El jove escriptor Pol Beckmann (Barcelona, 1991) ha publicat la seva primera obra anomenada Novel·la (Quaderns Crema), en la qual va més enllà de la típica historia amorosa formada per tres persones, sinó que retrata un triangle amorós poc convencional amb la metaliteratura com a rerefons. Beckmann ha destacat que al llibre fa “un joc permanent entre realitat i ficció” a través d’aquestes relacions amoroses. També ha desgranat punts en comú d’alguns dels seus contes amb l’obra Novel·la com “la relació entre personatges i autors, la relació de domini i rebel·lió i la superposició de realitats i la pròpia consciència del personatge”.
A Novel·la, en Beckmann coneix a la Sofia i s’adona ràpidament que estan fets l’un per a l’altre i viuen una relació amorosa gairebé idíl·lica, perfecte. En Bekman és escriptor i treballa en el moment de topar-se amb la Sofia amb una novel·la que l’ha de consagrar, tot i que la seva nova relació passarà per davant del seu nou escrit.
L’autor tenia alguns contes escrits que parlaven entre realitat i ficció, i personatge i autor, i Novel·la va ser inicialment un conte d’unes quatre o cinc pàgines que va escriure l’any 2015. El llibre tracta sobre un triangle amorós, com ha explicat Beckmann, però “no és molt convencional perquè sinó seria una novel·la més”. En la mateixa línia, l’editora i directora de Quaderns Crema, Sandra Ollo, ha destacat que Novel·la és “aparentment una història d’amor que pot semblar habitual, però quan es va avançant en la lectura es va descobrint que “hi ha coses ben estranyes en aquest home i aquestes dones, que no ens encaixen. Descobrim que hi ha un joc malaltís entre la fantasia i la realitat, la ficció i el món que vivim”. Segons Ollo, ‘Novel·la’ és una obra literària pel to narratiu tan sòlid.
El protagonista del llibre es diu Bekman amb una variació de dues lletres del cognom de l’autor: Beckmann. L’elecció del nom va ser “d’emergència” i va decidir posar el seu nom sense una ‘c’ i una ‘n’. “Com que el nom no deixa de ser una deformació del meu cognom es podria dir que el personatge és una deformació ‘bizarra’ de mi mateix”, ha assenyalat.
Fent referència al joc entre ficció i realitat, l’autor ha considerat que al final tothom amb major o menor mesura construeix una certa ficció. Tot i això, ha apuntat que el cas del protagonista és “un cas extrem” i prefereix pensar que “no hi ha molts més Beckmanns en aquesta societat perquè sinó no aniríem gaire bé, però al final la fantasia com a eina per a sobreviure el tedi quotidià o a la rutina tothom en algun moment l’ha fet servir”.
Les seves influències
Beckmann ha escrit, principalment, relats, amb els quals ha guanyat diversos certàmens literaris. Aquesta és la seva primera novel·la. Ha citat entre les seves influències i referents Sergi Pàmies, Quim Monzó, Pere Calders, Borges i Kafka. Ha explicat que en un dels capítols utilitza l’estil de José Saramago.
