El deu a l’esquena 8
(experiment de realisme màgic)
Vuitena part
Mentrestant, el deu continuà veloç, oh, oh, oh! Les cèl·lules de cervell, que treballaven com els pistons del motor d’un Maclaren, li van permetre actuar de pressa i el van ajudar a llançar amb l’esquerra d’ales d’àngel un fort xut imparable des del pic de l’àrea i que esdevingué una canonada mitjanament rasa, enganxada a la base del pal dret. Anava a una velocitat que va ferir l’aire i el feu plorar. Ella entrà amb rapidesa perforant el silenci de la xarxa.
El porter, en plena desesperació, anava totalment extraviat en un laberint remogut d’aigua fins que es va agafar a un dels pals de la porteria per salvar-se com un mariner ho fa d’un pal del vaixell que s’enfonsa. Tot seguit, va donar passets per recollir-la d’allà d’on més li dol a ell. Com que estava rabiüt li va donar un cop de peu que la va enviar cap amunt i segur que no baixar. Hom podria assegurar que s’estavellà contra la cua d’un avió que es posà a jugar amb ella ni que fos un dofí. O potser se la passaven els núvols entre ells i organitzaren un partit: núvols blancs contra foscos. El cert és que la pilota no baixà del cel.
Continuarà
© del conte: Joan Guerola, 2022
Joan Guerola
