El deu a l’esquena 3
(experiment de realisme màgic)
Tercera part
El malparit girà cua per un costat, però tot d’una, sense més ni més, feu mitja volta per enganyar-los i s’esfumà per l’altre cantó de pressa. Els dos primers que havien llepat, els deixà clavats, gairebé tirats com parracs en la gespa. Eludí els dos rivals com si fossin cons, així començà a desendollar l’altre equip. Era evident que els dos es degueren sentir força desgraciats, com per quedar deprimits, de debò. Qui el va parir, anem per ell! Com que no van voler passar vergonya, més valia aixecar-se de pressa per no endarrerir-se. Anaren a ajudar els companys de defensa. Amb prou feines hi podien fer res, ja que no enxamparien al deu a qui, amb els músculs ben instruïts d’unes cames curtes, veieren allunyar-se veloç per la seva banda. Inversemblant. Com si s’estigués recordant com driblava en el seu barri amb l’alegria d’un nen sobre un fangar.
Continuava corrent a tal velocitat que el vent li doblava el serrell. Aviat seria a la quinta forca i amb prou feines li quedaria camp. En paral·lel l’atmosfera li proporcionà més volum d’oxigen perquè no es quedés sense subministrament. A voltes passava quan es patia un temporal de pluja o de neu. Per casualitat, els jugadors driblats cregueren que els companys serien més enginyosos atrapant-lo amb un tros de formatge o algun recurs similar, ja que s’assemblava a un ratolí. No obstant això, amb els ulls en la pilota cada vegada corria més i més endimoniat, amb tal facilitat i rapidesa que ja només albiraven una mota de pols en l’herba tan inapreciable que quasi havia desaparegut. Amb lleus fintes esquivà puntades de peu, segur que hauria vist les estrelles si no tingués les canyelleres i malament rai. Ell no s’emprenyà mal que els pesi als contraris. Rebé empentes, estirades de samarreta i arraps que li arrencaren els cabells i quedaren surant fins que pujaren amb lentitud fins als àngels.
Continuarà
Joan Guerola
