret constitucional, que denomina “dret de la dona a l’autodeterminació respecte de la interrupció de l’embaràs”.

Amb això, la sentència se situa fora dels marges del control de constitucionalitat que a aquest tribunal corresponen, ja que reconèixer nous drets fonamentals és una potestat del poder constituent, no dels poders constituïts i, per tant, no ho és del Tribunal Constitucional. Aquest desbordament en la funció de control que li correspon al TC va estretament lligat a un altre evident excés jurisdiccional en què incorre la sentència, en abordar l’“examen del sistema de terminis en conjunt”, implantat per la llei del 2010, per concloure que aquesta opció regulatòria és conforme amb la Constitució i amb la doctrina del TC.

Segons els magistrats discrepants, no és competència del TC declarar si el sistema o model de terminis de la llei del 2010, o qualsevol altre “model legal” és, com a tal, conforme amb la Constitució, ja que el tribunal, en dur a terme el control de constitucionalitat de les lleis en ocasió d’un recurs d’inconstitucionalitat, no enjudicia “models legals” o “opcions legislatives”, sinó concrets textos legals sotmesos al seu enjudiciament pels qui estan legitimats per impugnar-los d’acord amb la Constitució i amb la llei orgànica del TC.

D’altra banda, els magistrats discrepants sostenen que la sentència s’escuda en una malentesa “interpretació evolutiva” per eludir injustificadament el diàleg amb una sentència del mateix TC del 1985, obviant, entre altres coses, que la doctrina assentada aleshores sobre l’abast de la protecció constitucional al nasciturus, a la vida humana en formació, ha estat confirmada per la posterior jurisprudència del TC almenys fins el 1999, i que la pròpia llei del 2010, impugnada en el recurs, afirma reiteradament en la seva exposició de motius haver tingut en compte aquesta doctrina.

En tot cas, la sentència del 1985 conté dues declaracions fonamentals que de cap manera es poden considerar superades: que ni la protecció del nasciturus pot prevaler absolutament davant els drets de la dona, ni els drets d’aquesta poden tenir primacia absoluta sobre la vida del nasciturus; i que, com que el nasciturus és un bé jurídic constitucionalment protegit, l’Estat té l’obligació d’establir un sistema legal per a la defensa de la vida, que, atès el caràcter fonamental d’aquesta, pot incloure també com a última garantia la punició d’aquelles conductes contràries a preservar-les a través de normes penals. Finalment, els magistrats discrepants entenen que, després de la delimitació adequada de l’objecte del recurs, hauria de ser estimat parcialment.

La magistrada Concepción Espejel afegeix altres motius addicionals als expressats anteriorment pels magistrats Enríquez, Arnaldo i Tolosa. En primer lloc, objecta la composició del tribunal que ha resolt el recurs per falta de la deguda aparença d’imparcialitat, derivada d’haver exercit diversos membres, entre els quals es troba ella mateixa, càrrec públic durant l’exercici del qual van formar criteri sobre les qüestions que han estat objecte de resolució amb pèrdua de la imparcialitat, motiu pel qual va plantejar la seva abstenció, que va ser rebutjada pel tribunal al febrer.

A més, considera que és inconstitucional el sistema de terminis regulat, en relació amb la insuficient i genèrica informació contemplada a l’article 17 i fins i tot amb l’article 12 que imposa una interpretació de la manera més favorable als drets fonamentals de la dona amb omissió de qualsevol protecció del nasciturus. Explica que la regulació deixa a l’exclusiu arbitri de la dona la interrupció de l’embaràs les primeres 14 setmanes amb total desprotecció de la vida humana en formació, que és un bé constitucionalment protegit, com va declarar el TC el 1985.

També argumenta que la regulació de l’avortament per causes mèdiques i per indicació embriopàtica pateix imprecisions conceptuals que poden afectar la seguretat jurídica i permetre una ampliació fraudulenta del termini previst. Considera que la norma no garanteix la protecció dels disminuïts físics, sensorials i psíquics exigida a la Constitució.

Conclou que la sentència no se cenyeix a una interpretació estrictament jurídica donant entrada a un plantejament ideològic tendent a crear un dret fonamental inexistent de la dona a l’avortament que, a més de deixar desprotegida la vida humana en formació, desborda els límits d’enjudiciament del TC i acaba imposant com a únic model constitucional possible el de la llei del 2010, tancant el pas a qualsevol altra opció legislativa possible i condicionant els pronunciaments que en el seu moment es puguin fer en relació amb la llei del 2023.