El sac
En sortir del pub, em vaig ajupir i vaig donar mitja lliura a un rodamon. Des de la meva finestra de l’habitació, alguna vegada l’havia vist que furgava a les bosses d’un contenidor. Aquest cop va ser diferent perquè, en donar-li la moneda, ell em va mirar als ulls i vaig quedar paralitzat. No m’ho podia creure, però la mirada em resultava familiar, ja que l’havia vist a casa d’en Thomas, el qual, d’ençà del final de secundària, ni continuà estudis ni treballà. Es va habituar a no fotre res i a beure cada cop més. No s’entenia amb el pare amb qui s’enfrontava i discutia. S’aprofitava d’un pare més aviat feble i amb un bon passar. Es va convertir en un tipus molt cínic. Li vaig insistir que s’havia de dirigir al pare amb més respecte i que havien d’acudir a un psicòleg o a un altre professional perquè els ajudés a solucionar el problema. No em va fer gota cas. Jeremy, el pare, se’n va atipar i va desaparèixer encara que no me l’imaginava vivint al carrer. Increïble que algú tan bona posició, hagi acabat així.
Quan li vaig donar la lliura, en Thomas i jo havíem sortit del pub. Vam beure cerveses, sobretot ell que va acabar tan borratxo que no va reconèixer en Jeremy, que romania amb la cara ajupida i assegut a la vorera al costat de la paret. Per protegir-se del fred, posava les cames dins del sac de dormir. Un transeünt li va donar uns penics, però ni això ni la meva mitja lliura era suficient compassió. Davant la sorpresa, en Thomas es va treure la titola i va pixar damunt del sac. Em va enrabiar tant que, agafant-lo del jersei el vaig sacsejar i li vaig donar cops de puny. De seguida, va arribar la policia, ens va portar a comissaria i també al rodamon encara que ben mirat ell no hi tenia res a veure, però va rebre ajudes. En saber-se les identitats, el fill es va agenollar i va plorar davant Jeremy clamant perdó.
© Joan Guerola, 2023
