El deu a l’esquena 2
(experiment de realisme màgic)
Segona part
Si la hi treies, més aviat semblava un noi de darrer any de secundària. A les acaballes del ritual de vestir-se, pentinar-se amb la clenxa a un costat i posar-se, si calia, un braçalet per algun motiu, ell i els companys estaven llestos per sortir pel túnel de vestidors que el portaria a saltar a la gespa amb confiança, motivació i sacrifici per donar la victòria a l’equip. Els rivals el temien i no precisament per ser alt ni tenir el cos fibrat. Si fos per això, es pixarien de riure. Tanmateix, encara rai que el que els anava a passar no els entrava en la imaginació, ja que, sinó, s’haurien quedat sense alè tot just abans del partit.
Mentre que al deu no l’afectava la pressió, n’hi havia algun altre company que tot d’una semblava que havia de menester anar a vomitar al coi de vàter. Esperaren una mica perquè tots els companys poguessin sortir junts al camp de futbol. Feren, envoltats per la cridòria i els aplaudiments, salutacions al públic. En acabat, realitzaren un lleuger escalfament i, a l’espera que l’àrbitre xiulés el començament del partit, es posicionaren cadascú al seu lloc sobre la gespa en un vespre que no feia cara de voler ploure. El deu es persignà, inspirà de manera profunda i deixà anar l’aire de mica en mica mentre recordava els consells amb qui havia d’associar-se sobretot per fer rondos, desmarcatges i rebre passades verticals.
Era l’hòstia com agarrava la pilota portant-la enganxada al peu esquerre com un xiclet a una sola o com un estel que penjava del cel, i una àguila l’agafava del bec per a donar llum a tot l’estadi que havia quedat sense per un tall d’energia d’uns minuts. Hi hagué prou il·luminació per distingir que els dos contraris que tothora el perseguien, anaven de cul.
Continuarà
Joan Guerola
