Hi ha herois molt pròxims que no són prou coneguts o fins i tot que passen desapercebuts per a les noves generacions. La directora Mar Targarona ha aportat el seu gra de sorra dedicant El fotógrafo de Mauthausen, que s’estrena aquest divendres, a Francesc Boix, el fotògraf i militant comunista que va estar pres a Mauthausen. De fet, va arriscar la seva vida per evitar la destrucció d’uns negatius fotogràfics que mostraven la crueltat que s’exercia dins dels murs. L’encarregat de posar-se a la pell de Boix és Mario Casas. En una entrevista a l’ACN, Casas ha assegurat que “Francesc Boix no està aquí ressaltat com aquell heroi que va ser un dia, a París, sí”.
El protagonista de la pel·lícula, interpretat per Mario Casas, amb l’ajuda d’un grup de presoners espanyols del camp de concentració, arrisca la seva vida i prepara la sortida del camp d’alguns dels negatius fotogràfics que mostren la crueltat que es vivia dins dels murs per part dels nazis. Les fotografies de Boix van ser determinants per aconseguir condemnar als alts càrrecs nazis durant els judicis de Núremberg, en els quals Boix va ser l’únic testimoni espanyol.
Casas ha explicat que Francesc Boix era “molt desconegut” i que aquí no està “ressaltat com aquell heroi que va ser un dia”, mentre que a París sí, “allí el van enterrar a un cementiri famós pels herois”. De fet, el 2017, les restes de Boix varen ser traslladades al Père-Lachaise. Tot i això, ha celebrat que ara han tingut l’oportunitat de tirar endavant aquesta pel·lícula per mostrar a la societat uns herois que “han canviat el transcurs de la història”.
La directora del llargmetratge, en la mateixa línia, ha assenyalat que la majoria d’espanyols no saben que hi va haver republicans als camps de concentració nazis. Aquesta història, ha dit, ajuda a donar a conèixer a tothom aquells fets i sobretot la figura de Boix, “que va ser aquest personatge llest i simpàtic, que va fer tot per sobreviure i per ajudar als que podia, així com documentar i que no es cremessin els negatius que després van servir per imputar molts caps nazis als judicis de Nuremberg”.
El famós actor quan va llegir el guió de la pel·lícula va veure clar que volia portar a la gran pantalla. Casas “necessitava” posar-se a la pell de Boix i saber “en una petita part que els hi va passar a aquests espanyols als camps de concentració”. Ha reconegut que hi ha personatges que se’ls treu del damunt ràpidament, però a Boix, ha dit, se l’estima molt: “Vaig simpatitzar molt amb ell i porto tatuat el seu número de pres al turmell perquè es quedi tatuat a la meva pell. Francesc Boix m’ha ensenyat la cerca de la llibertat, de la supervivència i de la lluita. Això ha de ser explicat i vist”, ha afegit.
Casas ha apuntat que la gran dificultat del personatge va ser la part física, ja que es va haver d’aprimar molt, perdent uns 12 quilograms. “Em vaig recloure molt a casa i sol i això t’afecta”. També va ser molt dura, ha explicat, la part emocional per haver d’interpretar el dolor, l’horror i “les barbaritats i atrocitats” que van veure els presos espanyols a Mauthausen.
Casas ha reconegut que no se sent amb un deure, però ha apuntat que hi ha un tipus de públic més jove que el segueix que potser no coneix aquestes històries dels espanyols als camps de concentració. Ha recalcat que “és important que coneguin què va passar, perquè per a molts aquestes històries són de ficció perquè ho hem vist al cine”.
“L’odi és nefast”
La directora ha apuntat que “és important saber que l’odi és nefast i que la ideologia nazi va ser repugnant i fastigosa i no és només que fossin dolents, sinó que van ser cruels i sàdics”, ha lamentat Targarona.
Pel que fa el rodatge, la directora ha explicat que les parts interiors van ser a Terrassa a uns platós amb decorats i els parts exteriors van ser a Budapest “perquè hi ha molta versemblança entre Hongria i Àustria, que és on està el camp”. La pel·lícula té sobretot en els seus exteriors un toc grisós, que gairebé sembla blanc i negre. Targarona ha declarat que volia que la imatge fos de molta qualitat i no fos amb molta postproducció. “Hi ha una feina darrera de vestuari i direcció d’art que tot semblés envellit i treballat i els actors, a part d’aprimar-se, la mica de maquillatge que porten ajuda a reconstruir aquesta època i aquesta angoixa i malson que va ser per a ells”.
