El director de Museu de Lleida, Josep Giralt, ha assegurat que el discurs museístic de l’equipament no prescindirà mai d’un ”tema capital” com l’art de Sixena per explicar les relacions territorials entre la Franja de Ponent, Lleida i la Corona d’Aragó. Un any després de la marxa de les 44 peces de Sixena amb l’entrada de la Guàrdia Civil al Museu, Giralt recorda en una entrevista a l’ACN que l’11 de desembre de 2017 va ser un dia ”molt dur” i que l’equip humà va quedar ”tocat”. Afegeix però, que les portes de l’equipament es van obrir i ”l’aire va tornar a entrar” gràcies al suport de la gent que es va concentrar a fora mentre va durar l’execució judicial. Giralt veu positiu l’interès internacional que ha despertat el museu després del cas Sixena.
Josep Giralt ha explicat que entre els mesos d’abril i maig de 2019 quedarà tancada la remodelació del Museu de Lleida després de la sortida de les peces de Sixena. ”Si ho podem tenir el 18 de maig, Dia Internacional dels Museus, seria fantàstic”, afegeix, però aquesta qüestió no només depèn de la idea ”que tenim al cap” sinó també dels pressupostos de la Generalitat, que en aquests moments encara no estan assegurats. Al museu tenen molt clar que la remodelació afectarà gran part del món gòtic. El que es vol explicar serà, no només del gòtic internacional i de Lleida com ”un lloc d’irradiació de grans artistes” sinó també de la Franja de Ponent com a ”concepte”. És en aquest sentit, que Giralt remarca que volen continuar explicant la Franja, a partir d’una ”peça que és clau”: la cadira de la priora de Sixena, que correspon a aquest moment i que no formava part de les obres en litigi amb l’Aragó.
L’espai gòtic, on ara encara hi ha les lleixes buides que exposaven els fèretres de les monges de Sixena, es reestructurarà tot, es mouran peces i hi haurà un canvi de discurs ”més assenyat, agrupant elements de forma temàtica, territorial i cronològica”. Les lleixes desapareixeran doncs i no es preveu que hi hagi cap ”record arquitectònic” del que hi havia. L’únic que no canviarà és el discurs de la Franja, i per tant, ”Sixena continuarà sent explicada perquè no volem prescindir d’un tema capital al Museu de Lleida”. Giralt afegeix que tenen peces suficients per explicar que al segle XV els pintors treballaven un dia a Lleida i l’altre a Benavarri o Barcelona per després acabar a Sixena.
Origen de les obres
Ara com ara totes les obres objecte d’aquesta remodelació provenen del dipòsit de Museu de Lleida perquè segons Giralt, encara no està tancada la ”política d’adquisicions” tot i que no nega que estan treballant per ”si pot existir alguna altra peça”. Afegeix que no els interessa cap obra en concret però reconeix que quan s’elabora un projecte museogràfic s’intenta veure si hi ha alguna ”peça no descoberta” en algun museu com el Nacional.
Giralt aposta perquè els museus generin un document de política d’adquisicions ja que és una de les ”qüestions més tèrboles” a la majoria dels museus de Catalunya. En aquest sentit, assegura que al de Lleida ja fa anys que estan treballant amb un document així per concretar com abordar les compres, les donacions, els préstecs, els acomodats o els dipòsits a llarg i a curt termini. Aquí, Giralt posa l’exemple del que va passar recentment amb la subhasta de la taula del retaule major de Mestre de Sixena que va aparèixer en una casa de subhastes de Suïssa. Els conservadors del Museu de Lleida la van identificar i detectar i el museu s’hi va dirigir però no van aconseguir-la. De l’experiència, Giralt n’extreu el fet que l’equip de conservadors sigui ”prou hàbil i expert” per detectar aquestes peces quan apareixen al mercat.
Augment de visitants
Arran de l’execució provisional de la sentència de l’art de Sixena hi ha hagut repunts de públic que ha visitat el Museu de Lleida, sobretot abans de la marxa de les peces i també els dies després. El públic va tenir una ”reacció positiva”, explica Giralt, i la prova és que a dia d’avui encara es conserven aquells objectes que la gent va dipositar en ”homenatge i record i solidaritat amb el Museu” a les lleixes buides. Aquests objectes es retiraran quan es comenci la remodelació i es documentaran com a fons de museu.
Després els visitants es van ”estabilitzar” però hi ha hagut propostes que han ajudat a que quan es faci el balanç de final d’any hi hagi un creixement molt rellevant de visitants sobretot després de canviar la programació d’exposicions temporals i portar a Lleida l’obra ‘Presos Polítics’ de Santiago Sierra arran de la censura a la Fira Arco de Madrid. Amb l’exposició es van superar els 7.000 visitants en dos mesos i també es van fer activitats que van generar una mitjana de 250 a 300 persones de públic.
Relleu internacional
”Ningú sap el que és una execució provisional”, afirma Giralt, i ”això va tensionar a tots els estaments públics, equips de museus, administracions consorciades i el públic”, que es va aplegar al voltant del Museu de Lleida la matinada de l’11 de desembre. Això va provocar que el museu es situés, no només a Catalunya i Espanya sinó també a nivell internacional. Giralt recorda com aquells dies el museu va sortir al ‘The Washington Post’ i altres diaris internacionals. Però lamenta que potser des del Museu de Lleida no van saber explicar prou bé el que passava o podia passar abans de l’execució provisional.
Malgrat tot, considera positiu que el museu s’hagi visualitzat després de l’execució provisional perquè permet despertar un interès que abans no hi era i també extrapolar el seu discurs, amb unes obres que van des de la Prehistòria fins a la Catedral Nova de Lleida.
”Ho vam intentar afrontar de la millor manera possible”
Giralt assenyala que van intentar afrontar la jornada de l’11-D de la ”millor manera possible” però que una vegada van marxar els agents judicials, els tècnics aragonesos i la Guàrdia Civil amb el camió carregat amb les 44 peces, van poder constatar que l’equip humà del Museu de Lleida ”estava tocat”. Portaven tota la nit tancats al museu i ningú es podia imaginar aquell desenllaç ”amb els extrems de veure una execució provisional amb l’entrada de les forces de seguretat per custodiar l’acció judicial”.
El camió va marxar i es van tancar les portes del Museu de Lleida, però al cap d’uns minuts es van tornar a obrir ”i l’aire va entrar de nou”. Giralt acompanyat del seu equip va sortir al carrer aplaudint al centenars de persones que havien estat donant suport i protestant també des de la matinada contra el trasllat de l’art. El director del museu recorda que aquell dia va recuperar l’hàbit de fumar, que feia anys que l’havia deixat, ”suposo que per canalitzar el neguit”; un neguit que sobretot el preocupava per si algun dels treballadors es podia veure afectat per l’acció judicial. L’endemà, la majoria del personal es va agafar festa perquè alguns portaven fins a 16 hores treballant. Josep Giralt va anar a treballar.
