L’home que no va voler tornar al seu país 6
Sisena part
Capítol 3
Es reiteraven els somnis en què li retrunyia el motor de l’avioneta fins que es va aturar i no hi va haver manera de posar-lo en marxa. Quan en Henry es va despertar, es va aixecar, es va ensorrar en una cadira per recuperar l’alè, i no pas sobre la fullaraca del bosc com ell creia que alguna vegada li posaria fugint de l’enemic. La terra no tremolava, tot silenci, i ell no era un tipus fort. Va encendre el llum i va alçar la vista amb temor i cara de pocs amics cap al Crist en la creu de la paret. Sense saber quins sil·logismes se li exercitaven es va sentir acusat per ell: quant de mal havia causat! Donaria el que fos per no tenir-ne, de malsons. Durant el dia, la beguda li servia per no recordar-los. Al final les autoritats locals van prohibir als bars que li venguessin alcohol. En Henry no va dir res. No li va semblar oportú. Tampoc se sentia amb forces d’esbrinar-ho. Tanmateix, com que no podia aguantar, se’n va anar amb el cotxe als bars dels pobles veïns a beure-hi. Això va comportar molt perill, cosa per la qual li van tornar a servir begudes a can Colomí i a l’altre, però les autoritats de trànsit li van prohibir conduir.
El seu estat empitjorava. Una nit estava tan borratxo que va caure al mig del carrer i li sortia sang per l’orella. L’ambulància va venir i se’l va endur a l’hospital. Es van comunicar amb la família al Regne Unit per emportar-se’l. Un cop es va sentir bé, ell no va voler tornar.
De vegades no apareixia per enlloc, el més segur era que hi hagués pres l’autobús per comprar menjar anglès en una ciutat propera. Un dels cops, en ple estiu, una ràfega de ponent va dur fins a en Colomí una olor forta procedent de casa d’en Henry i l’enrenou d’unes mosques prop d’una finestra el va alertar més.
Va cridar a les autoritats que van demanar a un manyà que obrís la porta. Es van posar unes caretes per tapar-se la boca i el nas per protegir-se de la pols, i de les olors a podrit. Vigilaven no caure perquè parets, sostres i escales estaven mig caient, finestres mal falcades per on devia entrar el vent i el fred. Van pujar a la primera planta d’on procedia una pudor cada vegada més forta. Tal com en Colomí suposava, en Henry era mort. No el van matar els enemics sinó que va morir abandonat com un gos sarnós.
Tret del nom, no sabien res més. Van contactar buscant ajuda a les autoritats de la capital. Si no el reclamava ningú, l’enterrarien al cementiri. Per sort uns familiars van venir a buscar-lo. Van tancar la casa i ningú l’ha tornada a habitar.
Les suposicions i especulacions dels pagesos sobre el seu passat van quedar sense resoldre.
Final
Joan Guerola
