José Luis Rodríguez Zapatero va ser un dels revulsius de la remuntada del PSOE a l’última campanya de les eleccions generals. Les seves aparicions als mítings socialistes van ajudar Pedro Sánchez a mantenir la Moncloa gràcies, també, als acords amb forces com ERC i Junts. Un equilibri complicat que va marcar també els mandats de Zapatero, el president que –a més de deixar petjada en forma de lleis socials- va capgirar la concepció que el PSOE tenia d’Espanya, va impulsar l’aprovació de l’Estatut i -amb el seu “apoyaré” a un text que el TC va acabar retallant- va contribuir a encendre l’espurna del procés independentista. El pròxim dimecres, 14 de març, coincideix amb el 20è aniversari de la seva arribada a la presidència espanyola.
Un gir social al PSOE
“Gràcies, Felipe”. La frase que José Luis Rodríguez Zapatero va pronunciar l’octubre del 2002 en la seva proclamació com a candidat del PSOE, contràriament al que semblava, expressava la voluntat de ruptura del nou dirigent socialista amb l’etapa anterior del PSOE. Dos anys abans, Zapatero havia arribat a la secretaria general del PSOE per nou vots de diferència respecte al candidat de la vella guàrdia del partit, José Bono. Una irrupció que va canviar per sempre el PSOE, perquè tal com recull Manuel Sánchez al llibre “Zapatero, el legado progressista” (Editorial B.) ‘Zapatero va canviar els posicionaments ideològics del partit’.
Malgrat la seva manca d’experiència, els problemes interns al PSOE i les enquestes desfavorables, Zapatero va guanyar les eleccions generals del 2004 i va desembarcar a la Moncloa atiat per la reacció als atemptats de l’11-M i la gestió nefasta del govern de José María Aznar, que va provar d’atribuir a ETA l’autoria de la matança. Es va imposar a les urnes amb 1,4 milions de vots d’avantatge respecte al PP, i va obtenir 164 diputats, a 12 de la majoria absoluta.
L’adeu de Zapatero al felipisme va cristal·litzar quan va arribar a Moncloa en un autèntic gir progressista en les polítiques del partit. Els de Zapatero van ser dos mandats marcats pels avenços socials, els equilibris amb les forces nacionalistes i la reacció del PP, que va convocar manifestacions contra les principals fites del seu govern.
El nou president -investit amb el ‘sí’ del PSOE, IU, ERC, CC, BNG i Cha, i l’abstenció de CiU, PNB, Eusko Alkartasuna i Na-Bai- va crear el primer govern paritari de l’etapa democràtica, va retirar les tropes d’Irak, va crear la primera llei contra la violència de gènere, va activar la llei de dependència, va aprovar una llei de terminis per a l’avortament, va fer la llei del matrimoni entre persones del mateix sexe, i també va negociar i aprovar l’Estatut de Catalunya, a més de propiciar la fi d’ETA.
L’arribada de Zapatero a la Moncloa també va obrir una etapa dura d’enfrontaments entre el PSOE i el PP. Mariano Rajoy, líder de l’oposició, va obrir foc el 12 de maig del 2005 amb una de les frases que s’havien sentit fins aleshores al Congrés quan el va acusar de “trair els morts”, per la intenció del president espanyol de negociar amb ETA la seva dissolució. El periodista José Antonio Zarzalejos va escriure a ‘La sonrisa de Julia Roberts’ que aquells van ser els anys “més turbulents i complexes de la història recent d’Espanya”.
“Apoyaré” i Santillana, els primers passos cap a l’Estatut
La transició del PSOE cap a un partit en defensa de l’Espanya federal havia començat uns mesos abans de l’arribada de Zapatero a la Moncloa. L’agost del 2003 el Consell Territorial del PSOE, reunit a Santillana del Mar (Cantàbria) va aprovar una resolució política que s’apropava a les tesis de Pasqual Maragall sobre la concepció d’una Espanya en xarxa. Va ser una reunió tensa marcada per l’enfrontament entre Maragall i Bono on el líder del PSC va acabar obtenint l’aval dels barons.
Santillana va ser la clau perquè el PSOE secundés els plans del PSC d’impulsar la reforma de l’Estatut. Dos mesos després, el 13 de novembre del 2003, Zapatero va pronunciar en un míting del PSC una frase que el va perseguir durant tot el seu mandat. “Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya”. Desconeixia aleshores que l’Estatut generaria una enorme batalla política al Parlament, primer, al Congrés, després, i finalment als tribunals, i seria l’origen del procés independentista que estava per venir.
Santillana va ser també la primera pedra d’una senda que el PSOE ha recorregut després amb Alfredo Pérez Rubalcaba i Pedro Sánchez com a secretaris generals. El 2013 els socialistes van aprovar la Declaració de Granada que apostava pel federalisme, i el 2017 la Declaració de Barcelona que parlava del reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat.
Tot i que l'”apoyaré” de Zapatero no havia generat un impacte significatiu a l’Estat –quan va pronunciar la frase, Zapatero no tenia gaires possibilitats d’esdevenir president- la cita va cobrar importància quan el PSC, ERC i ICV van signar el Pacte del Tinell i, després, el líder del PSOE va arribar a la Moncloa. A Catalunya la frase s’interpretava com un aval explícit a la voluntat del Parlament, i el govern espanyol va començar a maniobrar per intentar suavitzar el text ja abans de la seva aprovació a Catalunya.
L’estatut va arribar al Congrés el 2005 enmig d’una forta reacció. No només del PP, que havia convocat manifestacions multitudinàries i recolliria després signatures contra el text, sinó també dins de PSOE, amb Felipe González com a líder espiritual de la revolta interna. Zapatero va encarregar les negociacions a Alfredo Pérez Rubalcaba, amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós com a interlocutors d’ERC.
Catalunya com a “nació”
El capítol de les negociacions, però, va acabar abruptament el 21 de gener del 2006. Zapatero va convocar el líder de CiU, Artur Mas, a la Moncloa, en una reunió privada on tots dos van arribar a un principi d’acord sobre l’Estatut. L’acord implicava incloure en el preàmbul del text el terme “nació”. Tres mesos més tard –i després que Alfonso guerra irrités l’independentisme afirmant que el Congrés havia “raspallat” el text, el ple del Congrés va aprovar l’Estatut amb els vots del PSOE, CiU i PNB, entre altres, però també amb el ‘no’ d’ERC, que considerava que quedava curt.
El juny del 2006 l’Estatut es va aprovar en referèndum a Catalunya amb el 72,9% dels vots. Quedaven encara quatre anys perquè el Tribunal Constitucional retallés aquell text aprovat pels ciutadans i obrís una fissura entre la societat catalana i l’aparell de l’Estat que va donar origen al procés.
Recollida de signatures i recurs al TC
El PP havia situat l’Estatut com un dels principals elements de la seva oposició a Zapatero. Mariano Rajoy no només va impulsar iniciatives per convocar un referèndum a tot l’Estat contra el text, sinó que va obrir una campanya de recollida de signatures i va portar al Congrés 10 furgonetes amb 876 caixes que contenien –suposadament- quatre milions de firmes que encara es guarden a uns magatzems propietat de les Corts als afores de Madrid.
Pugna al TC per l’Estatut
El Dia de la Hispanitat del 2007, en plena desfilada militar i entre les xiulades dels assistents a Zapatero, les càmeres van captar com la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega i la presidenta del Tribunal Constitucional, Maria Emlia Casas, discutien visiblement a la tribuna de convidats.
De fons, la batalla política per al control del Tribunal Constitucional. La maniobra –exitosa- del PP d’apartar el magistrat progressista Pablo Pérez Tremps va permetre conformar una majoria conservadora que va acabar retallant l’Estatut amb quatre membres amb el mandat caducat. Per contra, el TC va acabar de reblar la maniobra rebutjant la recusació de la Generalitat contra el conservador Jorge Rodríguez-Zapata.
Després va començar un periple de debat i votació de diversos esborranys de sentència que va acabar amb l’aprovació de la ponència que havia redactat Maria Emilia Casas. El 28 de juny del 2010, amb quatre magistrats amb el mandat caducat i un de mort i no substituït, el TC va imposar el seu criteri a la voluntat majoritària dels catalans, del Parlament i del Congrés.
El recurs d’inconstitucionalitat i la sentència posterior del 2010 van acabar dinamitant l’equilibri entre el sentiment majoritari a Catalunya en favor d’un major autogovern i l’Estat. Els magistrats van declarar inconstitucionals 14 articles i en van reinterpretar 24 més. Zapatero va confessar després que en aquell moment no era conscient de l’impacte que generaria aquesta decisió.
“Som una nació. Nosaltres decidim”
Un xoc palpable. El 10 de juliol del 200, l’endemà de la publicació sencera de la sentència, 1,5 milions de persones es van manifestar a Barcelona amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Va derivar en la primera manifestació multitudinària en favor de la independència, amb xifres similars a la de l’11 de setembre del 2012, amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”.
Crisi a tots els fronts
Després de la sentència, Zapatero va prometre que buscaria “vies alternatives” per recuperar el que els magistrats del Tribunal Constitucional havien escapçat, però l’allunyament entre la societat catalana i el sistema polític espanyol va anar creixent. El líder de CiU, Artur Mas, va plantejar un pacte fiscal que permetés eixugar la “frustració” a Catalunya, però el PSOE -que començava a patir el desgast per la crisi econòmica- va tancar aquesta porta. El successor de Zapatero a la Moncloa, Mariano Rajoy, tampoc va recollir el guant, i CiU es va alinear definitivament al bloc independentista.
Els mandats de Zapatero van acabar a les eleccions generals de 2011. Abans, ofegat pel pes de la seva gestió de la crisi -que havia negat durant massa mesos- Zapatero ja havia cedit el relleu com a candidat socialista a Alfredo Pérez Rubalcaba. A les eleccions del 2011 els socialistes van perdre un 25% dels vots. Mariano Rajoy va obtenir una àmplia majoria absoluta, 186 escons. Uns mesos després deia ‘no’ al pacte fiscal que li proposava Mas. S’obria una etapa en què el govern del PP va provar de contrarestar l’impuls de l’independentisme per totes les vies. També utilitzant amb finalitats polítiques els instruments de l’Estat.
