Qui paga? 5
(experiment per practicar el recurs de l’enumeració)
Cinquena part
Em crida l’atenció que ara em demana que faci una compra al supermercat en comptes d’ella. Pretén que l’ensenyi a comprar? Fa una llista exacta del que necessita. Una exageració, com no podia ser d’altra manera. Sabia que era el que trobaria. No calia ni somiar-ho, com tampoc imaginar-se un guerrer per agafar un bolígraf i guixar de la llista unes quantes: llaunes de coca cola, revista del cor i ampolles d’aigua; que begui de l’aixeta que també és bona. Que em perdoni però no hi ha diners per més. Només afegeixo una mica de formatge, no gaire. Aturo els pensaments, i agafo el mòbil per a fer un foto de la llista retocada. La hi faig. Clico galeria de fotos per veure si està bé. Em surt primer la Rosa amb la cartera buida, la Rosa assenyala una targeta de crèdit i un datàfon, la Rosa i les seves últimes compres… Fotos i fotos on se la veu en plena acció de comprar. Tanco el mòbil i torno a donar-li voltes. Tant em fa si, en tornar, hi ha la baralla de cada dia. Se’m fa difícil de creure que arronsi les espatlles i ho accepti amb facilitat. Llavors quan torno prou carregat, m’està esperant a la porta i des de lluny belluga una pila de papers.
—Per què escrius les llistes? —pregunta.
Es posa a llegir en veu alta:
Canvia planxa que encara funciona per planxa nova. Compra cafetera.
Gots de vidre en estat perfecte tret d’algun que té algun cop inapreciable contra el cantell però que no es nota els canvia per gots nous.
Vol canviar el rentaplats…
—Estàs boig? Em fa por que apuntis aquestes coses i també n’he trobat altres sobre el que faig i el que observes en mi. Ja he demanat hora a un psiquiatre —em diu.
En comptes d’explicar-li que les faig perquè escriure-les m’alleugereix i també com un element de pressió per si un dia em volgués separar, accepto la idea sense dir ni piu. Anirem així a un psiquiatre i li demostraré que la malalta és ella.
Joan Guerola
