L’obsessió espanyolista en el menysteniment del català en totes les seves variants no s’atura i el Tribunal Suprem ha validat la sentència de l’TSJ de València que anul·lava nombrosos articles -11 de 27- del decret d’usos institucionals i administratius de les llengües cooficials per donar major primacia a l’ús del valencià davant del castellà en l’administració valenciana i es basa, amb tota la parafernàlia jurídica que calgui per argumentar-ho, en què català i valencià no són la mateixa llengua, que ja s’ha sentenciat sobre això en anteriors resolucions i que el terme “àmbit lingüístic” no existeix.
L’Advocacia de la Generalitat i el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià-Intersindical Valenciana (STEPV-IV) van recórrer aquest primer pronunciament per intentar que l’alt tribunal readmetés alguna de les qüestions que la Sala del Contenciós de l’TSJ havia deixat fora.
Finalment, el Suprem ha delimitat la qüestió a un punt de recurs, el que deia que “No fos necessària la traducció al castellà” dels documents o resolucions quan anessin adreçades “únicament” en altres territoris que comparteixen el mateix «àmbit lingüístic» i el Tribunal Suprem també ho ha desestimat.
Aquesta ha estat l’escletxa per la qual, després d’un contenciós impulsat pel Partit Popular, s’han anul·lat altres qüestions de més pes, com el fet que els registres electrònics de l’Administració «faran servir el valencià en la recollida i el processament de dades», la utilització de la llengua autòctona en les retolacions i senyalització d’edificis, dependències públiques i carreteres i fins i tot en l’obligació de les empreses de presentar tota la documentació en valencià per optar a adjudicacions públiques. A més que recollia que els funcionaris havien de sempre dirigir-se, d’entrada, en valencià. En aquests punts van ser desestimats per entendre que la posició de l’Administració era excloent amb l’ús del castellà «impedint la coexistència de la llengua castellana en l’àmbit de l’administració».
Primera resolució de l’TSJ
Tot el que hem exposat i que va ser anul·lat pel TSJ, el Suprem ni ho contempla perquè queden fora de l’interès del cas, ja que, segons el tribunal, ja han quedat resolts en altres pronunciaments anteriors, com la valoració de l’accés a la funció pública, la denominació de la llengua cooficial o l’equilibri que ha d’existir amb els recursos lingüístics.
Ara, el Tribunal Suprem també desestima la pretensió de l’Advocacia de la Generalitat de no traduir les resolucions sempre que aquestes anessin a un territori del mateix «àmbit lingüístic». Els magistrats únicament analitzen l’encaix de la norma en la legislació estatal. Així, sostenen que vulnera la Llei 39/20215, d’1 d’octubre, de procediment administratiu comú, que fixa que la traducció obligatòria dels documents excepte en els territoris que comparteixin la mateixa llengua cooficial i la vulnera perquè, segons la llei espanyola, el català i el valencià no són el mateix.
Així, el tribunal opina que la Generalitat valenciana sobrepassa les seves competències quan introdueix el terme «àmbit lingüístic» per salvar les diferents denominacions -valencià i català-. La norma estatal «no necessita ni admet cap altra intervenció normativa per part de la Comunitat Autònoma», subratllen els magistrats. La regulació autonòmica no té «cobertura competencial».
L’assumpte ja havia estat resolt en aquest sentit pel mateix TSJ de la Comunitat. Però l’Advocacia defensava que es posa l’accent en la diferència nominativa més enllà d’admetre que «és una única llengua, que és oficial a la Comunitat Valenciana i en altres comunitats autònomes, en les que rep diferent denominació».
