ACN Barcelona – Un noi que diu que va penjar els cartells dels Maragall afirma en una entrevista a ‘El Nacional’ que ell i les altres dues persones responsables de distribuir les pancartes tenien ordres d’anar a seus d’ERC i també a centres d’Alzheimer. El noi, que es presenta amb el nom de Pau, afirma que els van donar una llista d’indrets i que els van dir que “quan més mal penjats, millor”. Assegura que no van completar l’encàrrec perquè en una de les seus d’ERC dues persones, “dos advocats, segurament coneguts” els van recriminar l’acció i van desistir. L’encàrrec el va fer el “militant de l’Anoia” i en Pau assegura que no coneixia ni l’objectiu de l’acció ni els protagonistes dels cartells. “Soc del 2001, tinc 23 anys”, assegura com a justificació.
A l’entrevista, en Pau recorda que se’l va acusar d’un delicte d’odi -en una investigació judicial que es va tancar després que Ernest Maragall retirés la denúncia- i afegeix que allò va “desencadenar unes trames polítiques” que ell “desconeixia” però que l’han “esquitxat”.
Assegura que l’encàrrec li va arribar a través d’un companya amb el qual treballava de vegades “per ordres del militant de l’Anoia”. “Em va dir si volia anar a enganxar uns cartells a Barcelona. Tal com si fos una feina de reparar un ascensor”, reflexiona.
Els cartells van resultar ser un atac de falsa bandera, una campanya orquestrada des de les mateixes files republicanes en plena campanya per a les municipals que tenien l’objectiu de donar notorietat al candidat per Barcelona, Ernest Maragall.
En Pau explica que els cartells estaven fets i diu que ha sentit que els van fer a Vilanova del Camí. Assegura que els tres companys duien els cartells i cel·lo i que havien rebut la consigna de penjar-los tan malament com poguessin.
“Hi havia una llista als llocs on havien de ser penjats, seus d’ERC, i una cosa molt lletja que a mi em va semblar, centres d’Alzheimer, que això no va sortir a les notícies per alguna cosa”, recorda.
L’acció, però, sí va transcendir a la premsa, i uns dies més tard van aparèixer fotos de les tres persones que havien penjat els cartells. Tot plegat va comportar una pressió sobre ell que va fer que amb posterioritat, un dia al Port Olímpic de Barcelona, i enmig d’una actuació per un aldarull dels Mossos d’Esquadra, ell s’adrecés a un agent i li confessés que era un dels que va penjar els cartells.
“Potser anava una mica ebri o el que sigui i no em van fer cas. Però ho van escoltar i s’ho van apuntar”. Va ser, afirma, el detonant de la investigació posterior que acabaria amb la denúncia de Maragall i amb la causa judicial.
En Pau subratlla que no coneixia els protagonistes dels cartells –”soc del 2001, tinc 23 anys i no he votat mai”, es justifica- però ara, un cop passat tot, aprofita l’entrevista per demanar “disculpes” als germans Maragall. “No tinc res en contra dels malalts. Jo tinc una discapacitat. No atacaria ningú amb una discapacitat”, assegura, alhora que manifesta que li agradaria “poder quedar bé amb aquesta gent”.
“Jo no soc una persona que ataqui ningú. Soc una persona que intenta estar tranquil·la i amb perfil baix. No vaig fer això sabent que podia atacar algú. Entenia el cartell com ‘fora el càncer del món'”, afirma.
El testimoni del jove s’ha fet públic hores després que Ernest Maragall s’hagi donat de baixa com a militant d’ERC arran de l’afer dels cartells i de la gestió interna que se n’ha fet. “No puc romandre callat ni acceptar que es confongui el silenci amb una conformitat o complicitat”, ha dit. És a partir d’aquestes reflexions que Maragall ha arribat a la “conclusió” que veu “necessari i oportú” deixar de militar a ERC, després de 6 anys.
