El metge assistencial Lluís Valerio (Barcelona, 1965) ha resultat ser l’alter ego de Stalker, un escriptor que fins ara s’havia mantingut en l’anonimat. Autor de novel·les com ‘Motorsoul’ i ‘En aquell cel brillen estels desconeguts’, totes publicades per Raig Verd, torna aquesta vegada amb ‘La crònica diamant’, una història sobre l’ensorrament de Sierra Leone amb el rerefons de les mines de diamants. Tot i que hauria preferit no desvelar la seva identitat, Valerio ha optat per fer-ho com a agraïment a l’editorial. “Mereix aquest suport per l’esforç colossal que sempre ha fet. Si demana que tingui un perfil públic, ho faig”, ha insistit.
Set anys després de la seva primera publicació, Stalker ha participat aquest dissabte al Festival 42, on ha mostrat el rostre que hi ha darrere del pseudònim que ha fet servir fins ara. Es tracta de Lluís Valerio, un metge especialista i doctor en Medicina que treballa a la Unitat de Salut Internacional de l’ICS a la Metropolitana Nord i membre de la Unitat de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias.
Valerio es dedica a l’activitat assistencial ambulatòria i, en l’àmbit del pacient ingressat, exerceix com a interconsultor en el camp de les malalties tropicals i de consells al viatger. La seva línia de recerca està inclosa dins les línies d’investigació de la Unitat de Malalties Infeccioses i, paral·lelament, ha exercit i exerceix com a metge a Ghana, Senegal, Gàmbia per aprendre i compartir coneixement.
Ha estat precisament aquesta darrera vessant, la que li ha permès sobrepassar “l’esfera més professional” i estar “molt atent a les històries” que l’envoltaven, tant les reals com les fictícies. En aquest sentit, va començar a escriure de ben jove per “donar un fil narratiu a tot allò que vivia”, posar-hi “lògica” i poder canalitzar tota aquella “repercussió emocional”.
No va ser fins molt més tard, quan ja tenia més de cinquanta anys, que es va animar a presentar la seva feina a l’editorial i, de fet, els diners que generen els llibres en drets d’autor es destinen a projectes solidaris a l’Àfrica com la construcció i subministrament d’aigua i llum a l’escola de Diacoye Banga o al Centre de Salut de Badionkoto (ambdós a Senegal).
Pel que fa al pseudònim, ha explicat que prové de “la gran novel·la” dels germans Strugatski. “La vaig llegir i vaig dir vull ser Stalker”, ha explicat, “és una part de mi que m’ha permès escriure amb molta llibertat”.
La tercera obra de l’autor
En aquesta ocasió, Valerio – que ha assegurat que continuarà firmant com a Stalker en un futur – escriu sobre un país on no ha treballat, però sí que coneix a través de companys i gent que ha viscut l’ensorrament de Sierra Leone. En aquest sentit, ha assegurat que el llibre és una petita contribució a l’esperança de reconstrucció, perquè “en les pitjors circumstàncies inimaginables hi ha qui se’n surt”.
El personatge que personifica l’ensorrament, en Saylor, està basat “en l’infame Charles Taylor”, president dictador de Libèria i genocida, que feia campanya a Europa per recaptar diners amb fins suposadament humanitaris i així finançar la massacre. “És l’arquetip del dolent”, ha explicat Valerio, tot recordant que “Taylor va ser condemnat pel Tribunal de la Haia”. Reiterant la importància d’entendre aquest ensorrament, Valerio també ha afirmat que es tracta d’una situació que “no és patrimoni africà”.
La primera novel·la de l’autor està formada per quatre relats ubicats a Namíbia, Congo, Senegal i Ruanda; la segona situa l’acció al Sudan del Sud; i aquesta tercera a Sierra Leone. Preguntat pel perill d’adoptar un to paternalista a l’hora d’escriure, Valerio ha afirmat que això no el preocupa en excés. “Sempre he fet feina assistencial a l’Àfrica vinculada a experiències molt locals, no he col·laborat mai amb grans institucions”, ha recordat.
En aquest sentit, ha assegurat que no té com a objectiu reivindicar la manera de pensar tradicional africana, ja que és “molt difícil” escriure sobre una cultura a la qual no es pertany. Finalment, l’escriptor també ha admès que hi ha històries “amb una crueltat tan gran”, que no es planteja explicar-les per què seria “pur morbo”.
