La sobirania del Parlament ha quedat en qüestió després del cas Juvillà. Fa 19 anys una altra cambra ja es va trobar en una situació similar. El 2003 el president del Parlament Basc, Juan Mari Atutxa (PNB), sí que va desobeir el Suprem en rebutjar dissoldre Sozialista Abertzaleak per garantir la sobirania de la cambra. Tot i la pressió judicial, cap funcionari va ser investigat. Atutxa va ser inhabilitat, però Estrasburg el va absoldre. A Catalunya, en canvi, Pau Juvillà (CUP) ha perdut l’escó després que la presidenta del Parlament, Laura Borràs (Junts), acatés la sentència de la JEC i culpés ERC i CUP de “no voler desobeir”. L’expresident del Govern Quim Torra també va perdre l’acta el 2020 amb Roger Torrent a la presidència de la cambra.
A les eleccions del 13 de maig de 2001 al Parlament Basc, la candidatura abertzale d’Euskal Herritarrok (EH), amb Arnaldo Otegi de candidat, va obtenir 7 escons. Després de l’aprovació de la Llei de Partits (abril de 2002), amb el suport del PP -al govern- i PSOE, el Tribunal Suprem va il·legalitzar EH. El grup parlamentari havia adoptat unes setmanes abans el nom de Sozialista Abertzaleak. El Suprem va ordenar al Parlament Basc la dissolució del grup, una petició que també va rebre el suport de PP i PSOE. Però Atutxa i la Mesa de la cambra s’hi van oposar, argumentant que calia “diferenciar” entre els partits i els grups parlamentaris, escollits per la ciutadania a les urnes.
El reglament parlamentari
L’ACN ha parlat amb l’entorn més proper d’Atutxa (Bizkaia, 1941), que subratlla que el qui va ser president de l’Eusko Legebiltzarra -la cambra basca- no va desobeir el Suprem, sinó que va obeir el reglament parlamentari. Una frase que, per cert, el sobiranisme català també ha dit i repetit en múltiples ocasions els darrers anys. Atutxa va comunicar al Suprem que aquella resolució era il·legal, perquè el reglament del Parlament Basc no contemplava -tampoc ara- cap causa de dissolució d’un grup aliena a la voluntat dels seus membres.
Per dotar-se de més raó, Atutxa va demanar un informe als serveis jurídics de la cambra, i els lletrats també es van remetre al que deia el reglament. El president parlamentari va proposar, aleshores, modificar el reglament per afegir un nou capítol que permetés dissoldre un grup parlamentari per l’ordre d’un jutge. Però ho va sotmetre a la validació de la Mesa, que va rebutjar la reforma del reglament.
El sindicat d’extrema dreta Manos Limpias va denunciar Atutxa i els membres de la Mesa Gorka Knörr i Kontxi Bilbao per desobediència, però el Tribunal Suprem de Justícia del país Basc (TSJPB) els va absoldre el 2007. Manos Limpias ho va recórrer al Suprem, que va assumir la causa, i el gener de 2008 va condemnar Atutxa a un any i mig d’inhabilitació i una multa de 18.000 euros, i a Knörr i Bilbao a un any d’inhabilitació i una multa de 12.000 euros cadascú. Tots tres van recórrer la sentència al Tribunal de Drets Humans (TEDH).
El juny de 2017 Estrasburg va anul·lar la sentència, i va condemnar Espanya per no haver garantit un judici just als tres afectats. Atutxa va demanar només un euro d’indemnització a l’Estat: “La justícia espanyola no té prou diners per comprar la seva dignitat”, va dir aleshores el president del PNB, Andoni Ortuzar.
Atutxa i la sobirania del Parlament
El president de la cambra basca de seguida va entendre que el Suprem pretenia carregar-se la separació de poders. L’entorn d’Atutxa, consultat aquesta setmana per l’ACN, concreta que el president de l’Eusko Legebiltzarra veia “antidemocràtic, aberrant i facciós” aquesta “ingerència” del poder judicial. El dirigent del PNB ja veia el 2003 que la justícia espanyola “preparava la cuina” de “l’abatiment” del poder legislatiu de cambres parlamentàries com la d’Euskadi o Catalunya. I per això va decidir no acatar la sentència del Suprem.
El tribunal va “amenaçar” funcionaris, lletrats i interventors de la cambra. El lletrat major del Parlament Basc, Eduardo Mancisidor, va acabar dimitint per les pressions del Suprem. L’aleshores delegat del govern espanyol a Euskadi, Enrique Villar (PP), va afirmar que el lletrat major era col·laborador d’ETA, només perquè va defensar que el reglament parlamentari no contemplava la sentència del Suprem de dissoldre el grup de Sozialista Abertzaleak.
El cercle de confiança d’Atutxa assegura a l’ACN que, després de la dimissió de Mancisidor, el president parlamentari “va assumir totes les conseqüències”. No va designar cap altre lletrat major, i Atutxa es va fer càrrec de totes les responsabilitats polítiques per tal de defensar la divisió de poders i la sobirania de la cambra. El president parlamentari va arribar a signar ell documents que havien de firmar els funcionaris, per tal de no posar-los en risc. Al final, cap lletrat ni funcionari no va ser investigat ni condemnat. I Sozialista Abertzaleak va acabar la legislatura com a grup parlamentari.
Diferències amb el cas Juvillà
Tot i que entre el cas Atutxa i el cas Juvillà hi ha algunes similituds, també hi ha diferències que cal tenir en compte. El propi entorn d’Atutxa ho remarca, i subratlla que al president parlamentari basc no li demanaven penes de presó. Els precedents del cas Torra (Junts), sota la presidència de Torrent (ERC), i la sentència de l’1-O fixen uns precedents més contundents.
D’altra banda, assumir el 2003 la dissolució del grup de Sozialista Abertzaleak hauria comportat que els seus 7 membres passessin al Grup Mixt, sense perdre l’acta. En canvi, el cas Juvillà implicava més funcionaris del Parlament perquè sí que implicava la pèrdua de l’escó del diputat anticapitalista. Tal com ha acabat passant.
La diferència dels òrgans implicats també és rellevant, en aquest sentit: la “ingerència” a la sobirania parlamentària del cas Atutxa era del Suprem i el TSJPB i, en el cas Juvillà, la “intromissió” era administrativa, per part de la JEC.
Quasi dues dècades separen els casos Atutxa i Juvillà, amb uns resultats diversos més que notoris. Amb la pregunta a l’aire -encara no se li ha pogut formular- de si Borràs i el Parlament de Catalunya tenien més marge per defensar l’escó de Juvillà, i Torrent de protegir l’acta de Torra. I de quina implicació haguessin tingut els funcionaris de la cambra.
