El ple del Tribunal Constitucional (TC) ha anul·lat aquest dimecres l’admissió a tràmit per part de la Mesa del Parlament de diverses resolucions a favor de l’autodeterminació i contra la monarquia el juliol del 2019. La sentència estima la demanda d’empara presentada per 32 diputats de Cs al Parlament de Catalunya. Els recurrents van impugnar l’admissió a tràmit acordada per la Mesa de la cambra el 24 de juliol de 2019, d’algunes propostes de resolució formulades per JxCat i la CUP per debatre-les en un ple convocat el 25 de juliol de 2019 per tractar sobre “propostes per a la Catalunya real”. Per unes propostes semblants de la tardor següent van ser jutjats el president de la cambra d’aleshores, Roger Torrent, i altres membres de la Mesa.
Els demandants d’empara van al·legar que l’admissió a tràmit d’aquestes propostes, el text del qual contradeia el que resol el Tribunal Constitucional en resolucions anteriors a aquesta data, suposava una vulneració del dret fonamental a l’exercici d’un càrrec representatiu en condicions d’igualtat, en relació amb el dret a la participació dels ciutadans en els assumptes públics a través dels seus representants, ja que els situava com a parlamentaris en la tessitura o bé de no participar en el debat d’aquestes propostes, fent amb això desistiment de les seves funcions, o bé de participar en la sessió coneixent la seva il·licitud.
El tribunal resol el recurs plantejat invocant la seva doctrina reiterada en aquesta matèria, respecte al control constitucional de les decisions adoptades per les meses dels òrgans legislatius en l’àmbit de la seva funció de qualificació i admissió a tràmit d’iniciatives parlamentàries, en concret quan aquestes constitueixen un incompliment manifest del que ha resolt prèviament el Tribunal Constitucional. Aquesta doctrina, diu el TC, destaca l’element de voluntarietat subjacent en la decisió de la Mesa, en el sentit que “sigui conscient que, en tramitar la iniciativa, està incomplint el seu deure constitucional d’acatar allò resolt per aquest tribunal (…). Així succeeix, entre altres supòsits, en els casos en què la resolució contingui una decisió expressa de la qual se’n derivi aquesta conseqüència (per exemple, procedeixi d’un acte o una norma l’eficàcia de la qual estigui suspesa, o infringeixi una mesura cautelar o qualsevol altre pronunciament que aquest tribunal hagi pogut adoptar en l’exercici de la seva jurisdicció), o quan aquesta iniciativa parlamentària sigui aplicació d’un acte o norma anterior que hagi estat declarat inconstitucional”.
L’aplicació d’aquesta doctrina en relació amb els acords de la Mesa impugnats fa que el tribunal resolgui que la proposta de resolució 1 i la 2.3, que instaven el Parlament a defensar el dret a l’autodeterminació de Catalunya “com a instrument d’accés a la sobirania del conjunt del poble de Catalunya”, “amb o sense l’acord de l’Estat espanyol”, es troben en “frontal contradicció” amb la sentència del mateix TC del desembre del 2015 que va declarar la inconstitucionalitat i nul·litat de la resolució 1/ XI del mateix Parlament de Catalunya, de 9 de novembre de 2015 en què, “com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015” es declarava l’inici del procés de creació d’un estat català independent i la seva desconnexió amb l’Estat espanyol, sense supeditar-se entre d’altres a les decisions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional.
Així mateix, la sentència afegeix que les propostes admeses a tràmit el 24 de juliol de 2019 van contradir frontalment altres resolucions del TC del 2016 i 2017 que admetien incidents d’execució d’aquella sentència del 2015. La sentència assegura que els membres de la Mesa eren conscients dels requeriments que el tribunal els havia dirigit prèviament perquè no tornessin a presentar iniciatives parlamentàries amb el mateix contingut d’aquelles, com també van advertir, infructuosament, els diputats de Cs a la Mesa en presentar sol·licitud de reconsideració de l’acord d’admissió a tràmit, malgrat la qual cosa la Mesa en va mantenir l’admissió a tràmit.
Respecte a la resolució 2.2 i la 18.5, en què es proposava la reprovació del rei Felip VI per la seva “posició i intervenció en el conflicte català” i “l’aposta per l’abolició” de la monarquia, la sentència evidencia la contradicció d’ambdues iniciatives amb allò resolt al seu torn pel TC el juliol del 2019, que va declarar la inconstitucionalitat i nul·litat d’alguns apartats de la resolució 92/XII del Parlament de l’11 d’octubre del 2018, que en termes substancialment idèntics a les propostes presentades ara, condemnaven el posicionament del rei Felip VI en relació amb l’1-O i s’apostava per l’abolició de la monarquia.
D’aquesta manera, el TC destaca com es va posar de manifest a la junta de portaveus de 25 de juliol de 2019 aquesta contradicció, malgrat la qual cosa la Mesa va denegar la reconsideració sol·licitada i va confirmar la seva admissió a tràmit, tan sols sis dies després de dictada aquella sentència que declarava inconstitucionals les mateixes propostes. Aquesta immediatesa temporal es considera rellevant per acreditar la voluntat d’incompliment de la Mesa, tal com ja ha posat de manifest la doctrina constitucional.
En definitiva, la sentència aprecia que la Mesa del Parlament de Catalunya havia d’haver impedit aquelles iniciatives, i en no fer-ho va lesionar el nucli de la funció representativa dels diputats de Cs, vulnerant així els seus drets fonamentals, cosa que determina l’estimació de la demanda presentada i la nul·litat dels actes expressament impugnats. Únicament es rebutja de ple la pretensió accessòria dels recurrents perquè s’anul·lessin també totes les “decisions i actuacions del president del Parlament tendents a fer efectius els acords de la Mesa”, atesa la manca de precisió d’aquesta al·legació. El tribunal recorda que té vetada, d’acord amb doctrina reiterada, la reconstrucció d’ofici de les demandes de protecció.
El magistrat Ramón Sáez Valcárcel ha anunciat la formulació de vot particular. No comparteix la doctrina que aplica la sentència, perquè amplia el contingut del dret fonamental a l’exercici de la funció representativa dels diputats demandants, a qui l’admissió a tràmit de les propostes només obliga a intervenir en el debat. Tot i això, sacrifica el dret fonamental dels diputats proposants als quals se’ls impedeix sotmetre a deliberació i defensar les seves iniciatives. A més, suposa una tutela inacceptable de la funció parlamentària, en expulsar del debat polític qüestions rellevants com la forma d’Estat, la crítica als actes de la Prefectura de l’Estat i el subjecte de la sobirania, i afecta substancialment el principi democràtic.
