Aquest dimecres, la declaració de Jaume Mestre ha servit per evidenciar la doble vara de mesurar del Tribunal que jutja l’independentisme i de la Fiscalia, segons el bàndol de la trinxera d’on prové cada testimoni.
El responsable de Difusió Institucional de la Generalitat, des d’on precisament es va encarregar la publicitat del referèndum d’autodeterminació, ha respost en nombroses ocasions a les preguntes del Ministeri Fiscal amb un “no ho sé” o “no ho recordo amb exactitud”. Així, Mestre ha evitat respondre qüestions referents a la suposada malversació de fons públics, amb la que la Generalitat va encarregar a diverses empreses la creació i difusió del material publicitari, sòlid o audiovisual, de cara a l’1 d’octubre de 2017.
Una actitud que, curiosament, ha enervat al President del Tribunal, Manuel Marchena, abans que ningú altre. Amb una duresa fins ara no vista contra cap dels testimonis, el magistrat ha tallat l’interrogatori del Fiscal avisant-lo que el “fals testimoni” no s’aplica només a qui “no diu la veritat”, sinó que també el comet “qui altera el seu testimoni amb evasives i respostes inconnexes”. Fins i tot li ha arribat a llegir l’article del Codi Penal espanyol que regula aquest aspecte i ha recordat que, si se li decidís deduir testimoni, es podria arribar a condemnar a Jaume Mestre amb dos anys de presó.
Als testimonis de Fiscalia, màniga ampla
Aquesta porta que ha obert Marchena l’ha aprofitat immediatament el fiscal Jaime Moreno, que no ha dubtat a demanar que s’investigui Mestre en aquest sentit. El cas, però, és que fins ara ni el Tribunal ni el Ministeri Fiscal havien alçat la veu tot i que pel Suprem han passat diversos testimonis que, clarament, no han dit tota la veritat o, directament, han mentit.
Els casos més flagrants, l’exdelegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, l’expresident del Gobierno, Mariano Rajoy, la seva antiga mà dreta, Soraya Sáenz de Santamaría, o el Coronel de la Guàrdia Civil encarregat del dispositiu policial, Diego Pérez de los Cobos.
En el seu dia, Rajoy i Santamaría van espolsar-se qualsevol responsabilitat sobre les decisions policials i la violència dels agents espanyols als carrers de Catalunya, quan en el seu dia es van vantar d’haver aconseguit aturar o “escapçar” l’independentisme.
Alhora, Millo i De los Cobos van ser capaços d’assegurar que “no hi havia hagut càrregues policials”, que “si hi va haver violència, va ser per l’actitud agressiva dels manifestants” o, fins i tot, que si el 20 de setembre no hi va haver detinguts davant la Conselleria d’Economia, “va ser culpa dels Mossos, que van ser massa passius”.
A totes aquestes declaracions, ni els fiscals de Sala i, encara menys, el Tribunal que dirigeix Manuel Marchena van dir-ne absolutament res, assumint que el seu relat era suficientment acurat com per no avisar-los que estaven faltant a la veritat.
Tots contra Trapero
A tot això, el Suprem interrogarà demà – a les onze del matí, com a testimoni – el Major dels Mossos, Josep Lluís Trapero. El gran dubte és saber si declararà o no, tal vegada que està a l’espera de ser jutjat a l’Audiència Nacional per rebel·lió. Un testimoni que serà alhora acusat, ja que les declaracions de tots els comandaments policials i polítics que va proposar la Fiscalia no han dubtat a assenyalar-lo com un dels líders de l’independentisme.
Tots asseguren que va ser el principal responsable de “posar els Mossos al servei del Govern Puigdemont” i de “permetre la celebració del referèndum”. Això sí, els anteriors testimonis han argumentat que si es va dur a terme la votació arreu de Catalunya va ser perquè els agents catalans van preferir preservar la convivència abans que arrencar-se a carregar contra tot aquell que tingués intenció de votar.
Motivacions que enlloc serien motiu racional per acusar ningú de rebel·lió però que, segons la justícia i l’Estat de Dret espanyol, mereix ser penat amb 11 anys de presó.
