1.- El context polític: Cap dada econòmica de Catalunya confirma la fugida real de les 4000 empreses que es va dir fa fos anys
Amb la col.laboracio de la Redacció i de Josep Pedrol @JosepPedrol .- Com a conseqüència del referèndum de l’u d’octubre de 2017des de les institucions de l’estat espanyol es va desencadenar una campanya per influir en les empreses perquè marxessin de Catalunya. L’objectiu d’aquesta campanya, en aquell moment, era espantar els ciutadans amb la idea de que Catalunya no tindria futur si s’independitzava d’Espanya, fer-los entendre que els catalans es quedarien sense feina, que Catalunya no es podria pagar les pensions ni la sanitat ni tots els serveis que presta l’administració pública d’un estat.Un dels participants d’aquesta campanya és l’associació “Empresaris de Catalunya” que en boca del seu president Josep Bou va manifestar: “El 20% del PIB Català s’ha marxat i no tornarà”
Però espantar era només l’objectiu a curt termini, que va encaixar a la perfecció amb l’objectiu bàsic de la relació Catalunya – Espanya que és la solidaritat, és a dir: millorar la riquesa de la resta d’Espanya a costa de la riquesa de Catalunya, així es fa cada any amb els 16.000 milions d’euros de Dèficit Fiscal, i cada dia amb els serveis públics subvencionats i els costos d’aquests, com per exemple els peatges de les autopistes o el tractament discriminatori de les inversions. Que un país fomenti el creixement de les zones menys desenvolupades és lògic i legítim, però això s’ha de fer sense provocar un efecte negatiu en el creixement de les zones més desenvolupades.
L’any 1953 es va fabricar el primer automòbil SEAT a Catalunya. L’any 1950 la “Sociedad Española de Automóviles de Turismo” va instal·lar la primerafàbrica a la Zona Franca perquè Barcelona era la única zona d’Espanya amb un teixit de tallers i empreses manufactureres suficient com per fer funcionar una inversió industrial estrangera d’aquell nivell. Per això, perquè la resta d’Espanya era un desert industrial, es va imposar el criteri de la societat italiana FIAT que era el soci industrial amb un 7% del capital, l’estat va invertir el 51% i la banca espanyola el 42%.
La SEAT va impulsar el creixement de Catalunya els anys 50 i 60 de manera que els desequilibris industrials entre Catalunya i la resta d’Espanya, sobretot el sud, es van incrementar notablement. Més endavant al 1976 la Ford fabricà automòbils a Valènciai el 1982 la General Motors a Saragossa, les dues a prop però no a Catalunya. L’estat espanyol volia que aquestes inversions es fessin en zones afectades per les reconversions industrials, la pressió sobre General Motors va ser tant forta per invertir a Andalusia que finalment GM va poder construir la seva fàbrica de Figueruelas a canvi deconstruir una segona fàbrica a Andalusia per 1.600 treballadors i una tercera a La Rioja.
Aquesta fàbrica de GM a Andalusia va tancar el 2007, va durar els 25 anys necessaris per amortitzar la inversió i avui és una nau industrial abandonada de 103.154 metres quadrats construïts al Polígon Industrial del Trocadero de Puerto Real. Així, una inversió de la que des del govern de Madrid es van fer totes les pressions perquè es fes a un lloc d’Espanya que ho necessités més que Catalunya ha acabat en res a Espanya. El que inicialment van ser 1.600 aturats a Catalunya i 1.600 nous treballadors a Andalusia, ha quedat finalment en 1.600 aturats més a Espanya.Disney és un altre exemple significatiu però ja amb un resultat més sorprenent,el Govern espanyol els va oferir solars per tota Espanya i finalment la inversió no es va fer a Catalunya malgrat ser el principal punt d’interès de la multinacional americana, tampoc es va fer a Espanya i tothom hi va perdre, llocs que treball que Disney volia crear on ara hi ha Port Aventura però que van anar a parar a París. Avui en dia Disney reconeix que la climatologia de París no és prou satisfactòria per al bon funcionament del negoci d’Eurodisney. Els inversors estrangers aprenen les particularitats de cada país i per això el senyor Adelsonquan va venirel 2012 amb la segona versió del “Disney” per Port Aventura, va dir al governespanyol que les seves opcions eren Madrid o Catalunya, iva demanar unes úniques condicions per construir un resort de Casinos a Espanya independentment de la ciutat finalment decidida.
El passat octubre de 2017 es van matar dos ocells d’un tret. El “Real Decreto-ley 15/2017, de 6 de octubre, de medidasurgentes en materia de movilidad de operadores económicosdentro del territorio nacional” explica que en interès de la unitat del mercat espanyol, en el tercer trimestre de l’any com que moltes empreses així ho volen, els administradors d’una societat han de poder canviar la seu social a un territori de fora de Catalunya de forma ràpida i sense necessitat de sotmetre-ho a l’aprovació de la junta d’accionistes. En paraules més senzilles: que la “unidad de España” està per sobre de la legislació mercantil corrent.
El referèndum de l’u d’octubre i el procés d’independència de Catalunya no són la causa sinó una excusa per aquesta estratègia de fons de traslladar la riquesa de Catalunya a la resta d’Espanya. L’estratègia econòmica és aquesta, l’estratègia comunicativa és espantar la gent fent-los pensar que si Catalunya marxa d’Espanya s’empobrirà de cop, quan la realitat que jo interpreto és el contrari: seguint a Espanya Catalunya és empobrida dia a dia, cada dia.
No valoraré el cost que té per Catalunya estar a Espanya, el cost d’aquesta política velada d’incentivar l’economia espanyola de fora de Catalunya a costa de penalitzar la de Catalunya. Parcialment i només respecte de les polítiques dels pressupostos públics de l’administració central de l’estat, ho vaig fer al número extraordinari 2016/1 de la Revista de Catalunya. L’impacte econòmic directe en l’ocupació de Catalunya dels 16.000.000.000 d’euros de dèficit fiscal anuals és de 138.922 aturats a Catalunya, es a dir: l’efecte directe del Dèficit Fiscal són cent trenta nou mill llocs de treball que la solidaritat s’emporta de Catalunya i els crea a la resta de territoris d’Espanya, especialment a Madrid.
2.- Les dades econòmiques: La fugida d’empreses va ser tant precipitada que els directors generals no van tenir temps de marxar
A l’octubre de 2017, es va dir tant per part de periodistes com de portaveus polítics de responsabilitat, que van marxar més de 4.000 empreses que representaven el 20% del PIB de Catalunya (la lletra petita deia que el seu volum de facturació equivalia al 20% del PIB de Catalunya però com que la gent no hi entén d’aquestes coses confondre les xifres surt gratis). Així, els mitjans espanyols units per la unitat d’Espanya, van publicar que la independència de Catalunya portaria als catalans cap el precipici perquè marxarien les empreses i perdrien la feina. La idea a transmetre era clara: la independència et portarà a l’atur i a la pobresa.
El missatge es va mirar de vestir d’un fons acadèmic. Per posar un exemple, el periodista Bernardo de Miguel del diari Cinco Dias vainformard’un estudi d’una universitat de negocis que calculava que la fugida d’empreses representava 6.580 milions d’Euros i que suposaria una retallada del 3,18% del PIB de Catalunya o fins i tot del 4%; citava com autor al professor David Veredas de la Vlerick Business School.
Ara que han passat dos anys tenim dades reals per començar a valorar quin és l’impacte de la fugida d’empreses de l’u d’octubre. Sisplau tinguin en compte que ens podem trobar amb dos efectes que es sumen: un la fugida d’empreses puntual de l’octubre de 2017 i l’altre la fugida d’empreses de cada dia efecte de les polítiques de solidaritat de l’estat espanyol de sempre, en el segon efecte em refereixo a casos com per exemple el de les elèctriques catalanes Fecsa i Enher que ja no existeixen o les caixes catalanes que tampoc existeixen, ara són Endesa de Madrid o BBVA de Madrid.
Primerament mirarem què ha passat amb el PIB de Catalunya, aquell que havia de caure un 3 un 4 un 20 o un 30 per cent. Les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) són clares: el PIB de Catalunya l’any 2016 va ser de 224.686 milions d’Euros, l’any 2017 de 234.680 milions d’Euros i el 2018 de 242.313 milions d’Euros, dades que certifiquen que les informacions de la premsa espanyola no eren informacions sinó campanyes polítiques desafortunades. En el Gràfic Núm.1 farem una anàlisi més detallada del PIB amb les dades trimestrals, aquí tinguin en compte que la xifra del PIB és una quarta part de l’anual que he dit abans. Com poden veure, no hi ha caiguda del PIB en els darrers trimestres, amb posterioritat a l’u d’octubre de 2017 les coses han seguit igual com sempre, no hi ha un canvi de tendència destacable com volien que penséssim els de la campanya de la fugida de les 4.000 empreses.
En el següent gràfic analitzarem amb més detall el creixement de l’economia catalana. Els portaveus de l’estat espanyol ens van dir que la fugida d’empreses afectaria el creixement de Catalunya i encara avui en dia, dos anys després, la premsa de Madrid segueix publicant articles on es mira de justificar que el PIB de Catalunya baixa. En el Gràfic Núm.2 tenim el creixement trimestral del PIB de Catalunya comparat amb el PIB d’Espanya i hi podem veure clarament que la tendència de les dues línies és gairebé la mateixa. El PIB de Catalunya en els darrers trimestres ha crescut unes dècimes menys que el d’Espanya, però no s’ha distanciat de forma de forma destacada de les dades d’Espanya, i de cap manera s’ha acostat a la ratlla vermella que veuen al peu del gràfic, és necessària una estadística amb una dada per sota d’aquesta ratlla per poder dir que el PIB de Catalunya baixa, i per poder dir que hi ha recessió la dada negativa s’ha de mostrar durant tres mesos consecutius. El creixement de l’Economia de Catalunya segueix igual que sempre, depèn de la conjuntura econòmica i no s’aprecia ni de llunyl’efecte catastròfic que ens van voler fer creure els de la campanya de la fugida d’empreses.
Tota estadística econòmica s’ha d’analitzar com a tendència, una anàlisi puntual de dos o tres períodes pot portar a conclusions poc acurades. Amb la intenció de que el lector pugui fer una millor interpretació de la variació del creixement del PIB de Catalunya comparat amb el d’Espanya, el presento una sèrie de 14 anys al Gràfic Núm.3 on poden veure la variació del PIB anual des del primer trimestre de 2006. Com poden veure el PIB de Catalunya i Espanya segueixen una tendència similar amb petites variacions puntuals en algun trimestre. Així, el menor creixement del PIB de Catalunya de juliol de 2017 a setembre de 2018 no es pot interpretar com un efecte directe de la fugida d’empreses. Jo m’inclino més en buscar un efecte en el grau d’inversió pública del govern de Rajoy els anys 2017 i 2018 a Catalunya que en la fugida d’empreses des d’octubre de 2017.
La següent dada que analitzarem són els treballadors, hi ha vàries estadístiques a tenir en compte, la primera és el número de cotitzants a la Seguretat Social, és una dada que per la importància social que té el govern espanyol publica cada més a la web de la Seguretat Social. Com poden veure al Gràfic Núm.4 la fugida d’empreses de l’octubre de 2017 no ha fet variar la tendència del gràfic i per tant les empreses de Catalunya segueixen contractant i acomiadant com sempre: més cotitzants els mesos abans de l’estiu i menys a partir del mes d’agost. A l’agost de 2016 Catalunya tenia 3.174.840 cotitzants, a l’agost de 2017 eren 3.294.418 cotitzants (120 mil més), a l’agost de 2018 eren 3.375.401 cotitzants (81 mil més) i a l’agost de 2019 són 3.455.446 cotitzants (80 mil més). La fugida d’empreses no ha fet disminuir el nombre de treballadors i autònoms de cotitzen a la seguretat social a Catalunya. Qualsevol s’imaginaria que les empreses van marxar a les noves oficines i fàbriques de Madrid, València o Balears i els treballadors es van quedar treballant al carrer davant de les antigues oficines i fàbriques de Catalunya.
El número de cotitzants a la Seguretat Social pot variar per molts factors a més de la fugida d’empreses, principalment per la conjuntura econòmica, quan l’economia va bé les empreses contracten a més treballadors i quan hi ha crisi s’ha d’acomiadar treballadors per ajustar la producció a les noves demandes i per poder garantir la continuïtat del negoci i garantir la feina dels treballadors que queden, això ho explico perquè estem parlant de la feina de les persones i es un tema molt sensible a l’opinió pública, i és per això que la política en fa molt ús. Així, per a fer-nos una millor idea de l’efecte de la fugida d’empreses de Catalunya els presento el Gràfic Núm.5 on comparem l’evolució dels cotitzants a Catalunya amb els d’Espanya sense Catalunya que li direm Resta d’Espanya. Com poden veure,les dues línies segueixen la mateixa tendència temporal amb una lleugera pitjor posició de Catalunya vers la resta d’Espanya. El més important, que és per al que ens interessa el gràfic, és que no es pot apreciar una tendència clara en els darrers dos anys que ens indiqui que treballadors de Catalunya marxen a treballar a les noves seus de la resta d’Espanya, això s’hauria de veure en una baixada de la línia blava i una pujada simètrica de la línia vermella en el mateix període acompanyat del conseqüent manteniment de la diferència en el temps. En resum, els treballadors de Catalunya i els d’Espanya segueixen com sempre.
Seguidament analitzem la taxa d’atur. Els polítics i la premsa de Madrid van dir de tot perquè els catalans pensessin que amb la independència acabarien a l’atur, que la fugida d’empreses els afectaria directament amb la pèrdua de llocs de treball a Catalunya i que al contrari, a Espanya hi hauria més feina. Al següent gràfic tenim la taxa d’atur de Catalunya, d’Espanya i de la Resta d’Espanya sense Catalunya, són les dades de l’Enquesta de Població Activa que publica l’Institut Nacional d’Estadística cada trimestre, és una bona estadística i amb molta informació del mercat laboral espanyol. La taxa d’atur d’Espanya al segon trimestre de 2017 era del 17,22% mentre que la de Catalunya molt inferior del 13,2%; i avui en dia, dos anys després de la fugida d’empreses, la taxa d’atur d’Espanya és del 14,0% mentre que la de Catalunya segueix sent molt inferior del 11,2%. Com poden veure al Gràfic Núm.6 les taxes d’atur segueixen com sempre, el percentatge de persones aturades vers les persones actives (la taxa d’atur) segueix molt més baix a Catalunya que a Espanya i la resta d’Espanya sense Catalunya està encara pitjor. Podem afirmar que la fugida d’empreses de Catalunya no ha incrementat l’atur a Catalunya ni l’ha disminuït a la resta d’Espanya, les diferències de model de país segueixen com sempre.
La taxa d’atur segueix sent molt menys a Catalunya que a la resta d’Espanya
I parlant de model de país, els presento el Gràfic Núm.7, on poden comparar les taxes d’atur de Catalunya amb les de Madrid i d’Andalusia. El gràfic s’explica per sí sol. Aquesta és l’explicació del perquè del Dèficit Fiscal de Catalunya i dels desequilibris permanents en les polítiques de despesa i inversió de l’administració central de l’estat espanyol. També es pot apreciar que la frase feta en castellà “quienreparte se queda la mejorparte” té aquí. Podem veure que dels anys 2008 a 2014 la taxa d’atur de Madrid està considerablement per sota de la de Catalunya. Recordaran que quan he parlat de donar de baixa treballadors cotitzants he dit que és un tema sensible, doncs el pressupost públic té una funció molt important per compensar els cicles econòmics, i com veiem al gràfic, l’estat espanyol així ho aconsegueix fer a Madrid. El pes dels treballadors públics i de les polítiques de despesa pública per territoris faciliten que en èpoques de crisi s’acomiadin menys treballadors a la capital del país que a la resta de territoris d’Espanya. Bé, per finalitzar amb aquest gràfic, si han mirat amb detall el que passa just després de l’u d’octubre potser pensaran que han marxat empreses de Madrid cap a Catalunya, però no és així, el gràfic reflecteix que l’atur a finals de 2017 i durant el 2018 va anar millor a Catalunya que a la resta de zones d’Espanya. Així, la conclusió sobre l’efecte de la fugida d’empreses és que la taxa d’atur segueix com sempre: millor a Catalunya que a Espanya.
A continuació, i seguint amb l’explicació figurada que he fet dels treballadors que treballen als carrers de Catalunya, els presento el Gràfic Núm.8 encara més interessant. Si acceptem que han fugit 4.000 empreses de Catalunya, hi ha uns treballadors que segur que han marxat a la nova seu social i aquests són els directius, cada empresa,per petita que sigui,té un director general, un director d’operacions, un director d’administració i un director de vendes; a més,depenent de la dimensió de l’empresa tenen molts més directius com per exemple Banc de Sabadell que a la memòria de 2018 informa tenir 446 directius (344 homes i 102 dones) o Caixabank que amb un criteri diferent sens dubte, informa de 5.393 directius el 2018. El directius generalment treballen a les oficines centrals i quan una empresa fuig de Catalunya i es deixa els treballadors treballant al carrer, m’estranyaria molt que també deixi els directius al carrer dirigint. 4.000 empreses per 4 directius cada empresa són 16.000 directius que a finals de 2017 van marxar de Catalunya, aproximadament. Es poden imaginar la sorpresa quan sabem que avui,el segon trimestre de 2019 hi ha 114.600 directius més a Catalunya que n’havia el tercer trimestre de 2017 abans de l’u d’octubre. És cert que el primer trimestre del 2018 el nombre de directius de Catalunya va baixar en 12.900 respecte el trimestre anterior que és el dels fets, però es que el següent trimestre es va compensar amb un augment de 57.100 directius. Curiosament és Madrid que va perdre directius a l’octubre de 2017 amb un descens de 15.400 directius el quart trimestre de 2017. Explico aquestes petites dades perquè entenguin que una dada puntual d’un trimestre o d’un any comparat amb l’altre no és definitiva, el que importa és la tendència de les dades en el llarg termini. L’EPA publica les dades d’ocupats per ocupació (taula 4231) des de 2011, disculpin que el gràfic no té dades anteriors a la crisi de 2008. Podem concloure també en aquest cas que la fugida d’empreses no ha afectat el número de directors i gerents que treballen a Catalunya, la cosa segueix com sempre, amb una baixada continua des del 2011 igual que ha passat a la resta d’Espanya amb l’excepció de Madrid que es beneficia any rere any de la centralització de l’economia d’Espanya cap a la capital de l’estat.
Les empreses venen a Catalunya per motius reals i marxen a Madrid per real decret
La següent dada que analitzarem són les exportacions, es lògic pensar que si marxen 4.000 empreses les exportacions de Catalunya disminuiran, o perquè marxen les fàbriques o perquè marxen les oficines des d’on els comptables de la central emplenen els documents d’exportació. El Ministeri d’Industria Comerç i Turisme facilita les estadístiques d’exportacions en un portal conegut per DataComex, podem obtenir dades mensuals de Catalunya des de 1995 i en el Gràfic Núm.9 se les mostro totes mes a mes perquè així puguin veure clarament que les exportacions de Catalunya han pujat cada any excepte els anys de la crisi de 2008-2009-2010, de forma que queda clar que una crisi econòmica sí afecta les exportacions de Catalunya reduint-les respecte de l’any anterior. Al gràfic hi ha les dades mensuals en color blau i a més he afegit la mitja de 12 mesos de forma que es pot interpretar com una dada anual. Vistes les dades d’exportacions de Catalunya podem afirmar que la fugida d’empreses no ha fet disminuir les exportacions de Catalunya ni en la part de les empreses que ara omplen els papers d’exportació des de la seu central de Madrid.
Dema publicarem la segona part d’aquest reportatge fet amb l’ajuda de Josep Pedrol @JosepPedrol
