En Salah Jamal i l’Imad Tubassi són dos palestins que van arribar a Catalunya des de Nablus, a Cisjordània. El primer va marxar just després de la invasió israeliana de 1967. El segon fa només quatre mesos, arran de la guerra d’Israel a Gaza pels atacs de Hamàs del 7 d’octubre. Dues vides separades per cinc dècades d’ocupació que comparteixen el mateix sentiment d’expulsió en una entrevista a l’ACN. “Era impossible viure allà”, diu l’Imad, un palestí de 36 anys que va demanar visat a Espanya perquè Nablus era “insegur”. També els familiars d’en Salah, palestí de 72 anys i resident a Barcelona des de fa 55 anys, constaten l’empitjorament en l’últim any.
“Els israelians estan més rabiosos des del 7 d’octubre”, assegura en Salah, que acusa Tel-Aviv i el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, de cometre “el pitjor genocidi del segle XXI”.
En Salah va deixar Cisjordània per anar a estudiar medicina a Barcelona el 1969, però la decisió va estar marcada per l’ocupació d’Israel, que dos anys abans havia pres possessió de la península del Sinaí, la Franja de Gaza i Cisjordània, inclòs Jerusalem est, en la guerra dels Sis Dies, que va provar l’èxode de mig milió de palestins.
El Consell de Seguretat de l’ONU va exigir a Tel-Aviv la retirada, però l’ocupació militar no només continua més de cinc dècades després, sinó que l’expansió dels assentaments, els controls, la construcció del mur i, en els últims mesos, l’augment de les incursions militars per la guerra contra Hamàs continuen expulsant palestins mentre a Gaza en continuen morint pels bombardejos.
La vida a Cisjordània des del 7 d’octubre
Cinquanta-cinc anys després que en Salah deixés Nablus, l’èxode palestí a la seva ciutat s’intensifica. L’Imad va abandonar Nablus perquè no se sentia segur des de l’inici de la guerra a Gaza. “Està ple de soldats d’Israel, al matí a la nit, al vespre… És impossible viure allà, no és un país segur”, explica l’Imad. Amb perspectiva històrica, en Salah veu les represàlies pel 7 d’octubre com una “excusa” per executar el pla d’Israel: ocupar tot el territori palestí.
Fora de Palestina des de fa només quatre mesos, l’Imad almenys agraeix l’acollida que ha tingut a Barcelona i està satisfet del destí triat: “Catalunya és el millor lloc on podria haver anat”. “És una ciutat segura, la gent és molt amable i entén el conflicte”, afegeix. En els seus dos primers mesos a Catalunya va començar a aprendre el castellà. Un cop el domini, diu que començarà amb el català, “per tal de connectar amb la gent d’aquí”.
Escalada de violència
Els familiars de l’Imad li expliquen que la situació segueix malament, i que “són dies difícils”. Israel ha enviat tropes al sud del Líban i amenaça amb un contraatac a l’Iran pel llançament de míssils d’aquesta setmana.
En Salah tampoc rep bones notícies de Nablus des de fa un any. El 7 d’octubre del 2023 no s’imaginava el que acabaria passant. “Pensava que hi hauria una represàlia, com sempre, però arribar a aquesta situació de genocidi, de massacre, de bombardejar a tort i a dret… No pensava que aquesta barbaritat la podria cometre un estat que es vanta de ser demòcrata”.
La reacció d’Espanya i del món occidental
L’Imad sent que “Espanya és dels pocs països que dona suport a Palestina”. No va tenir problemes per rebre el visat “perquè Espanya recolza Palestina i, per tant, no dificulta la seva tramitació”, explica.
En canvi, en Salah, que ja porta 55 anys vivint a Barcelona, expressa una opinió més crítica amb Espanya. Ell preferiria que l’Estat aturés la venda d’armes a Israel al reconeixement de l’estat palestí. “Almenys així se salvarien vides immediatament”, assegura aquest històric membre de la comunitat palestina a Catalunya que just ha tret un llibre sobre el conflicte des del seu punt de vista personal.
Sigui com sigui, tots dos lamenten la inacció de la comunitat internacional davant del genocidi. “Ni els EUA, ni el Consell de Seguretat, ni el Tribunal de la Haia han pogut imposar un alto el foc. Ja m’estic començant a creure que són el poble elegit!”, diu en Salah, tot criticant que ningú li estigui parant els peus a Netanyahu.
