ACN Solsona – L’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) ha donat a conèixer aquest dissabte al migdia a Solsona els resultats preliminars d’un ambiciós projecte de quatre anys de durada que pretén marcar la traçabilitat d’aquells objectes artístics que la República va salvar i que el franquisme no va retornar als seus legítims propietaris. Es tracta del projecte Iguemus, que va començar el 2022, i finalitzarà el 2026 amb un pressupost de 96.437 euros provinent del Ministeri de Ciència i Innovació. La directora de l’ICRPC, Gemma Domènech, ha explicat a l’ACN que han descobert que uns 75 museus o centres i institucions catalanes -inicialment es pensava que eren 25- tindrien objectes d’aquestes característiques.
L’ICRPC va endegar el mes de setembre de 2022 un projecte de quatre anys de durada que porta per nom ‘Iguemus. L’impacte de la Guerra Civil en la configuració dels museus a Catalunya. Traçabilitat, localització i destí dels béns culturals salvats’. En el projecte hi treballa un equip d’una vintena d’investigadors de diverses universitats i museus i es tracta del primer cop que es fa una recerca exhaustiva de les procedències encara avui desconegudes d’aquestes obres. Els primers resultats de l’estudi s’han presentat aquest dissabte al Museu de Solsona en el marc de la jornada ‘L’empremta del franquisme en els museus catalans’.
En concret, el projecte proposa fer una radiografia de la situació actual dels dipòsits franquistes als museus amb l’objectiu de determinar qui són els beneficiaris i el nombre d’obres que estarien afectades per aquesta situació. Una de les primeres conclusions és que tots els museus catalans que ja existien al final de la Guerra Civil o durant els primers anys de dictadura tindrien peces que el franquisme no va retornar als seus legítims propietaris. Inicialment es creia que hi havia uns 25 museus catalans que tenien aquest tipus d’objectes, però han comprovat que entre museus i altres institucions serien uns 75 els centres receptors.
<strong>Sota el control del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional </strong>
A partir de l’any 1936 es van desencadenar una sèrie d’esdeveniments que van portar a la destrucció del part del patrimoni cultural relacionat amb l’església i la burgesia. La directora de l’ICRPC recorda que, davant d’aquesta situació, el govern de la Generalitat va liderar-ne la preservació establint comitès de defensa locals del patrimoni i dipòsits per salvaguardar-lo a través d’un procés de confiscació. Amb l’avanç del front de guerra i amb una nova amenaça per a la integritat de les col·leccions, el govern català va organitzar trasllats de les peces a dipòsits improvisats situats a prop de la frontera amb França. Domènech relata que, amb la victòria militar de Franco, els dipòsits republicans i les col·leccions evacuades van quedar sota el control del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional (SDPAN).
Finalitzada la guerra a Catalunya, el 10 de febrer de 1939, l’objectiu principal del SDPAN va ser traslladar el contingut dels diversos dipòsits escampats pel nord de Catalunya a Barcelona per retornar els béns als seus propietaris. Amb tot, els estudis fets darrerament conclouen que l’SDPAN va establir “normatives complicades” que regulaven els processos de devolució. En concret, els propietaris havien de presentar avals que acreditessin la seva afinitat amb el règim, aportar documentació que acredités la seva propietat i cobrir les despeses d’emmagatzematge i conservació dels béns.
Per tot plegat, assegura Domènech, creuen que molta gent “tenia por” de reclamar els seus béns. “Fins ara ens han venut que el franquisme ho va retornar tot i, allò que no sabia de qui era, ho va dipositar als museus perquè no es perdés. Però si ho situes en un clima de repressió, de postguerra i de justícia militar franquista, et porta a pensar que va haver-hi molta gent que no es va voler donar a conèixer per por”, exposa.
<strong>Inventaris incomplerts</strong>
En els dos anys de recerca, els investigadors del projecte també han vist que la documentació del SPDAN que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó és incompleta. De fet, aquesta documentació és la que indicava que a Catalunya els museus que tenien aquest tipus de peces eren 25. Per exemple, els museus de Granollers i Mataró demostren que la documentació conservada als arxius és parcial o incompleta i que, a més, existeixen dipòsits de béns en museus catalans que no van ser documentats per la SDPAN.
