Luca Guadagnino ha encisat el públic amb la seva última obra: Suspiria. El remake del film de Dario Argento ha inaugurat el Festival de Cinema de Sitges, amb una gran història que barreja a Lovecraft, la Guerra Freda i Enki Bilal amb les bruixes.
El director, que no ha volgut ser a Sitges, va dirigir l’any passat Call me be you name, amb un gran èxit de crítica. La seva estrena d’enguany, és realment un film de terror, que atrapa des del primer moment i no apte per aprensius. La combinació del millor cinema clàssic, recorda en els seus plantejaments una història de Lovecraft, ambientada en un asfixiant del Berlín dels anys setanta. La pel·lícula explica l’entrada d’una noia d’Ohio en una elitista i antiga acadèmia de dansa, quan una de les noies residents en surt esperitada. Allà dins, Susan, anirà descobrint una trama sobrenatural. Un psicòleg ho intentarà investigar sense massa èxit.
En la qüestió narrativa i simbòlica, el film juga amb la idea del retrat de Dorian Gray, però aplicat d’una manera macabra. El doble, el mirall, el somni, entren en la narració d’una forma bella i inquietant. El repic de la pluja i l’omnipresent mur de Berlín fan de la claustrofòbia un element més de la narració. El rumor d’un fet que supera l’enteniment de tothom, la casa antiga que muta, són picades d’ull a Lovecraft, en el que podria ser, sense voler, una de les millors adaptacions de la seva: El caso de Charles Dexter Ward. D’altra banda, l’estètica sembla inspirada en el dibuixant Enki Bilal i en concret en el seu còmic: La mujer Trampa.
En la qüestió política, tot el film esdevé una gran metàfora del món en el qual vivim. El mur omnipresent (Texas, Melilla o Palestina), els falsos profetes (Trump, Albert Rivera) i el terrorisme en són el taló de fons. No envà, durant tota la pel·lícula veiem manifestacions de suport a la RAF (o Brigada Baader Meinhof) segrests d’avions o notícies sobre aquesta qüestió. Però el punt de no retorn en aquesta teoria, és la crítica visceral als diners. El símbol de la piràmide i l’ull dels bitllets de dollar esdevé un símbol negatiu, la bèstia porta el nom de Mare Marks (els diners a Alemanya es diu marc), només amb el seguiment d’aquest símbol es podria seguir tota la història.
Cal afegir que les actuacions de Dakota Johnson, Chloë Grace Moretz, Mia Goth i Jessica Harper, expliquen allò que és el terror amb un pòsit femení. Un fet que no ha de passar desapercebut, però que il·lustra les polèmiques actuals de la nostra societat. Irònicament en aquest sentit podem pensar en l’eslògan: “Som filles de les bruixes que no vau cremar”.
El terrorisme, la tàctica del terror, arriba per tan carregat de municions a Sitges, en un festival que només en la seva estrena ja ha demostrar més qualitat i amor pel genère que l’any passat. Recordem que en l’edició de 2017 el film que es va estrenar va ser: La forma del agua, una pel·lícula que tot i reunir molts premis és un desastre.
