Cesáreo Gabaráin va ser un dels capellans espanyols que va tenir més reconeixement en el darrer segle. La història el recorda com un compositor de música religiosa i com a prelat personal del Papa Joan Pau II. Això no obstant, durant molts anys algunes entitats van ocultar que va ser un pederasta i que va agredir sistemàticament a infants en diferents col·legis religiosos, ocultant que va ser un depredador sexual que actuava com a capellà de l’Església.
Gabaráin va arribar a ser prelat del Papa, malgrat que ja hi havia denuncies a la seva contra, en un context en el qual no queda clar quin coneixement tenien les institucions de l’Església dels casos de violència sexual quan li van atorgar el títol honorífic de prelat. El pederasta depenia de l’Arzobispado de Madrid, que o bé no va fer cap mena de comprovació ni seguiment de la carrera de Gabaráin, o bé va encobrir a l’agressor sexual. Gabaráin va poder agredir amb impunitat, precisament perquè no depenia de Maristas de Chamberí i que el motiu de la seva expulsió no va transcendir.
Entre altres casos, Eduardo Mendoza va descriure com van intentar agredir a un company seu al Colegio de Maristas de Chamberí i, un cop tots els pares van presentar queixes, el director va decidir expulsar-lo quan es va posar en ferm l’amenaça de fer-ho públic. El capellà va estar treballant en altres col·legis en els quals va seguir agredint aprofitant la indefensió dels infants més petits.
Aquest fet desmunta la imatge de Gabaráin i descriu la complicitat d’algunes entitats de l’Església que van permetre que el capellà mai hagués de rendir comptes pels seus crims sexuals, ja que havia estat prelat del Papa i esdevingué una figura intocable.
