Gairebé tres anys després dels atemptats de Barcelona i Cambrils encara hi ha ombres i silencis sobre el que va passar dies i mesos abans. La periodista de TV-3 Anna Teixidor n’ha desentelat alguns, però admet que encara hi ha massa gent que no vol parlar i que potser d’aquí uns anys es descobreixen nous detalls, com les connexions internacionals dels terroristes, la vinculació de l’imam amb els serveis secrets o el motiu de triar Ripoll per radicalitzar un grup de joves. De fet, creu que a Ripoll encara hi ha “molts silencis” i sentiment de “traïció” i de “culpabilitat”.
El llibre ‘Sense por de morir. Els silencis del 17-A’, de l’editorial Pòrtic, fa una anàlisi exhaustiva del sumari i entrevista nombrosos protagonistes del cas per aconseguir apropar-se al màxim al fons de la veritat. L’autora fa un repàs cronològic i gairebé biogràfic dels protagonistes, des dels orígens de les seves famílies al Marroc, la migració a Ripoll, les vicissituds policials i judicials de l’imam abans d’arribar al Ripollès, els viatges a Bèlgica o París, el consum de propaganda d’Estat Islàmic des del 2014, la trajectòria educativa, laboral, familiar i personal dels joves radicalitzats, i el seu canvi de relacions amb els amics, fins la preparació i execució dels atemptats, a més de la reacció policial i política posterior. Més de 100 entrevistats, alguns més d’un cop, viatges al Marroc per parlar amb la dona de l’imam i a Bèlgica per conèixer la mesquita on va treballar, trobades a Ripoll amb la comunitat musulmana i altres veïns, converses amb policies. El llibre pot crear “malestar” a certes persones de Ripoll que volen “passar pàgina”, però Teixidor creu que el treball de camp periodístic hauria de seguir en el futur, en mans d’algun altre periodista, per acabar de treure l’entrellat de certes “llacunes”.
En una entrevista amb l’ACN, Teixidor explica que el que més li ha costat del llibre és que alguns testimonis de l’entorn dels terroristes suïcides i alguns membres de les forces de seguretat s’atrevissin a explicar tot el que sabien setmanes i mesos abans dels fets. A Ripoll hi ha silencis, però també sentiment de traïció per part de veïns que confiaven en aquests joves i alhora de culpabilitat per no detectar que el discurs rigorista religiós s’estava convertint en radicalitat violenta. Alguns fins i tot se senten víctimes del terrorisme tot i no haver estat ni a Cambrils ni a la Rambla de Barcelona.
Inicialment es va passar molt ràpid la pàgina dels atemptats perquè de seguida va arribar l’1-O, i part de la comunitat islàmica i de la resta de veïns va girar l’esquena a les famílies, que van passar un dol amb contradiccions pel fet d’estimar uns fills o germans que havien matat ciutadans innocents. Cap de les famílies ha marxat del poble, “tot i que els cognoms pesen com una llosa”, cosa que significa que mantenen cert arrelament laboral i comunitari a la localitat, però sí que se senten assenyalades. Poc a poc, però, han pogut refer alguns lligams trencats.
Poques lliçons apreses
Teixidor és crítica amb el fet que les administracions, sobretot la Generalitat, no hagin fet cap gran pla d’intervenció social, tant a Ripoll com en altres llocs, per abordar el problema de la possible radicalització jihadista de joves com els terroristes del 2017. Fins i tot algun projecte a punt de veure la llum s’ha aturat per culpa del coronavirus. De joves musulmans desarrelats, que no se senten del tot vinculats a Catalunya ni al país d’origen, que se senten discriminats pel seu origen tot i haver viscut sempre aquí n’hi ha molts.
Evidentment, la frustració es pot convertir en odi, però de l’odi a la violència indiscriminada hi ha un pas molt gran que en el cas de Ripoll es va fer a través d’un agent radicalitzador com l’imam Abdelbaki Es Satty, a qui qualifica d'”impostor” i que es va “aprofitar” d’ells, creu Teixidor. Sense l’imam, opina l’autora, els joves s’haurien radicalitzat però molt probablement no haurien arribat a cometre un atemptat i haurien canalitzat les frustracions cap a un altre costat. La frustració va derivar cap a la violència, que es va canalitzar a través de l’odi religiós i un projecte polític d’autoafirmació com l’Estat Islàmic que els va permetre perdre la por a morir, diu Teixidor. En el llibre, explica com, sobretot els germans més grans del grup, van estudiar l’Alcorà i altres documents teològics per autoadoctrinar-se en la jihad, a banda les converses clandestines amb l’imam. El punt d’inflexió en tots els processos individuals paral·lels i col·lectius de radicalització va ser el Ramadà del 2017.
Des dels atemptats ençà, els Mossos d’Esquadra i els altres cossos policials han reajustat els seus protocols per vigilar algunes mesquites i discursos de certs imams i s’han replantejat les relacions amb algunes de les seves fonts. Teixidor explica que no se sap ben bé què deia l’imam en les seves prèdiques dels divendres, però alguns testimonis asseguren que criticava obertament el govern del Marroc i els xiïtes, i fins i tot cridava a la jihad. Fins el 2017 els cossos policials s’havien centrat en oratoris de zones urbanes i els de les comarques rurals s’havien deixat en segon pla.
De fet, una de les preguntes no respostes per Teixidor és el motiu pel qual Es Satty va acabar a Ripoll quan va sortir de la presó de Castelló de la Plana per tràfic de drogues. Primer va anar a Balaguer, però la Policia Nacional va advertir l’oratori que Es Satty tenia antecedents. El van rebutjar i va anar primer a Berga i després a Ripoll, on la policia no va comunicar els antecedents als responsables de la comunitat musulmana. “Es Satty buscava un poble fora de l’abast del radar de la policia?”, es pregunta Teixidor, sense tenir una resposta clara.
“Les teories conspiratòries van bé a la comunitat musulmana”
L’advocat i diputat de JxCat Jaume Alonso Cuevillas, que porta l’acusació per part de la família d’un nen de 3 anys mort a la Rambla, ha posat en dubte aquests últims dies part de la investigació i del fet que l’imam morís en l’explosió del xalet d’Alcanar el 16 d’agost. Teixidor creu que les proves forenses sí que demostren la mort de l’imam, però reconeix que la forta polarització política just abans de l’1-O va generar moltes desconfiances entre cossos policials i això ha permès fer créixer algunes teories conspiratòries. El fet que el Congrés de Diputats no hagi creat una comissió d’investigació sobre el cas o que el CNI no hagi estat del tot clar sobre les seves relacions amb Es Satty fa que molta gent encara desconfiï de la investigació policial i judicial, que ja gairebé ha arribat al seu final.
Així, per exemple, tot i la col·laboració de les forces de seguretat franceses, belgues i marroquines, entre altres, no s’han trobat vincles clars de cap dels terroristes amb l’exterior, tot i que Teixidor els veu “molt plausibles”. De fet, considera que l’autoria intel·lectual pot estar al centre d’Europa o fins i tot a l’Orient Mitjà, perquè fins el 2017 era relativament fàcil contactar amb membres d’Estat Islàmic.
Però les teories conspiratòries també van bé a la comunitat musulmana de Ripoll, diu Teixidor, ja que donen a entendre que la radicalització dels joves no va ser culpa seva, sinó que va ser cosa d’un agent extern col·locat per algú encara més extern. L’autora considera que algunes ferides s’estan començant a tancar però altres encara perduraran en el temps.
