El deu a l’esquena 6
(experiment de realisme màgic)
Sisena part
Els rivals es feren la il·lusió que encara podien empatar i no els cabia en la imaginació el que els podia succeir. De seguida veieren com el deu s’associava amb altres jugadors. Feu un canvi de joc amb una passada mil·limètrica en diagonal al fons de l’altra banda del camp per donar la pilota al peu de l’extrem esquerre que corregué fins a la línia de fons, regatejà un contrari i, abans es presentessin més defenses, la centrà a un tercer company que llençà un xut sec i l’estavellà al pal dret de la porteria. El deu, que semblava aparèixer en el moment escaient, la recollí rebotada al mig d’un laberint de coral que feia la defensa, llavors amb rapidesa, feu unes fintes aconseguí despistar els adversaris per acabar amb un toc suau enviant-la dins del silenci de la porteria. Assaborí les abraçades de felicitacions amb una mitja rialleta, però no digué res, ja que es dedicà a repassar les explicacions de l’entrenador: fes el que et doni la vingui de gust, però no oblidis associar-te amb passis curts i rondos per tenir la possessió, i també fer desmarcatges per rebre passades verticals.
Va seguir el partit amb joc al mig del camp i algun contraatac de l’equip rival. Ell degué pensar que tants esforços acumulats per guanyar el partit i poder perdre de sobte amb un coi de penal estúpid o injust, malament rai. Com que feia olor de retallar el resultat, i que el rival els pogués a arraconar a l’àrea, s’havia de fer alguna cosa. No volia balafiar el resultat i s’estimà més apoderar-se del partit encara més, com el sol s’apodera de la terra.
Continuarà
© del conte: Joan Guerola, 2021
Joan Guerola
