Ahir va morir Eduardo Arroyo, un dels pintors proscrits del franquisme. Va néixer a Madrid en plena Guerra Civil, el 21 de febrer del 1937. Tot i tenir la carrera de periodisme, en el seu exili de París va descobrir la pintura. Amb 23 anys exposava al Saló de Jove Pintura, en ell predominava la figuració narrativa, però la moda era l’art abstracte. La seva pintura reflecteix les vicissituds polítiques del segle XX, alhora que veu de la iconografia popular i la boxa. Eduard Arroyo així, es va situar en l’art pop polític, aconseguint una gran popularitat contrastada pel nombre de les seves exposicions. La seva pintura descriu i és exemple de la figuració narrativa.
Les seves opinions contràries a la dictadura, recolzades per obres com Los cuatro dictadores, que s’exposà a la III Biennal de París el 1963, feren que no pogués exposar a Espanya durant el franquisme. Tornà a Espanya el 1976 però les seves posicions no cediren a l’embat de la democràcia. Així obres com Carmen Amaya frie sardinas en el Waldrof Astoria (1988), on en respostes en forma d’aforisme, com “la cultura existeix?” o en la seva crítica a Nicolas Maduro. En aquest sentit va participar en la famosa exposició a la Biennal de Venècia del 1976 de denúncia del règim franquista. L’exposició s’ha recuperat recentment a l’IVAM, per homenatjar a una generació d’artistes que feren servir el seu art per lluitar contra el règim franquista.
També publicà novel·les com ara Treinta y cinco años después, el 1974, denúncia del règim franquista, així com feu el drama Batman el 1986. El 2009 publicà les seves memòries Minuta de un testamento. Durant els seus últims anys de vida va deixar d’exposar a Barcelona arran de la situació política del principat.
La seva figura ha estat recordada aquest últim dia amb reportatges i pàgines de diari. D’altra banda, personalitats de la res pública l’han recordat com ara Pedro Sànchez; què ho feia amb aquestes paraules a Twitter: Els artistes mai moren, la seva obra sempre perdura. “Eduardo Arryo ha estat una icona de l’art espanyol de l’últim segle”. El seu tarannà iconoclasta el portaren a declarar el 2013: “Si avui tingués 20 anys, no seria artista” o lacònicament es preguntava: “Quin serà el meu últim quadre?” en l’aniversari dels seus 80 anys.
