El TJUE ha dictat sentència respecte al cas de Lluís Puig, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, responent així també les qüestions prejudicials enviades pel jutge del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, arran de la negativa de Bèlgica d’entregar Lluís Puig, per a qui Llarena havia emès una euroordre amb l’objectiu d’extradir-lo. La resposta del TJUE, tot i que alguns mitjans la celebren com un cop contra els polítics independentistes a l’exili, estableix un precedent per a ells mateixos i la denegació de les euroordres, en donar-los marge i arguments per defensar-se en cas que el Suprem vulgui extradir-los de nou.
La sentència del TJUE, fruit de la deliberació de 15 magistrats, és ferma i no es pot recórrer. Si bé, certament, el TJUE conclou que un estat membre no pot denegar una euroordre per manca de competència del tribunal o òrgan que sol·licita l’extradició, i admet que el Suprem pot emetre noves euroordres, tot i que avisa que han de ser proporcionades.
No obstant això, en el cas que hi hagi “objectius fiables, precisos i acreditats” que demostrin “deficiències sistèmiques o generalitzades” en el sistema de l’estat que demana l’extradició, aleshores l’euroordre pot denegar-se. A més a més, i aquí arriba una part destacada de la sentència, una euroordre pot denegar-se quan les deficiències sistèmiques o generalitzades de l’estat sol·licitant afecten un “grup objectivament identificat de persones”, és a dir, quan un grup concret té més risc de veure els seus drets fonamentals vulnerats. Aconseguir aquest reconeixement era un dels objectius dels independentistes, que defensen que l’estat de dret deixa de funcionar quan les qüestions els afecten a ells.
