La Guerra dels Segadors (o Guerra de Separació o Secessió) fou un conflicte bèl·lic que afectà bona part del Principat de Catalunya entre els anys 1640 i 1652.
Catalunya es veié agreujada pel malestar que generà a diferents contrades catalanes la presència de tropes castellanes durant les guerres entre França i Espanya emmarcades en la Guerra dels Trenta Anys (1618 – 1648). Les tropes castellanes que havien entrat a Catalunya per combatre amb els francesos al Rosselló van causar grans mals al camp rural, actuant en determinats moments com un exèrcit d’ocupació.
Un altre detonant fou la crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (Generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les seves pretensions fiscals per sufragar les guerres en què estava immersa.
El comte-duc Olivares, primer ministre o favorit de Felip IV de Castella i III d’Aragó i Catalunya, estant obligat a cercar nous recursos financers per la corona per fer front a la política expansionista dels Àustries a Europa, proposà el 1626 un programa encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes com en diners. Era l’anomenada Unió d’armes, que atemptava contra el règim constitucional català i arrossegava els catalans a les guerres exteriors hispàniques.
L’any 1638, Pau Claris, conegut per la seva lluita contra els bisbes no catalans que sempre col·laboraven amb la corona, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat, mentre que Francesc de Tamarit era elegit diputat pel braç militar i Josep Miquel Quintana pel braç popular.
El mateix any, la caiguda d’Òpol i Salses en mans dels francesos i governades per batlles no catalans, que es rendiren, sembla, per suborn, accentuà la tensió entre la cort i el Principat. Encara que la campanya del Rosselló acabà amb la posterior recuperació de Salses el 28 de gener del 1640. Però malgrat les lleis catalanes, el rei, temorós de nous atacs francesos, ordenà que l’exèrcit hispànic restés sobre el país, alhora que era una càrrega fiscal sobre la pagesia i tot Catalunya en patí les conseqüències. Aquest fet comportà abusos de la soldadesca a la població i produí greus incidents a petits nuclis camperols com Sant Esteve de Palautordera, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, Palafrugell, etc. A poc a poc s’estengueren a les poblacions més grans, com a Barcelona, cap i casal, on també van intentar allotjar la tropa i el Consell de Cent, govern municipal, s’hi oposà fermament.
La primavera del 1640, Francesc de Tamarit fou empresonat per l’autoritat reial, acusat de no facilitar, des del seu càrrec, les lleves i els allotjaments. Camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig, possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i el posaren en llibertat juntament amb en Francesc Joan de Vergós i de Sorribes i Lleonard Serra.
El 7 de juny del mateix any, en el que es coneix com el Corpus de Sang, “La Revolta dels Segadors” es va iniciar a Sant Andreu de Palomar, quan els sometents de Sant Celoni de Blanes i pagesos de la Catalunya interior que baixaven a contractar-se per la sega van decidir marxar contra les forces del comte-duc Olivares, que es mantenien a Catalunya bo i acabada la guerra contra el francès i que saquejaven poblacions i violaven drets bàsics dels seus habitants. Escolliren per bandera el Sant Crist de la Parròquia de Sant Andreu del Palomar i s’enfilaren cap a Barcelona. Grups de segadors entraren de nou a la ciutat i s’originà un motí, en el qual fou assassinat (no del tot aclarit) el virrei Dalmau III de Queralt. Aquest fet marca l’inici del conflicte, que es converteix de seguida en una autèntica revolta social.
Nombroses reunions entre els consellers de Barcelona i els segadors revoltats tingueren lloc a la parròquia de Sant Andreu de Palomar. El 7 de setembre de 1640, els representants de la Generalitat de Catalunya van signar el Pacte de Ceret amb Bernard Du Plessis-Besançon, delegat per Armand Jean Du Plessis de Richelieu (el Cardenal Richelieu) en representació de Lluís XIII de França, pel qual Catalunya havia de rebre suport militar, se separaria de la monarquia hispànica i quedaria constituïda com a república lliure sota la protecció del rei francès.
El 16 de gener de 1641, davant l’alarmant penetració de l’exèrcit castellà després de la derrota a la batalla de Martorell, Barcelona es va preparar per defensar la ciutat de les tropes hispàniques des de Montjuïc. En aquesta situació, Pau Claris al capdavant de la Generalitat de Catalunya proclamà la República Catalana, amb l’adhesió de la burgesia urbana descontenta per la pressió fiscal i atorgant el desitjat conseller menestral al govern municipal de Barcelona, d’aquesta manera es va acordar una aliança político-militar amb França.
Amb les tropes castellanes allotjades ja a Sants, per tal d’obtenir l’ajuda necessària, sota les disposicions de la Junta de Guerra que es constituí a la ciutat de Barcelona, Catalunya es posava finalment sota l’obediència de Lluís XIII de França el 23 de gener de 1641 i la Generalitat obtingué una important victòria militar en la batalla de Montjuïc (26 de gener del 1641) que obligà l’exèrcit castellà del marquès de Los Vélez a retirar-se a Tarragona, on quedà assetjat durant mesos i fou rellevat com a virrei per Federico Colonna.
Font: Viquipèdia
