Dos de cada tres municipis no han registrat la construcció de cap nou habitatge social en 20 anys. Són dades de la secretaria d’Habitatge, que també mostren que el 2023 es van acabar 2.243 nous pisos de protecció oficial al país, la dada més alta des del 2012. Alhora, les sol·licituds per accedir-hi s’han triplicat en els últims deu anys fins les 46.608 l’any passat. El lloguer social representa l’1,7% del parc d’habitatge, segons el Govern, que preveu arribar a la mitjana europea del 9% el 2044. Agents del sector consultats per l’ACN són escèptics amb el compliment dels plans del Govern i es pregunten “qui ho farà”. D’altres lamenten que històricament els pisos socials s’han destinat a la venda i han acabat perdent el propòsit original.
Els 54.066 habitatges de lloguer social que constaven l’any 2019, segons les dades més recents del pla territorial sectorial de l’executiu, era un 1,74% de les 3.103.980 llars que es feien servir com a primera residència. D’aquest percentatge, pràcticament un terç són del parc públic gestionat per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya i un 29% més formen part del lloguer social d’ajuntaments, empreses públiques locals o entitats del tercer sector. Gairebé tota la resta són de titularitat privada amb un lloguer social, com els de la xarxa de mediació per al lloguer social (16%), els de bancs i entitats financeres bonificats per l’impost d’habitatges buits (13%), o els privats cedits i gestionats per l’Agència de l’Habitatge (7%).
Al conjunt d’Espanya, el lloguer social representa el 2,5% del parc d’habitatge, mentre que la mitjana europea és del 9%, segons dades que també recull el pla territorial. El ventall és molt ampli, des de Grècia o Xipre on el percentatge és zero, fins a Dinamarca (21%), Àustria (24%) o els Països Baixos (30%), on se supera la resta de països de la UE.
Pèrdua de pisos protegits
En una entrevista a l’ACN, la presidenta de la fundació Hàbitat 3 i de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona (O-HB), Carme Trilla, explica que Catalunya arrossega un segle de construcció d’habitatge públic “però destinat a la venda, i no al lloguer”, cosa que, segons ella, també ha passat amb l’habitatge de protecció oficial (HPO) privat. Així, un cop canviava de mans, la llar ja era lliure, cosa que “no s’entén” a l’estranger, on l’habitatge sempre se sol mantenir protegit perquè es fa servir per a lloguer. Trilla explica que si aquests pisos continuessin amb el seu propòsit original, Espanya tindria “el parc més gran d’HPO d’Europa”.
En la mateixa línia, la portaveu del Sindicat de Llogateres, Carme Arcarazo, creu que el problema ha estat que s’ha fet “inversió en habitatge protegit però que després es privatitza i no compleix amb cap funció d’interès general”. Segons ella, construir-ne sempre és “bona notícia” però el que és “elemental” és que el que ja existeix “no es privatitzi”.
El model públic-privat que s’ha tirat endavant històricament, segons ella “és un desastre”, ja que la part privada “només busca augmentar els seus beneficis” mentre que el sector públic “és el que acaba carregant amb els costos”.
116.196 llars amb alguna protecció, més del 60% a l’àrea metropolitana
En conjunt, les llars que gaudeixen d’algun tipus de protecció, ja siguin de lloguer, de compra o de cessió d’ús, es quantifiquen en 116.196 a finals del 2023 –comptant només aquelles que han rebut aquesta qualificació a partir del 1993. Vuit de cada deu d’aquestes són de promotors privats o públics –a parts iguals–, mentre que la resta són projectes de cooperatives o de promotors sense ànim de lucre.
Barcelona és el municipi que n’aplega més (21.909), a molta distància de Sabadell (6.075), Terrassa (3.779) i Lleida (3.729). L’Hospitalet de Llobregat (3.603), Badalona (3.099) i Tarragona (2.531) els segueixen. Tenint en compte les proporcions de població, el municipi de més de 5.000 habitants amb una taxa més alta és Guissona, amb 79 habitatges de protecció per cada 1.000 habitants. Amposta (74), Súria (62), Sant Adrià de Besòs (51) i Montmeló (50) també tenen unes taxes altes.
La proporció de llars assequibles a cadascun dels àmbits territorials és força equivalent a la població; amb tot, amb un 8,5% del total, les comarques gironines estan per sota del seu pes en el nombre d’habitants de Catalunya (10%), cosa que també succeeix en menor mesura a l’àmbit metropolità, comarques centrals i Penedès. En canvi, les Terres de l’Ebre acumulen el 4,4% dels habitatges protegits però només el 2,3% de la població del país, i a Ponent la diferència en positiu és similar.
El 2023, l’any amb més construcció d’habitatge social en una dècada, però lluny dels sol·licitants d’HPO
L’any passat es van començar a edificar 3.491 habitatges amb protecció i se’n van acabar 2.243, aproximadament un 16% del total de les 13.760 llars que es van estrenar durant el mateix any. El ritme de construcció tant d’habitatges socials com de lliures és el més alt des de principis de la dècada passada, quan el sector estava ja caient en picat després dels anys de la bombolla.
En qualsevol cas, les dades, de la secretaria d’Habitatge, també mostren que gairebé dos de cada tres municipis no registren cap construcció de protecció oficial com a mínim en les últimes dues dècades. I, de fet, en 407 de les 947 poblacions que té el país no hi consta cap llar amb aquesta qualificació, com a mínim entre les edificades a partir del 1993.
En una conversa amb l’ACN, el president de l’Associació de Promotors de Catalunya (APCE), Xavier Vilajoana, explica que un dels condicionants que es troben per tirar endavant projectes socials. “No pot ser que els permisos pre i post construcció triguin més que la pròpia construcció de l’edifici”, diu. “Això no ens ho podem permetre”, afegeix.
Sobre la llicència d’obres bàsica anunciada pel govern que ha de servir per reduir a la meitat el temps per construir HPO, Vilajoana explica que “sí que pot servir per accelerar” els processos. Però creu que en el cas dels pisos destinats a compra un model similar seria “més complicat” perquè és difícil que els promotors “se la juguin” si, després de tenir la llicència d’obres bàsica, hi ha canvis respecte a la definitiva a causa d’una potencial reclamació d’un tercer.
Amb tot, l’interès per aconseguir viure a un lloc de manera assequible és creixent, un altre dels símptomes de la crisi de l’habitatge: el 2023, el Registre de Sol·licitants d’HPO va incorporar 46.608 unitats de convivència, la xifra més alta en un sol any des que hi ha dades. Cinc anys abans, la xifra de nous sol·licitants va ser de 26.032 i, el 2013, de 16.853.
En total, a 31 de desembre del 2023, constaven 92.445 inscrits al registre –pràcticament la meitat dels sol·licitants era una persona sola, i una quarta part, dues persones. Al voltant d’un de cada quatre persones apuntades a les llistes són de nacionalitat estrangera i, un 47% del total tenen un interval de renda inferior al 93% de l’Indicador de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC). Aquest índex estava marcat en uns ingressos de 717 euros mensuals l’any passat, així que pràcticament la meitat de sol·licitants declarava una renda inferior a 666 euros.
Plans de 275.000 pisos de lloguer social més en 20 anys, més que mai cada any
El president de la Generalitat, Salvador Illa, va anunciar durant el debat de política general la incorporació de 50.000 pisos públics fins el 2030 en el marc d’un nou programa d’habitatge. La promesa va en la línia del que demana el Pla territorial sectorial d’habitatge, que parla de 275.000 pisos socials en les properes dues dècades –d’aquests, es calcula que en caldran 166.500 de nous, mentre que la resta han de venir d’adquisicions de propietats, per exemple de bancs, o bé via mobilització del parc existent cap al lloguer social.
Tant els 50.000 pisos públics en sis anys com els 166.500 en 20 anys promesos suposen una mitjana d’uns 8.300 habitatges cada any, una xifra a què no s’ha arribat mai, com a mínim des que hi ha dades, el 2002 –ni tant sols durant la primera dècada d’aquest segle, quan se’n construïen una mitjana d’uns 5.000 per any. Durant aquells anys, el volum total d’habitatges nous era molt més alt que ara, ja que va arribar a 70.000 l’any. Amb el ritme de construcció actual, els plans del Govern suposarien que un 60% de les llars que s’estrenessin cada any serien socials.
El pla és “l’instrument essencial” de planificació territorial que preveu la llei d’habitatge del 2007. Malgrat que la legislació exigia que estigués en marxa un any després, el pla s’ha aprovat aquest octubre, 17 anys després de l’entrada en vigor de la llei.
Per Carme Arcarazo, del Sindicat de Llogateres, amb el ritme de construcció actual no s’arribaria als nivells de, per exemple, Viena, fins l’any 2681, “d’aquí a 27 generacions”. Segons ella, el 98% de l’habitatge està en mans privades, així que cal fer esforços “titànics” per tenir més habitatge públic, però sobretot cal “intervenir el mercat privat” perquè està “ple d’especuladors que doblen preus a mesura que poden”.
El sector recela de l’anunci de 50.000 pisos socials d’Illa
Encara sobre l’anunci d’Illa, el gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, Òscar Gorgues, n’ha aplaudit les “intencions”, però demana més detalls sobre les localitzacions, tant els municipis com els solars. “Si no sabem quins terrenys són i en quina fase estan, difícilment podrem calibrar si es podrà executar”, comenta en una entrevista a l’ACN, posant en dubte que els 50.000 habitatges estiguin a punt el 2030.
A més, també afegeix un però pel que fa el finançament dels projectes. “Hem de tenir recursos per a fer-ho, perquè l’administració no està sobrada de recursos”, expressa. I a més, segons ell, els promotors privats “difícilment” tiraran endavant construccions degut a la “inseguretat jurídica” a què, al seu parer, estan subjectes. Gorgues creu que se’ls demanen molts requeriments i els “costos urbanístics” són alts. Així, “gairebé només” l’administració n’impulsa, però “no té recursos ni personals, ni materials, ni financers”.
En la mateixa línia, el director d’Estudis i portaveu de Pisos.com, Ferran Font, també recela dels plans anunciats pel cap de l’executiu. “El que s’ha construït fins ara d’habitatge públic a Barcelona i Catalunya és una ínfima part d’aquest anunci”, emfatitza a l’ACN. De fet, creu que “s’ha de recórrer molt camí” tenint en compte que cada trimestre es finalitzen unes 4.000 llars al país en total. Font justifica la incertesa de “com es tirarà endavant” tenint en compte que “on està més tensionat el mercat és on hi ha poca disposició de sòl”.
Així com Gorgues, també es pregunta “qui ho farà”, si el sector públic té capacitat de fer-ho, si s’incentivarà als privats, i com es resol la “falta de mà d’obra important”. En conjunt, a curt termini es mostra “escèptic” i també alerta del perill d’un potencial xoc de competències” amb altres administracions.
“Poc o molt, els promotors hi han de guanyar alguna cosa”
Xavier Vilajoana, el representant dels promotors, aplaudeix l’anunci però també diu que en altres ocasions aquestes promeses “no s’han acabat complint”. “La música que sona és bona, però ara el que s’ha de fer és posar-s’hi”, ha emfatitzat, cridant tant a l’administració espanyola, com a la catalana i a les locals a implicar-s’hi.
També expressa dubtes sobre el 50% de sòl que s’haurà de reservar per a la protecció pública en sòl urbanitzable delimitat de zones tensionades, segons marca el pla territorial. Segons ell, “és absolutament imprescindible” que els promotors s’hi puguin “guanyar la vida” construint pisos. “Poc o molt, però hi ha de guanyar alguna cosa, perquè és que si no, no es faran”, remarca qüestionant la viabilitat de la mesura. “Sembla que les empreses del sector hagin d’estar disposades a fer la tasca social que li correspon a l’administració pública”, rebla.
El contrapunt de l’escepticisme el posa Carme Trilla, que diu que és “versemblant” que es posin a disposició 50.000 habitatges per lloguer social el 2030, “si s’aproven els pressupostos” d’aquest any. I ha recordat que aquests pisos no són tots de nova construcció, sinó que també poden ser adquisicions de la Generalitat d’immobles que ja existeixen o altres fórmules.
