El riu
La sequera de mil vuit-cents cinquanta-tres dificulta la llaurada a en Manel. Així mai acabarà.
El treball no s’ha de detenir ni un minut i, amb la terra que sembla un tostó, no avanço. Calen pluges i per això el treball és més dur. Amb cansament i fam torna al mas al vespre. “Si no plou, no podrem menjar amb collites tan escasses. Morirem de penúria”, un pensament reiteratiu que l’aclapara tothora.
Un dels fills comença a plorar amb les mans al ventre. “Que atroç és la fam”, es diu Manuel. Dóna part del seu sopar al petit. La resta ho reparteix als altres. Més tard, la mare li dóna a l’infant adolorit culleradetes de farigola, collida d’un ribàs, i exclama: “Tant de bo li calmi”.
El petit dorm però, en fer-se de dia, plora altre cop. Es queixa de rampellades, i després vomita. Quan sembla aturar-se-li, li comença la diarrea. El pare li pregunta si va entrar al riu i va provar l’aigua. Encara que el nen sap que estava prohibit, respon que hi va entrar a causa de la calor, però no en va beure, d’aigua. Afegeix que, potser sense voler, en va provar una miqueta.
“Poden ser senyals de còlera” pensa en Manel. Sap que segurament no li permeten entrar al poble a cercar ajuda, ja que amb prou feines hi trobes algú sa. La mare s’emporta els altres fills a una caseta a la muntanya.
Ell sovint fumiga la casa amb àcid, i crema alguna quantitat de sofre. Renta les robes dels llits. LI fa beure aigua bullida amb mitja culleradeta de sal i unes culleradetes de sucre. Tot i els esforços, el nen mor aviat. L’enterra cobrint la terra de calç viva. També en tira a les latrines. Ventila les habitacions i ruixa la seva roba amb alcohol i es renta cada dia. Per fi, se’n va a la recerca dels altres amb l’esperança que no hagin mort. De colera. Pels llops. O de fam.
Joan Guerola
