Ahir, 14 de desembre, va tenir lloc, a la sala de conferències de les Cotxeres de Sants l’acte “Cal una aliança republicana per al dret d’autodeterminació”, organitzat per l’Acord d’Esquerres per la República Catalana (AExRC). Els ponents van ser l’historiador i rector de la UPEC, Jordi Serrano i Miquel Salas articulista i col·laborador de “Sin Permiso”.
A l’acte van assistir una seixantena de persones. La fila zero estava composta per: Eduard Lòpez (ERC); Aurora Madaula, i Toni Morral, (JuntsxCat) ;Maria Sánchez (Poble Lliure); Vidal Aragonès (CUP); Pere Albó (Moviment d’Esquerres); Mercè Zamora i Joan Puig (Consell x República); Núria Solé i Josep Álvarez (UGT); Ricard Bellera (CC.OO.); Núria Ferrandis (Intersindical); Pau Miserachs
Miquel Salas va introduir l’acte fent referència als anys 1934 i 1936. Si el 1934 la revolució no va triomfar i, en canvi sí que ho va fer el 1936 ,va ser perquè llavors es van reunir les tres condicions indispensables en una revolució: comptar amb el món obrer, el món camperol i el món nacional.
Va fer referència a un article d’Ornaldo Otegui que deia “les esquerres independentistes serem amb vosaltres en el procés de democratització (entenent proclamació de la República) de l’Estat espanyol. Quan no se’n sortiu, esperem, amb justa reciprocitat que vosaltres us sumeu als processos sobiranistes de les nacions històriques de l’Estat.”
Va acabar dient que “hem de demostrar als republicans de la resta de l’Estat que nosaltres no volem únicament la independència, sinó que volem una República dotada de contingut social i democràtic. Durant el mes d’octubre de 2017, crec que la majoria del poble treballador de Catalunya estava mot d’acord amb allò que estàvem fent.”
Després va intervenir Jordi Serrano que va fer una molt interessant xerrada a l’entorn del seu llibre: “Cartas a un repubicano espanyol”.
El llibre, segons Serrano, és un relat minuciós i optimista sobre el republicanisme a Espanya i a Catalunya, i també sobre el procés d’independència. El llibre, va dir, “surt des de la ràbia i també d’una autorevisió personal. La meva etapa en la clandestinitat fa que sàpiga reconèixer la cara del feixisme només que la vegi, i vaig començar a veure cares de feixistes a molts llocs, a molt llocs de poder, més dels que em podia pensar. Tant en el 15-M com en el procés d’independència de Catalunya em vaig adonar que s’estava posant en marxa una cosa molt perillosa.”
Va fer referència al federalisme republicà de Pi i Margall que, va afirmar, és el mateix del que proposava el maragallisme. Volien un Estat català amb les competències que el poble de Catalunya volgués, pactades sense coaccions de cap tipus.
La història ens diu, doncs, que és més que possible, i fins i tot probable, aconseguir una aliança entre els republicans independentistes i els republicans que no en són.
El 2017 es va produir un estat de xoc. “És del tot incomprensible que tots els governs espanyols hagin negociat amb ETA. I que, en canvi, amb els independentistes (que no han cremat ni una paperera) no hagin negociat mai res de res. Penso que la millor excusa de l’Estat era l’existència d’ETA, que li permetia actuar amb mètodes antidemocràtics. Ha actuat de la mateixa manera amb l’independentisme català. La mateixa gent, els mateixos mètodes.”
No hi ha hagut cap mena de proposta política per solucionar l’enfrontament Catalunya Estat espanyol.. Davant la manifestació de l’11-S de 1976 a Sant Boi i de l’11-S de 1977 a Barcelona, la resposta de l’Estat espanyol va ser política: va restablir la Generalitat republicana i fa facilitar el retorn de Tarradellas. I això de la mà d’Adolfo Suárez, un franquista que estava en ple període de “conversió” a la democràcia.
Hi ha hagut algun tipus de proposta, alguna resposta política després dels les grans manifestacions del 2010 al 2017? Cap ni una.
Jordi Serrano, ens diu que no entrem en derrotismes. En aquests temps del procés també hi ha hagut moltes victòries. La més important l’1 i el 3 d’octubre. Un desafiament en tota regla a un “monstre indefinit”, que hem despertat i al qual hem vist la seva pitjor cara. Un monstre que té com a principal dirigent l’actual rei Felip VI, com es va demostrar àmpliament en el seu discurs del 3 d’octubre.
Alguns diuen “és que hi ha un jutge conservador…” Serrano afirma que no hi ha jutges conservadors, i em refereixo a les cúpules, no són conservadors son jutges neofeixistes. El feixisme que ha tornat a Espanya ni tan sols s’ha renovat, és el mateix de sempre.
La frase que fa més mal és aquella que molts diuen: “anem a la independència i després ja parlarem del projecte social […] hi ha molts temes (sanitat, educació, joventut, justícia social…) que cal tractar a l’hora de fer la independència. És allò que sempre s’ha dit: alliberament nacional i social. “No es tracta que els independentistes facin seves les conquestes dels obrers, sinó que els obrers facin la independència.”
Sempre hi ha una segona oportunitat, per a Catalunya, però també per a l’Estat espanyol. La clau per guanyar es troba principalment en una aliança entre el 50% de republicans independentistes i el 30% de republicans que no en són.
Serrano ha finalitzat la seva intervenció amb aquestes paraules: “Hauríeu d’estar a favor de la meva tesi, perquè si no tinc raó que Déu Nostre Senyor en la seva infinita misericòrdia ens agafi a tots confessats. Amén”
Posteriorment, ha tingut lloc un col·loqui amb els assistents a l’acte.
