El nombre de capellans a Catalunya ha caigut un 16,3% en sis anys, segons dades de la Conferència Episcopal Tarraconense. L’any 2023 constaven 1.313 capellans, davant dels 1.569 del 2017. Pel que fa al total de religiosos, l’any passat hi havia 3.773 mossens, monjos i monges, i altres persones relacionades amb l’Església, davant dels 5.764 registrats del 2017. En la mateixa línia, el nombre de catequistes ha baixat un 47%, de 7.758 a 4.097. El rector del Seminari Conciliar de Barcelona, Salvador Bacardit, admet a l’ACN la davallada del sentiment religiós, i per això creu que Europa ha de rebre religiosos d’altres continents. Alhora, però, creu que hi ha una revifada de l’espiritualitat en general.
En una entrevista amb l’ACN, Bacardit reconeix que a quasi tot Europa, i potser a Catalunya una mica més, s’ha “refredat la religiositat” i les tradicions catòliques s’han anat perdent, excepte algunes manifestacions més culturals, com el Nadal o la Setmana Santa. En canvi, però, creu que l’espiritualitat en general no ha disminuït, sinó que fins i tot ha augmentat, vinculada al benestar emocional, la psicologia, la vida interior i la salut mental. Aquesta disminució de la religiositat s’ha traduït en una reducció de la presència pública del catolicisme, excepte en moments puntuals, com la visita del papa Benet XVI a Barcelona l’any 2010 o les jornades mundials de la joventut en diverses ciutats. Bacardit també vincula aquesta disminució de la visibilitat pública de la religió al caràcter “sobri” dels catalans, allunyat d’expressions religioses més festives com a Andalusia o Amèrica Llatina.
Un altre dels factors que creu que afavoreix el descens de vocacions religioses, i fins i tot dels casaments per l’Església, és que els joves d’ara són més “reticents a una opció per a tota la vida”. “Avui dia tot és més provisional, les feines, les amistats, les inquietuds; tot és molt més inestable, tot està molt més fragmentat”, opina, i afegeix que “aquesta dificultat de triar una opció per sempre fa pensar, i fa que molts no donin aquest pas per una certa inseguretat”.
També creu que la davallada de la natalitat ha perjudicat tant la participació en cerimònies religioses com les vocacions religioses. No obstant, també admet que el catolicisme està creixent a l’Àfrica i sobretot a l’Àsia, a més de l’Amèrica Llatina, i que molts dels seus ciutadans acaben migrant a Europa, tant ciutadans laics com religiosos. “Durant molts anys hem anat nosaltres a evangelitzar com a missioners a aquests continents, i ara Europa és país de missió”, resumeix.
Possibles respostes
Per revertir aquesta situació, el rector del seminari creu que l’Església catòlica no ha de fer propaganda ni proselitisme, però sí “explicitar” el sentit que té per als cristians l’espiritualitat. “Ho hem de viure i parlar sense complexos, hem de dir que és un camí que té sentit”, remarca. “Avui encara és una opció vàlida, encara que l’ambient no acompanyi gaire, encara que sigui anar contracorrent”, afirma.
En aquest sentit, diu que l’Església ha de plantejar el seu missatge “en positiu”. “Nosaltres diem que el que fa més feliç, el que dona més sentit a la vida és poder confiar sempre en una persona, malgrat que costi, que hi hagi moments de crisi; si un va avançant en aquest camí, és una proposta de realització humana, espiritual, que té sentit”, assegura.
Admet que a l’Església sovint li costa explicar-se bé i es refugia en la seva “zona de confort” per evitar les crítiques externes o intenta passar desapercebuda en una societat “adversa”, que sovint destaca més els aspectes negatius de la institució. “No es tracta de fer propaganda, però sí que hauríem de ser més valents i plantejar-ho en positiu”, conclou. De fet, considera que hi ha part de la població que no coneix a fons la realitat de l’Església actual, que té certs “prejudicis” desactualitzats per una història personal o familiar negativa amb institucions religioses. Fins i tot, el respecte que es tenia als religiosos fa unes dècades i que es manté en altres continents, s’ha perdut a Europa i s’arriba fins i tot a l’insult o l’agressió en casos puntuals, explica.
Una altra de les possibles solucions a la davallada de vocacions religioses, i fins i tot d’assistència a cerimònies religioses, és justament l’arribada de nouvinguts. Seminaristes o sacerdots de fora arriben a Catalunya per acabar de formar-se i ajudar en algunes parròquies, i alguns s’hi queden definitivament. L’Església catalana recorre a sacerdots vinguts directament d’altres països o fills d’immigrants arribats aquí amb les seves famílies. Venen sobretot de l’Amèrica Llatina, però també de l’Àfrica subsahariana i l’Àsia.
“Per a ells i per a nosaltres és una riquesa, ells han de fer un esforç d’adaptació a la cultura, a les llengües, però s’acaben adaptant molt bé”, assegura. De fet, aquests capellans nouvinguts també són un bon vehicle d’integració dels migrants dels seus propis països o zones geogràfiques. Algunes comunitats tenen els seus propis capellans del mateix origen i segueixen celebrant rituals propis d’allà, però això mateix també els serveix per anar-se integrant en les celebracions pròpies de cada parròquia, com una via més d’integració a la societat catalana i per no distanciar-se de l’Església catòlica i apropar-se a l’evangèlica, que també té cerimònies festives. També alguns fills de migrants estan començant a entrar als seminaris.
Un dels aspectes en els quals s’han d’adaptar més és en la manera de fer les cerimònies, ja que a l’Àfrica o l’Amèrica Llatina són més musicals i festives, i a Catalunya són més “sòbries i serioses”. Al principi als sacerdots els sobta, però s’acaben adaptant i també fan més atractives les celebracions per als migrants dels seus països o fins i tot per a catalans d’origen que potser trobaven “avorrides” les cerimònies més tradicionals.
Un capellà ruandès a Vila-seca
Un exemple d’aquests capellans vinguts de fora és el cas d’en Jean Marie Vianney, procedent de Ruanda. Des de fa unes setmanes és el nou mossèn de l’església de Sant Esteve, de Vila-seca (Tarragonès). Ell considera que és fonamental l’àmbit familiar i educatiu per fomentar les vocacions religioses.
Fa un any, va decidir deixar el seu país per incorporar-se a les diòcesis espanyoles. El capellà explica que va sentir la seva vocació religiosa des de ben petit, quan tal sols tenia cinc anys. El fet que la seva família fos religiosa i que anessin sempre a missa hi va ajudar. “En el genocidi aquesta idea va desaparèixer, però quan vaig començar la secundària vaig entrar al grup vocacional, on parlàvem de la Bíblia, dels sants”, detalla en una entrevista a l’ACN. Finalment, va decidir entrar a formar part de la congregació dels missioners del Sagrat Cor de Jesús i Maria.
El clergue, de 44 anys, assegura al seu país hi ha “molt d’entusiasme” entre els creients. “A Ruanda cantem, fins i tot ballem, hi ha moltes corals, entre cinc o sis, en una mateixa parròquia”, expressa. Lamenta que la situació a les esglésies catalanes és ben diferent i assenyala que la diferència és “gran” perquè aquí les misses són “molt més tranquil·les”. “No hi ha molta gent, almenys no tanta com a Ruanda”, afegeix.
Així mateix, confessa que li agradaria que tenir una església amb cristians “dinàmics”. “El problema no és la quantitat, el problema és els cristians convençuts, si som cinc o set podem canviar tot el barri. Tenim un llenguatge d’amor, de caritat, que podem ajudar una persona malalta, visitar una anciana, resar per un difunt, saludar-nos com a germans, i fer créixer una cultura de l’amor”, assevera.
“Conjugar la ciència i la fe”
Per Vianney, la reducció del nombre de practicants i religiosos es deu al procés de secularització que viu el catolicisme des del segle XVIII. “Això ha impactat molt en la fe catòlica a Europa”, afirma. En aquest sentit, reflexiona que el problema és “conjugar” la ciència amb la de fe. “La gent pensa que la fe és l’enemic del progrés i això ha impactat molt en la manera d’entendre i de practicar”, remarca. Per això, considera que l’àmbit familiar és molt important per fomentar les vocacions religioses entre els més joves.
“El nen va incorporant aquests valors de fe, si no es practica no hi haurà vocacions”, rebla el rector. També apunta que és rellevant l’àmbit educatiu per potenciar-les. “Vaig créixer en una escola on hi havia grups vocacionals, que ajuden a comprendre que hi ha fe. També hi ha ciència, totes dues són ales complementàries. És a dir, quan un resa, també es desenvolupa”, insisteix.
Seminarista des dels 12 anys
En Pau Camacho és un jove seminarista barceloní de 22 anys que està vinculat a la institució des que en tenia 12. Tot va començar amb una greu lesió jugant a futbol que el va deixar “molt temps sense poder caminar” i, per no estar al pati sense poder participar de les activitats amb la resta de nens, a la seva escola, el Pare Manyanet de Sant Andreu, li van proposar fer d’escolà a les misses del centre educatiu. Unes convivències durant l’estiu el van apropar al seminari menor –per adolescents de menys de 18 anys–, i amb 12 anys hi va decidir entrar, cosa que implicava passar tots els caps de setmana amb la comunitat, dormint-hi de divendres a diumenge.
Quan va fer la selectivitat i va complir 18 anys va entrar al seminari major, esdevenint l’únic de la seva generació que ho va fer. “Vaig sentir la crida”, explica en una entrevista l’ACN, destacant la importància de tenir un director espiritual per ajudar-lo a “saber identificar els senyals”. En Pau, que aspira a ser capellà diocesà, explica que durant el matí fan el laude junts, la missa i classes de filosofia i teologia.
Després de dinar, dediquen la tarda a estudiar i, dos vespres a la setmana fan esport i també veuen el futbol per la televisió. “És un bon moment per fer una mica de comunitat”, expressa. “No som gent rara, al final fem de tot”, afegeix en Pau, que explica que de vegades fan “sortides de comunitat”, com una de recent a Solsona, ja que creu que un dels “pilars” del seminari és la vida en comú, a banda de “discernir la vocació”. Algunes de les activitats del Seminari Conciliar de Barcelona, que dona servei a la diòcesi de la capital i a la de Sant Feliu de Llobregat, es fan conjuntament amb els membres del Seminari Interdiocesà de Catalunya, que també té la seu a Barcelona i representa a les diòcesis de Tarragona, Girona, Solsona, Urgell, Vic, Lleida i Tortosa.
Els caps de setmana, cada seminarista està destinat a una parròquia, on desenvolupa activitats, com ara la catequesi, un esplai i una missa de joves, i ajuda a la missa de diumenge abans de tornar al seminari per la nit o el dilluns al matí.
“Futur esperançador”
Segons en Pau, “Déu segueix cridant” els joves, però alguns no ho tenen clar o prefereixen primer fer una carrera universitària i després plantejar-se el camí del seminari. De fet, segons ell, avui s’està “tornant a uns nivells de fe” que s’havien perdut en els últims anys, tot i admet que encara estan lluny de fa unes dècades. Camacho parla d’un “futur esperançador” després de l’última Jornada Mundial de la Joventut, celebrada a Lisboa l’any passat, o de l’últim recés per vocacions organitzat per la Delegació per a la Joventut a Catalunya. “Tinc la gran esperança posada en el Senyor, que segueix cridant i cada vegada espero que anem recuperant una mica els números”, afirma.
Pel que fa a l’arribada de capellans estrangers per suplir la manca de locals, en Pau creu que “enriqueix molt conèixer altres cultures i altres punts de vista”, però “sense oblidar la cultura d’aquí”. A més, creu que a d’altres països, com a Llatinoamèrica, “hi ha més respecte” cap als mossens, cosa que “aquí potser s’ha perdut una mica”.
Unió de seminaris i altres formes de col·laborar amb l’Església
Bacardit explica que a tot Espanya es fomenta que els seminaris de cada diòcesi s’agrupin amb altres, a causa del baix número de seminaristes. Això ja ha passat amb moltes ordes religioses, que han agrupat les seves demarcacions provincials, però costa més que passi entre els bisbats. A Catalunya hi ha tres seminaris: el del Bisbat de Barcelona, el de Terrasa i el de la resta de diòcesis. Però tots els seminaristes, uns 60 a tot Catalunya, estudien conjuntament a Barcelona, tot i que la resta de la vida diària la facin per separat.
Una altra via per revertir la falta de vocacions religioses, segons el rector, és fomentar la participació dels feligresos en les seves parròquies. Es pot fer de moltes maneres, com el voluntariat a Càritas, acompanyar malalts o ancians, fer catequesi per a infants, gestionar l’economia d’una parròquia o ajudar en les litúrgies. De fet, Bacardit explica que una part d’aquestes persones volen ajudar i comprometre’s, però alhora mantenir la seva feina o família, i per això molts feligresos laics acaben col·laborar d’una manera o altra. Entre altres vies de col·laboració també existeix la possibilitat del diaconat permanent. Els diaques poden oficiar casaments i altres sagraments, però no pas eucaristies.
Batejos i matrimonis catòlics cauen en un terç i les comunions, un 44%
Els diversos sagraments també s’han desplomat en els últims temps, en especial, les primeres comunions. Si el 2017 se’n van celebrar 17.248, l’any passat constaven 9.651 (-44%). Els batejos són des de fa anys la cerimònia més popular, però també van a la baixa: de 19.856 fa set anys, a 12.835 l’any passat, un 35% menys –la natalitat també ha caigut, tot i que més lleugerament, un 19%.
Les confirmacions han caigut un 22% des del 2017, per sota de les 5.000, i seguint la mateixa tendència, els matrimonis catòlics han experimentat una baixada del 30% des dels 4.002 el 2017 fins a les 2.798 el 2023. En el mateix temps, però, el total d’enllaços s’ha mantingut estable, oscil·lant entre els 26.000 i els 30.000 cada any exceptuant el sotrac de la covid.
Al voltant de nou de cada deu matrimonis són civils, una proporció que no ha parat de créixer des que es va normalitzar a la Constitució espanyola del 1978. El punt d’inflexió va ser durant la primera dècada d’aquest segle, ja que en deu anys els enllaços no religiosos van passar de ser un terç del total a representar tres quartes parts.
Les parelles de fet es dupliquen en cinc anys
D’altra banda, el nombre de parelles de fet es van disparar el 2023, i van superar per primera vegada els matrimonis, amb 34.740 procediments. Es tracta d’un augment de més del doble d’inscripcions en cinc anys, ja que l’any 2018 se’n van registrar 14.892. De fet, el creixement era sostingut fins al 2022 (20.388), però l’any passat van anar a l’alça de manera més significativa.
Dels tres supòsits en què dues persones es consideren parella de fet, segons l’article 234-1 del Codi civil català, la de formalitzar voluntàriament la relació en escriptura és el més típic, en més d’un 90% dels casos. Els qui ho fan argumentant una convivència de més de dos anys no arriben al 10%, i els qui ho fan perquè durant la convivència han tingut un fill en comú es queden en l’1% dels casos.
