Avui, dijous 27 de febrer és dijous gras. Un dia per atipar l’estómac i no tornar a menjar carn fins al Divendres Sant, dia que commemora la crucificació de Crist. Quaranta dies separen les dues dates. Abans, però, celebrem el Carnaval, la supressió de les classes socials i la diversió de tot el poble. Una festa que té dos protagonistes antagònics, el rei de Carnaval i la vella Quaresma. La rauxa i el sacrifici. La festa segueix el calendari lunar i per la seva naturalesa marca els tempos del món rural, representant el naixement i el sacrifici d’un déu.
L’origen del carnaval
A l’Edat Antiga les dionisíaques, eren les celebracions gregues en homenatge al déu Dionís. Un déu que té molta importància en ser contraposat a Apol·lo. El primer representava la rauxa i el segon el seny per simplificar. De la mateixa manera, Dionís il·lustrava el cicle de la vida (naixement, mort i resurrecció). Sempre a través dels estadis del raïm, de la rabassa al vi. Els rituals en honor al déu, cercaven l’alliberació de Bacus (Dionís) a través de la ingesta de vi per tal de poder ser iniciat. Un ritual que ha quedat a la memòria col·lectiva com a bacanal.
La bacanal va ser reprimida per l’autoritat romana vuitanta anys abans del naixement de Crist. Al llarg dels anys es va reformar el ritual i va passar a celebrar-se a mitjans de març, limitant-se el nombre de participants a tres i fent-lo coincidir amb la cereàlia. En caure l’Imperi, es va generalitzar la prohibició de disfressar-se a finals d’hivern, abolint el proto carnaval que eren les cerealias. Un fet que s’expressa al llibre Líber Poenitentialis de Canterbury, el 668. No serà fins al segle VII, quan la festa es delimita a quatre dies anteriors a la quaresma, desplaçant el remenen de les festes saturnals i cereàlia, acabant amb el significat pagà de les dues.
El carnestoltes de l’Edat Mitjana a l’Edat Moderna
El Carnestoltes a l’Edat Mitjana era una pausa del temps terrenal, en la que s’aturava el temps i es retornava a l’Edat d’Or que havia regnat el nostre planeta després de la creació. Recreant les cultures paganes a la fecunditat, un déu havia de morir i ressuscitar (com Dionís). Cosa que els cristians allarguen i parteixen el ritual en dues parts, separades per la quaresma. D’altra banda, les disfresses van associades al món animal i a la fecunditat. Nans, cabres, etc. Els diferents estaments socials s’invertien i s’obre una porta al món etern en què no hi havia ni obligacions, ni ordre social. Tot era lícit. Així va ser durant l’Edat Mitjana a Catalunya,
Amb l’arribada però de l’Edat Moderna, el Carnaval canvia com ho fa tota la societat. La contraposició entre el món terrenal i l’etern es dilueixen i la festa, es construeix sobre les normes socials del moment. L’escenari del mateix se separa. La festa ja no es construeix en un mateix lloc, sinó que se separen les celebracions burgeses i nobles a dins dels palaus i per la plebs a les places. D’altra banda les disfresses es construeixen sobre els personatges de la Comedia dell’Arte i s’introdueix el personatge del diable. Es considera que la festa és un pecat i per això hi comença a apareixer Satanàs.
L’escarni ara és doble. La plaça i el saló noble. Un fet que evidencia la nova consciència de classes. Els personatges propis del teatre italià passen a ser les disfresses habituals i s’introdueix el diable a la festa, expressant el fet que el Carnestoltes es comença a considerar un pecat en si mateix. El carnaval llavors, deixa d’estar lligat a les forces naturals i es converteix en una exhibició de sumptuositat.
La festa que va Franco va prohibir
El 1937 al territori dominat per Franco es va prohibir celebrar el Carnaval. La prohibició va durar tota la postguerra. Una censura que Cadis i Santa Cruz de Tenerife es va obviar en rebatejar-les com a Festes d’Hivern. Amb el pas dels anys, sobretot en ambients rurals la gent cantava coples pels carrers i en l’àmbit privat cada vegada van ser més habituals. Fins que als anys seixanta el règim es va relaxar en diferents polítiques públiques, tolerant el Carnaval. Amb la caiguda de Franco, el Carnaval tornarà a ser una tradició molt seguida a tot l’Estat, basada en la inversió dels ordres socials i la festa. Actualment, a Catalunya, Sitges i Solsona tenen fama d’organitzar festes públiques que atreuen milers de persones cada any.
