ACN Ripoll – Les persones vulnerables estan molt exposades a enganys o abusos econòmics sense ser-ne conscients. La Fundació Tutelar del Ripollès fa 13 anys que treballa per “empoderar-les” i ajudar a “posar ordre” a la seva vida. Els donen eines per fer respectar els seus drets i es crea un “vincle” per acompanyar-los. Un dels casos “més flagrants” va ser un contracte de participacions preferents que vencien l’any 2500. “La persona no podia accedir als estalvis”, explica a l’ACN Marta López, coordinadora de l’equip social de l’ens. Actualment tenen més de 140 usuaris, entre les quals hi ha la Maria: “M’han salvat, estava atrapadíssima”, explica. La fundació atén sobretot persones grans, i en menor mesura, persones amb discapacitat o demència.
La Maria, nom fictici per mantenir-se en l’anonimat, és una dona del Ripollès que va ser víctima de mobbing laboral i abús econòmic en l’entorn familiar. Va arribar tan al límit que va intentar treure’s la vida, però la van auxiliar abans que ho aconseguís. Els serveis socials i el CAP la van dirigir a la Fundació Tutelar del Ripollès i actualment viu una vida plena en una residència.
Explica a l’ACN que se sentia “atrapada” i sola i que no tenia a qui acudir. Contactar amb la residència va ser la seva “salvació”, segons detalla, perquè no sabia com sortir-se’n. “No sabia com tenia la meva situació econòmica i la pensió, també se la quedaven”, recorda. I afegeix que sent un gran agraïment per la fundació. “Vaig notar un canvi gros, em vaig veure lliure i salvada”, remarca. A tall d’exemple, explica que, fins i tot a la residència, l’entorn familiar va intentar fer-li firmar uns documents. “Ho van intentar dos cops i jo vaig dir que no pensava fer-ho si no hi havia l’assistent social o la tutora”, recorda.
Segons la coordinador de l’equip social de la Fundació Tutelar del Ripollès, Marta López, la Maria és un “bon exemple” de la feina que fan per “empoderar les persones a prendre decisions i fer valer els seus drets”. En el seu cas, es va posar ordre en la seva situació econòmica i patrimonial de manera que ara cobra una pensió, té les necessitats ateses i “pot decidir amb què i com vol gastar-se els seus diners”.
<strong>No denuncien, acompanyen en les decisions</strong>
La directora de la fundació, Lídia Folgueiras, subratlla que la seva feina no és la de denunciar els abusos, sinó acompanyar-les en el procés si ho creuen necessari i “donar-los eines”. Remarca que “no paguen deutes” i que, lamentablement, es troben en situacions que “no tenen solució”. Malgrat tot, el sol fet de ser-hi i acompanyar-los, ja suposa un gir a la seva vida. Explica que, per exemple, cada any fan un dinar per Nadal per mostrar-los que formen part d’una comunitat.
La directora denuncia que s’ha “normalitzat” que hi hagi “operadores, empreses o institucions que no fan estafes en si, però que acudeixen a persones vulnerables per vendre’ls el que poden”. Això fa que els arribin persones amb contractes que no necessiten: des d’assegurances de peces dentals que no tenen perquè porten implants, alarmes en habitatges on no hi viuen o fins i tot tenir contractades set companyies de llum per un sol habitatge. Segons la directora, “molt sovint no es percep com un abús” però pot acabar sent greu. “Són persones molt soles que, pel sol fet que algú els truqui i puguin parlar-hi deu minuts ja fa que puguin contractar alguna cosa”, detalla. Això fa que els arribin casos de “desordres econòmics i psicològics de coses que no necessiten” perquè també els genera molta impotència i no saben com revertir-ho quan ho descobreixen.
<strong>El treball en xarxa, la clau</strong>
Des de la fundació fan èmfasi en la importància del treball en xarxa, no només des dels serveis socials o sanitaris, que els deriven a la fundació, sinó també amb el boca orella. El gruix important són persones grans (un 80%) i el restant, persones amb discapacitat o amb demència (aquests no poden decidir per si sols i el seguiment és més intensiu). Actualment tenen gairebé les 143 places cobertes i treballen per encàrrec de la Generalitat com a fundació concertada. “De llista d’espera sempre en tenim i no s’arriba mai a tothom”, admet la directora. Van començar atenent una trentena de persones i, amb l’augment progressiu, van passar de 4 treballadors als 11 actuals. És una feina “molt vocacional”, explica una de les treballadores, Esther Martín. Des del 2012 que hi treballa i admet que ara els arriben casos “més complexos” on també hi ha barrejades addiccions.
Fa visites a domicilis o residències i els acompanya a fer les visites mèdiques o si han d’anar al banc o a la notaria. “La persona és la protagonista i és qui pren les decisions”, subratlla. La gran majoria, arriben “molt sols, enfadats i decebuts perquè no els surten bé les coses”. Quan s’estableix el vincle amb treballadors de la fundació, és quan es produeix “el gran canvi” perquè passen a sentir-se acompanyats i empoderats.
