Aquest 2023 farà 30 anys que els estats de la Unió Europea van acordar obrir les seves fronteres per facilitar la lliure circulació de béns, capital, serveis i persones. Al llarg de les últimes tres dècades, el també batejat com a mercat lliure ha permès a la UE situar-se entre les tres majors economies a escala global –representa al voltant del 18% del PIB mundial- i multiplicar per cinc l’intercanvi de productes entre els estats membres. Les institucions europees qualifiquen el mercat únic com “un dels grans assoliments” de UE, ja que era un els principals objectius quan l’any 1957 es va crear la Comunitat Econòmica Europea. Malgrat els avenços, però, els experts creuen que integració en àrees com els serveis tenen marge de millora.
El mercat únic va entrar en vigor l’1 de gener del 1993. Format inicialment per 12 membres, sumava una població total de 671,2 milions de persones i un PIB de 5,76 bilions d’euros. Amb l’ampliació de la UE i el creixement econòmic dels darrers anys, el mercat únic europeu suma ara 447,2 milions d’habitants i un PIB de 14,5 bilions d’euros, una xifra que només superen els Estats Units i la Xina.
Si bé encara hi ha elements on la Unió Europea pot millorar el grau d’integració, els experts consideren que és “correcte” parlar de mercat únic. “Especialment en béns i capital la circulació és lliure, no hi ha barreres”, ressalta l’analista sènior del ‘think tank’ Bruegel, Zsolt Darvas. No obstant això, també opina que en camps com els serveis “cal molta més harmonització” i creu que encara hauran de passar “algunes dècades més” per arribar a una plena integració.
La lliure circulació de béns és l’àrea on més s’han notat els efectes del mercat únic. Segons dades facilitades per la Comissió Europea, les exportacions entre països de la UE l’any 1993 sumaven 671.200 milions d’euros, mentre que l’any 2021 aquesta xifra es va multiplicar per cinc, assolint els 3,4 bilions d’euros.
També cal subratllar els avenços que s’han fet a l’hora d’intercanviar capital, on la inversió ha passat dels 6.053 milions d’euros l’any 2013 als 8.163 milions d’euros el 2021, el que suposa un increment del 35% en els últims vuit exercicis.
Pel que fa al mercat laboral, en canvi, els moviments entre països de la UE han estat més discrets. L’any 2006, quan la Unió Europea estava formada per 15 estats, el percentatge de treballadors estrangers amb nacionalitat d’un altre país de la UE era de l’1,8%. Quinze anys després, i tenint en compte l’adhesió de 12 membres més, aquesta xifra tan sols s’ha incrementat fins al 3,4%.
Però on possiblement hi ha més feina per fer és en els serveis, un àmbit on la integració es mesura per intangibles. “És sens dubte on hi ha les majors deficiències”, apunta Darvas, qui posa com a exemple el sector de la salut. “Malgrat les directrius que estableixen un marc de treball comú, hi ha moltes especificitats nacionals; els serveis de salut sovint es queixen que han de treballar amb 27 serveis diferents”, assenyala.
Al mateix moment, altres veus posen de manifest que la implementació del mercat únic durant els últims deu anys s’ha frenat de forma considerable arran de les crisis econòmiques. “La globalització, els canvis tecnològics i les crisis financeres han empobrit les classes treballadores, que semblen haver perdut les ganes per obrir l’economia”, apunta l’investigador del ‘think tank’ CEPS, Stefano Micossi.
Segons aquest expert, les polítiques nacionals dels últims anys també han sigut culpables en bona part d’aquesta tendència, considerant que han estat més aviat “hostils” a la integració. En aquest sentit, considera que la Unió Europea ha de tornar a trobar un “equilibri” entre l’obertura dels mercats i la protecció dels interessos de les classes treballadores, “restablint el significat dels objectius de la UE”. Malgrat l’estancament, els experts consideren que aquest objectiu no s’ha abandonat i confien que les diferents institucions avancin cap a una economia europea cada cop més cohesionada.
