El conflicte armat del Sàhara Occidental acumula milers de baixes entre la població que habitava els territoris afectats per l’ocupació marroquina. La comunitat refugiada als camps de Tindouf, a Algèria, té un cens de gairebé mig miler de persones desaparegudes, la majoria de les quals estimen que podrien haver mort. A banda, denuncia que l’exèrcit del Marroc ha col·locat mines antipersona en part dels terrenys, un fet que ha provocat 2.000 ferits i uns 400 morts per les seves explosions. Per tot plegat, els refugiats reclamen que se senyalitzin o es vigilin les zones afectades per evitar el pas de persones, i que la comunitat internacional intervingui per defensar els drets del poble refugiat.
La capital administrativa dels campaments de refugiats sahrauís, Rabouni, bull en diumenge, el segon dia de la setmana en el calendari musulmà però el primer oficialment laborable entre la comunitat procedent del Sàhara Occidental. Tot i això, no hi ha dies festius o laborables per la causa de molts dels habitants dels camps que no tenen notícies d’alguns dels seus familiars, desapareguts en els combats contra l’exèrcit del Marroc o per trobar-se en el territori en guerra.
Des de l’inici del conflicte, fa gairebé 48 anys, es calcula que han desaparegut 445 sahrauís, dels quals 350 podrien haver mort. La majoria dels desapareguts són dels territoris situats al nord: “Els supervivents expliquen les condicions extremes en què els tracten, amb tortures i maltractaments”, explica a l’ACN el president de l’Associació de Familiars de Presos i Desapareguts Sahrauís (AFAPREDESA), Abdeslam Omar Lahsen. Parla d’atrocitats com deixar morir nens o obligar mares a menjar carn dels seus nadons.
Una delegació de diputats i regidors del Parlament han visitat aquest diumenge l’entitat, en el primer desplaçament que organitza el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament i la Coordinadora Catalana d’Ajuntaments Solidaris amb el Poble Sahrauí als campaments de refugiats de Tindouf després de la pandèmia. Abdeslam Omar els acompanya per un petit recorregut per la seu de l’entitat, on un mur reclama la celebració d’un referèndum per poder reconèixer per la via legal la sobirania del poble sahrauí.
Des de l’any 2013 es duu a terme un procés d’exhumació amb l’ajuda d’experts del País Basc per trobar persones enterrades en el territori en conflicte, un procés que esperen poder seguir duent a terme: “Tenim 15 emplaçaments potencialment susceptibles de contenir cossos”, detalla.
Això no obstant, es mostra preocupat per l’actitud que assegura que té el Marroc, que denuncia que comet crims de guerra amb atacs a civils en zones alliberades, evitant l’accés lliure als observadors o al comitè internacional de la Creu Roja.
Identificació de cossos
Tan important com localitzar els punts amb possibles fosses és identificar-ne les restes. És per això que s’ha posat en marxa un procediment perquè els familiars amb persones desaparegudes puguin aportar el seu perfil genètic i poder-lo creuar amb les restes que es vagin trobant.
“Fins ara hem reunit 247 mostres de familiars afectats, perquè un cop tinguem la possibilitat d’accedir a les zones ocupades i es pugui procedir a les exhumacions, puguem identificar més fàcilment els cossos que hi trobem”, relata Abdeslam Omar.
El perill amagat
El poble refugiat sap que el retorn a la seva terra és un llarg camí en què es trobaran tota mena d’impediments. Un d’ells són les mines, que fins ara ja han provocat uns 2.000 ferits entre la comunitat sahrauí i aproximadament 400 morts.
Un d’aquests ferits és en Daha Bulahi, secretari general de l’Associació Sahrauí de Víctimes de Mines (ASAVIM). El 1994 treballava retirant mines a la ‘wilaya’ de Tifariti quan es va topar amb una que estava operativa.
“Tenia un accionador químic, amb dues substàncies separades per un vidre, i quan vaig veure que estava bé la vaig voler llançar i va explotar”, relata. La deflagració li va provocar amputacions en dos dits de la mà dreta i li va buidar l’ull esquerre, on li van posar una pròtesi a l’hospital, a Alger, després de ser evacuat d’urgència.
“Fa temps que denunciem la situació de les víctimes del Sàhara Occidental, el Marroc no col·labora per facilitar la mobilitat dels pastors o dels viatgers”, explica. Precisament, els més afectats són els encarregats del bestiar, però també altres homes i en menor mesura dones i algun nen, que es topen de manera causal amb algun d’aquests artefactes.
Denúncia internacional
D’acord amb el dret internacional, els països que hagin distribuït mines en terrenys en conflicte estan obligats a moure fitxa per evitar mals majors. “Haurien de posar senyals per advertir del perill o tenir l’espai sota vigilància contínua per evitar que persones o animals s’hi apropin, i això el Marroc no ho fa”, denuncia Bulahi.
Una petició similar fan des d’AFAPREDESA, tot reclamant que es reconegui els drets dels refugiats sahrauís. “Demanem al Marroc que compleixi amb els convenis de Ginebra, i a Espanya amb les obligacions pel que fa a la protecció del nostre poble contra qualsevol abús”, apunta Abdeslam Omar.
Assegura que no demana res que no figuri en una interlocutòria de l’Audiència Nacional espanyola de 2014 “firmada per l’actual ministre d’Interior, Fernanda Grande-Marlaska“, per protegir la població i els drets humans, i com també exigeix Nacions Unides. Mentre això no passa, diu, seguiran vetllant per trobar les persones fins ara desaparegudes, per donar-los descans a elles i també els seus familiars.
