La catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l’arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles XIII al XIV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana, d’estil neogòtic, és moderna (segle XIX).
La catedral està dedicada a la Santa Creu, la seva advocació principal, i a santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d’acord amb la tradició cristianVII. La dedicació a santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral.
L’església paleocristiana
La basílica paleocristiana està documentada des del segle IV, ja que l’existència de bisbes de Barcelona es coneix des de mitjan segle IV. De fet, el document existent més antic és de l’any 343 i correspon al Concili de Sàrdica, al qual consta l’assistència del bisbe de Barcelona, Pretextat.A part, a partir del 599, al segon concili Tarraconensis de Barcelona, el cronista Joan de Bíclar va escriure les actes del concili, en què consta que la catedral paleocristiana està sota l’advocació de la Sanctae Crucis. Entrant pel soterrani del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, es poden visitar restes del baptisteri de la basílica paleocristiana (situat sota el rerecor de la catedral actual), amb una piscina octogonal. El baptisteri fou excavat per l’arqueòleg Frederic-Pau Verrié el 1965.
Les restes trobades de l’aula, que són bàsicament el paviment i l’arrencada de les columnes, van fer pensar que corresponien a la primitiva catedral, de tres naus (la planta típica de les basíliques romanes) disposades transversalment a l’actual, amb la capçalera al nord-est i els peus situats sota les capelles del costat de l’Evangeli (nord) de la catedral actual, però actualment se sap que aquesta aula basilical en realitat era una sala de recepció del palau episcopal, mentre que la catedral devia estar a sota de la catedral actual, i si no se n’han trobat restes, és perquè aquesta zona no ha estat excavada. Aquesta catedral va ser remodelada completament abans del segle IX i fou destruïda el 985 per la ràtzia d’Al-Mansur.
L’església romànica
La catedral romànica, consagrada el 18 de novembre de 1058 per l’arquebisbe de Narbona, fou construïda per impuls del bisbe Guislabert i tenia la mateixa orientació de la catedral actual.
Molt més petita que l’actual, de tres naus amb tres absis i sense creuer, tenia el campanar prop d’on ara hi ha el claustre. La seva ubicació coincideix amb l’actual, amb el presbiteri i la cripta al mateix lloc. Tenia un atri, que ocupava la meitat de l’espai actual del rerecor i les naus arribaven només fins a l’actual cor. Se n’ha localitzat part del basament de la porta principal, que també es pot veure entrant pel Museu d’Història de la Ciutat, i se n’ha localitzat algunes pedres aprofitades en la construcció dels fonaments de la catedral gòtica. Part de la porta principal o d’una porta lateral podria haver estat reaprofitada en la porta del claustre. D’aquesta mateixa època són els dos grans capitells corintis que sostenen l’ara de l’altar major.
La catedral gòtica
Les obres de construcció de la catedral gòtica es varen iniciar el maig de 1298, regnant Jaume el Just i sota el mandat episcopal de Bernat Pelegrí (1288-1300), començant per la capçalera, desmuntant alhora l’antiga catedral romànica i aprofitant-ne algun element, sobretot escultòric com possiblement les impostes de la porta de Sant Iu, que és la més antiga de la catedral.
Les obres no es van plantejar com la construcció d’una nova catedral sinó més aviat com una reforma i ampliació de la catedral romànica (…extensione et ampliatione nostre catedralis ecclesie…), que es va dur a terme per fases sense enderrocar mai completament el temple i seguint-lo fent servir per al culte durant tota la durada de l’obra, i fins i tot algunes parts de la catedral romànica van servir de bastida per construir la gòtica. Així, la catedral gòtica conserva el mateix eix que la romànica i el deambulatori està construït al voltant de l’absis romànic.
A la primera etapa es construeix l’absis, les capelles radials i la cripta del presbiteri que es va acabar el 1338 sent el mestre d’obres Jaume Fabre, primer arquitecte del qual es té notícies, durant el mandat del bisbe Ponç de Gualba (1303-1334). El 23 de juny de 1317 signava un contracte.
La segona etapa és el perllongament de les tres naus amb les seves capelles i finalment el cimbori cobert amb cassetonat de fusta, les capelles als peus del temple i el mur amb què es va tancar el 1420, tot esperant poder realitzar la façana, que ja estava traçada per Carles Galtés de Ruan (anomenat el Carlí) el 27 d’abril de 1408.
Es pot dir que les obres de la construcció gòtica van durar uns 150 anys i entre els mestres d’obra que van participar hi ha Bertran Riquer (1344), Bernat Roca (1358), Arnau Bargués (1397), Jaume Solà (1401), Bartomeu Gual (1413) i Andreu Escuder (1442). Darrerament s’ha pogut documentar l’existència d’un nou mestre major de les obres, anterior a l’activitat de Roca, anomenat Jaume Saragossa.
La façana neogòtica
L’any 1882, amb motiu de l’Exposició Universal convocada per al 1888, després de gairebé quatre-cents anys sense que s’hagués fet cap gran obra a la catedral, gràcies al promotor Manuel Girona i Agrafel i els seus germans es va convocar el concurs per a l’edificació de la façana, que establia com criteri que se seguís l’estil gòtic. La reforma va ser adjudicada a Josep Oriol Mestres, arquitecte titular de la catedral des de l’any 1855, que es va inspirar en les traces realitzades l’any 1408 per Carles Galtés de Ruan.
Font: Viquipèdia
