El deu a l’esquena 7
(experiment de realisme màgic)
Setena part
Un jugador rival perdé la pilota i malament rai perquè, mal que li pesi la malaguanyada pèrdua, anà a peus d’un company del deu. La hi passà i, amb les seves cames curtes per bé que fermes i amb la duresa del tronc d’un plataner, i les botes blanques tan ben fixades a l’herba que se li havien tenyit de verd, inicià un particular eslàlom i esprintà com un coiot. Alhora, el remoreig del públic semblava com el d’altres públics, però no, ja que, bocabadats, se’ls tallava l’alè i els sospirs d’admiració augmentaven cada volta més per la inversemblança del que veien. Mentrestant, per al deu com si no hi hagués ningú, continuant veloç.
Va córrer darrere del vent, o millor encara el vent i ell s’ajuntaren per semblar una ràfega. Regatejà en sec i d’una manera tan brutal que esparracà i esmicolà tres contraris com una ratxa gelada que els escombrava l’ànima. Déu n’hi do, art pur el que feia amb la pilota i amb els companys durant un partit. Les seves trepitjades s’enfonsaven en el ressò del seu nom que quasi en falset corejava el públic del vespre. Els ressons, que tenien por que alguna brisa se’ls emportés en plena nit, suraven en l’aire i ho escodrinyaven tot en l’estadi. Per si de cas, ell a la seva feina, ja que sorprengué l’altre equip amb la defensa descomposta, els conquistava el territori més de pressa que un emperador mongol. Gairebé es podia assegurar que es palpava el pànic del porter i el temor que se li venia al damunt; amb veu aspra escridassava els seus tirant-los llamps i pestes: atureu-lo!, Atureu-lo! Coi, feu-lo caure! La temença se li barrejava amb la impotència i anava com un nàufrag que no volia caure en mans d’uns pirates i que sols somiava amb sirenes que el vindrien a rescatar.
Continuarà
© del conte: Joan Guerola, 2021
Joan Guerola
