L’home de l’acordió 2
(experiment per practicar el recurs de la imatge)
Segona part
— Que fas dormint com un tronc en la via del metro? —va preguntar el comboi que per darrere s’acostava i feia sonar el xiulet sense parar, il·lusòriament.
— Oh, clar, però jo no em puc moure. Em sap greu escalabornar-te els plans, company —li va contestar l’aturat, vençut pel defalliment i falta de coratge.
— T’ho repeteixo, deixa’m passar i no intimides la calma perfumada que vola per sobre del silenci dels meus passatgers, amb un comboi que respira a homes savis. La teva mandra no vol pas dir que no puguin seguir amb el seu progrés!
— Ja n’hi ha prou d’estridents xiulades que em trencaran el timpà de l’esperit meditatiu. Que em despertaran. Prou, prou!
La indolència el dominava i el retenia desdenyosament.
— Fora d’aquí, que ets més gos que un pont! És un quart i cinc de tres de la tarda i és l’hora que he de passar jo.
Aclaparat per la previsió d’un possible retard, ja que debades li deia que el comboi adormit no li va tornar a contestar. Unes llàgrimes lentes li desfiguraren la cara amb estupefacció. L’angoixa i l’alarma van travessar corredors interminables de túnels i d’estacions, que es van sentir una xemeneia sense barret, sense príncep de fum blau. En algun moment, l’home de l’acordió, obrint com va poder el batent d’una finestra del vagó, li va venir el rampell de tocar amb l’hàbit de fer música amb un timbre intens, amb tanta força que la música supersònica va caure com un ruixat sobre l’altre, el qual es va anar marcint i adormint fins a aturar-se del tot molt a prop, a tan sols un parell de metres del primer. El presumit segon comboi va veure com es va fer malbé la puntualitat de què es vantava.
L’acordionista desafinà l’acordió i, com sonà sense dolçor, a l’acte al primer comboi es despertà, li cruixiren les dents i, a mesura que es revifaren, li van grinyolar d’una manera atroç les rodes sobre els raïls. L’acordió, com embruixat, se’n sortí del pit de l’home, es va enfurismar encara més amb girs veloços, fent bots i tombarelles: ni que hagués begut alcohol i fumat droga ensems. Era evident que quelcom així devien pensar els passatgers. L’acordionista es va espantar perquè no podia dominar-lo. Alguns passatgers arribaren a pensar si contenia una bomba d’algun terrorista islàmic. Alguns ajudaren a calmar-lo, el subjectaren i a la fi el domaren per complet. Es van meravellar perquè coincidí amb la posada en marxa i arrencada definitiva del primer comboi la pell del qual, sense por de l’amiant, lliscà amb velocitat fins a assolir la propera parada on baixà l’home amb l’acordió. El comboi es va odiar a si mateix pel que havia passat però també se sentia com rescatat d’un pou o quelcom semblant. Així que va arribar amb el seu frontal un xic emmascarat, gairebé no es notà el retard per bé que en la memòria de la gent el comboi quedà gravat per sempre com el de l’ímpetu de l’acordió, no pas com el de la mandra.
Joan Guerola
